Aquest any, la direcció de l’Escola ha encarregat als caps dels departaments de Clàssica i Contemporània (Ramon Torramilans), Sonologia (Enric Guaus) i Teoria, Composició i Direcció (jo mateix) la creació d’un projecte anomenat ESMUC Contemporània per connectar totes aquelles activitats relacionades amb la creació contemporània. Com diu en la seva descripció, aquesta iniciativa “respon a la necessitat de fomentar, recollir i promocionar totes aquelles expressions artístiques relacionades amb la música que són fruit de les inquietuds del nostre temps.”

Per preparar aquesta primera edició, la feina prèvia ha consistit sobretot en recollir les activitats ja previstes. Durant el procés s’han confirmat les sospites que ja teníem i que segurament havien inspirat la idea per part de direcció: la comunitat de l’ESMUC té un potencial immens per produir aquest tipus de propostes. La pròpia estructura de l’Escola i dels ensenyaments que s’hi imparteixen afavoreix el clima d’intercanvi, creativitat i disciplina tan necessaris per la creació contemporània. S’hi han inclòs concerts, homenatges, col·laboracions amb altres entitats i fins i tot s’ha iniciat un cicle de conferències anomenat Fòrum ESMUC Contemporània organitzat pels professors residents de la Universidad Nacional Autónoma de México Gabriela Ortiz i Alejandro Escuer que esperem pugui tenir continuïtat.

Ara bé, tot i l’entusiasme amb què vam agafar la idea, també hem vist que aquest projecte no ha tingut el seguiment que esperàvem entre la part de la comunitat que no hi està directament implicada. Això ens ha portat a fer una reflexió.

El compositor nordamericà Milton Babbitt, en un article publicat al 1958 a la revista High Fidelity titulat Who cares if you listen? ja posa de manifest aquest aïllament de la música nova com a resultat d’un divorci entre la “música per a especialistes” i el públic general. Com diu ell, “no donar suport a aquesta música per a especialistes no afecta el repertori del senyor que xiula al carrer o l’activitat del consumidor de cultura musical. Però si de veritat desapareix, la música deixarà d’evolucionar i en aquest sentit deixarà de viure.”

Estic segur que els que hem participat d’alguna manera en aquest projecte compartim en major o menor grau aquest temor. Babbitt celebrava aquest aïllament del públic general perquè això dóna al creador autonomia respecte dels gustos dels consumidors. Ara bé, també insistia que la responsabilitat de mantenir viva aquesta via recau necessàriament sobre organismes i institucions docents com la nostra.