Per què ningú toca Medtner?

Article

El músic que sabia explicar contes

És el que es va preguntar el pianista Vladimir Horowitz [1] a finals de la dècada dels anys 1970 i és també el que em vaig demanar quan vaig sentir la seva música per primer cop. No podia entendre com aquest pianista i compositor rus de gran sensibilitat, contemporani de Rakhmàninov i a Scriabin, era tant poc conegut i valorat actualment, només després de poc més de seixanta anys de la seva mort.

Quan el meu professor de piano, Vladislav Bronevetzky, em va proposar tocar una sonata de Medtner, vaig passar de no saber ni com escriure el seu nom a connectar a l'instant amb una música de la qual em sentia inexplicablement propera, primer com a oient i, posteriorment, com a intèrpret. Espero que aquestes línies us serveixin de porta al seu fascinant món i que pugueu gaudir de la seva música tant com jo ho he fet. 

 

Apunts biogràfics

Nikolai Karlovich Medtner va néixer a Moscou el 5 de gener de 1880 en el si d’una família d’orígens germànics. Va créixer en un entorn familiar on es respirava un ambient cultural força elevat i que mostrava una gran apreciació tant per la música com per la literatura, aspecte que marcaria les seves composicions: per una banda, el seu pare, Karl Medtner, s’havia dedicat a la poesia i a la filosofia des de ben jove i era un amant tant de la literatura russa com de la germànica, mostrant força predilecció per Goethe; d’altra banda, la seva mare, Alexandra Goedicke, havia heretat el talent musical dels seus avantpassats i tocava el piano.

Ja des de ben petit s’inicià en el món de la composició i s’introduí amb el seu oncle Fyodor Goedicke en les obres dels compositors que més l’influenciarien al llarg de la seva vida: Bach, Beethoven, Mozart i Scarlatti. L’any 1892, el mateix any que van graduar-se els pianistes i compositors Alexander Scriabin i Sergei Rakhmàninov –els quals li farien ombra durant tota la seva carrera artística–, va entrar al Conservatori de Moscou en l’especialitat d’interpretació de piano. Va ser el 1900 quan, poc després de finalitzar els seus estudis amb una medalla d’or, es va adonar que no desitjava ser un concertista virtuós, sinó que volia dedicar-se exclusivament a la composició.

Poc després de casar-se amb la que havia estat esposa del seu germà gran Emil, la violinista Anna Mikhavlovna Bratenskaya, va emigrar de Rússia juntament amb ella cap a altres indrets amb la intenció de ser reconegut i obtenir ingressos. Després de provar sort a Berlín i a París, sense gaire èxit, va acabar establint-se l’any 1936 a Londres, on va poder enregistrar nombroses composicions seves gràcies a la fascinació que el Maharajà del principat indi de Mysore tenia per la seva música, de manera que el va finançar i va crear la Medtner Society dos anys abans que el propi Medtner morís, un 13 de novembre de 1951.

 

Entorn musical i amistat amb Rakhmàninov

Els anys d’activitat compositiva de Medtner, compresos aproximadament entre la darrera dècada del segle XIX i la primera meitat del segle XX, es caracteritzen per coincidir amb un ascens de gran multitud de noves tendències i tècniques en el marc del panorama musical europeu, destacant primer, en ordre cronològic, els moviments del post-romanticisme, del nacionalisme i de l’impressionisme i, posteriorment, les avantguardes, el modernisme, l’atonalisme i el serialisme.

El jove Medtner es trobava en un punt en què la música anava a prendre noves direccions, amb Strauss i Schönberg a Europa, i amb Stravinsky i Prokofiev al seu propi país. Es tractava de tendències per les quals Medtner va mostrar un cert grau de desgrat, ja que considerava que estaven sotmeses a la moda, i així ho va voler demostrar al seu llibre The Muse and The Fashion: being a defence of the foundations of the art of music, a través del qual defensà les antigues maneres de fer i reaccionà contra les tendències musicals anteriorment esmentades que es trobaven en ple apogeu, afirmant que es centraven molt més en aspectes relacionats amb el so i el timbre i no pas tant l’harmonia i la forma, provocant que les seves obres tinguessin mancances de contingut subjectiu.

