A l’ESMUC coneixem en Xavier Fina com a professor de l’àrea de Producció i Gestió, un departament del qual també en va ser el cap fins no fa gaire. Però fora de l’ESMUC, la seva activitat es desenvolupa en diversos àmbits i sota múltiples formes. El trobem tant en el sector de la gestió cultural com firmant llibres o articles d’opinió. Hiperactiu a Twitter i assidu a les tertúlies de ràdio i televisió, en Xavier ens pot parlar tant de filosofia com de política o de futbol. Avui el tema és un altre: ell mateix.

El principal tret del meu caràcter? Sóc força obsessiu.

La qualitat que més valoro en una persona? La intel·ligència.

El meu principal defecte? Tossuderia.

La meva ocupació preferida? Llegir.

El meu somni de benestar? Tenir temps.

Quina fóra la meva pitjor desgràcia? No la puc ni escriure. Allò que tots esteu pensant ara mateix i no es pot ni dir.

Què voldria ser? Arriba un  moment a la vida en què, si el que ets no t’agrada, el problema el tens amb les expectatives, no amb la vida.

On desitjaria viure? On visc: a Barcelona. Si la resposta és massa avorrida, diria que entre Paris i l’Empordà (que tampoc no és massa original, ja ho sé).

Quin animal prefereixo? Els humans.

Algun so o música que avorreixo? El de les botzines dels conductors impacients.

Quin va ser el primer disc que vaig comprar? Suposo que un del Lluís Llach.

Els meus escriptors preferits? Si només penso en contemporanis, ja en tinc molts: Vila-Matas, Bolaño, Marías, Pla, Monzó, Houllebecq, Carrere, Auster, Marsé, Coetzee, Rojals, Irving, Hustvedt, Vázquez Montalbán, Chirbes, Landero...

Els meus personatges de ficció? Martín Romaña, Pepe Carvalho.

La pel·lícula de la meva vida? Un clàssic: Casablanca. I una no tan òbvia: Le premier jour du reste de ta vie.

Els meus intèrprets preferits? Lou Reed, Leonard Cohen.

Els meus compositors predilectes? Bach, Wagner.

Una musiqueta que no me la puc treure del cap? Els himnes. Quan sento un himne em pot durar dies al cap (el de Catalunya, França, Alemanya: qualsevol)

Els meus pintors predilectes? Goya.

Les meves relacions entre sons i colors (o altres sentits)? Els sentits amb els que més em relaciono són l’olfacte i el gust.

Els meus herois de la vida real? M’emociona molt la gent que viu amb bon humor i optimisme sincer –no impostat– el que, des de fora, semblen desgràcies.

Els meus herois històrics? No sóc massa de mites. Però, per dir-ne un, Salvador Allende.

Un disc que m’hagi encantat, darrerament? L’últim del Jaume Sisa.

Un concert inoblidable? Des del punt de vista de l’emoció, recordo el primer de la meva joventut (Police al camp del Sant Andreu). O l’últim en el que vaig poder veure en directe a Leonard Cohen.

Un paisatge preferit? Quotidià, el de Barcelona o el de l’Empordà. Impressionant, el d’Islàndia.

Els noms que prefereixo? Noms “normals” en perill d’extinció: Rosa, Marta, Albert i –per què no- Xavier.

Què detesto més que res? La maldat disfressada de bondat. I el fanatisme, la irracionalitat. La traïció.

Quins dons naturals voldria tenir? Resposta gamberra: la invisibilitat. Resposta seriosa: el de llengües.

Estat present del meu esperit? En termes globals, felicitat. En termes concrets, una mica massa estressat.

Fets que m’inspiren més indulgència? Com a primera reacció, gairebé res. En segona instància, gairebé tot.

Amb quina cançó m’identifico? Cançons de la meva vida: “Perfect day” de Lou Reed. Cadillac Solitario de “Loquillo”. Identificar-me? “Qualsevol nit pot sortir el sol” de Jaume Sisa. O qualsevol de Raimon.

El meu lema? “Que cada palo aguante su vela”.