 

Imatge 2 - Grup de músics a la inauguració de l'Steinway Hall a Manhattan, 1925

Grup de músics a la inauguració de l'Steinway Hall a Manhattan, 1925. Primera filera- I. Stravinsky, N. Medtner, W. Furtwängler, F. Steinway i J. Hoffmann. Segona filera- Ibbs, F. Kreisler i S. Rachmaninov.

 

En definitiva, per totes aquestes raons esmentades anteriorment i pel seu gust cap els clàssics de l’Europa occidental, com Beethoven, Medtner es veia a ell mateix com una mena d’anacronisme.

No obstant, tot i les anomenades divergències, hi va haver un compositor en particular amb el qual va tenir una especial afinitat. Es tracta del compatriota i també pianista Serguei Rakhmàninov, l’amistat entre els quals es remunta a abans de la Revolució Russa, tot i que Medtner ja l’admirava durant els seus primers anys de conservatori. [2] I tot i que podien tenir naturalment algunes discrepàncies, s’apreciaven molt l’un a l’altre, de manera que mai no faltaren els elogis recíprocs. Rakhmàninov va afirmar sobre ell: “I love him very much and I admire him, and speaking frankly, I consider him one of the most talented among the contemporary composers”. [3] Cal afegir que, prova i testimoni d’aquesta duradora i ferma amistat són els Concerts per a piano núm. 4 de Rakhmàninov i núm. 2 de Medtner, els quals van dedicar-se mútuament.

 

Rakhmàninov a la casa de Londres de Medtner, el 1938

Rakhmàninov a la casa de Londres de Medtner, el 1938

 

Obra

Totes les obres que va escriure Medtner inclouen el piano, el seu instrument predilecte, i en la gran majoria és el més destacat protagonista. D’entre les seves obres publicades trobem 3 concerts per a piano i orquestra, 14 sonates per a piano, un quintet per a piano, tres sonates per a violí, dues obres per a dos pianos, 38 Skazki per a piano –sobre els quals em centraré més endavant–  i 108 cançons per a veu i piano, aquestes últimes basades la majoria en textos de poetes russos o alemanys, sobretot Pushkin i Goethe.

Medtner va destacar per la seva creativitat i imaginació en tota la seva obra, així com també pel seu apropament a través de la seva música cap el món dels contes generalment propis de la literatura russa i germànica. D’aquesta manera, podem considerar a Medtner com un amalgama de la seva herència genètica i cultural, representada, d’una banda, per la tradició clàssico-germànica, amb la forma sonata i el llenguatge polifònic, i, d’altra banda, per l’esperit rus, amb la nostàlgia de la seva música i la seva característica harmonia.

Pel que fa al seu estil compositiu, Medtner ha arribat a ser anomenat el “Brahms rus”, tot i que a ell no li agradés aquesta etiqueta [4] i, sense anar més lluny, ell mateix es considerés alumne de Beethoven. [5] A més, el seu professor de composició del conservatori, Taneyev, el va descriure com “nascut amb la forma sonata” [6], ja que considerava que tot el que componia, ho acabava convertint en una forma sonata.

En aquest sentit, doncs, podem considerar que existeix un cert grau de conservadorisme en la seva música, tot i que no hauria de ser titllat de conservador. Per exemple, si bé va seguir en certa manera la tradició pel que fa a l’harmonia, Medtner l’enriquia a través d’acords alterats, sèries modulants complexes o harmonia força cromàtica.

D’altra banda, cal tenir també en compte que tant el llenguatge contrapuntístic com els ritmes complexos i les polirítmies també constitueixen un recurs força característic i particular recurrent en la gran majoria de les seves obres.

Finalment, és interessant remarcar que, en la seva trajectòria compositiva, Medtner no va mostrar una gran evolució en el seu llenguatge i estil, sinó que realment es va mantenir pràcticament immutable. Possiblement per això, no podem equiparar Medtner amb molts altres compositors que, en ser més grans, van mostrar un cert rebuig cap a les seves obres de joventut.

 

Els Skazki: El gènere literari

A Rússia existeix una tradició particularment rica de contes populars en la tradició oral, els quals van començar a ser recollits i estudiats sistemàticament per part de diversos erudits al llarg del segle XIX. Aquest és el cas del folklorista rus Aleksandr Afanásiev, la labor del qual ha estat en moltes ocasions comparada amb la portada a terme pels germans Grimm pel que fa al folklore germànic, ja que va arribar a compilar aproximadament uns 600 contes tradicionals russos i els va publicar en vuit volums entre 1855 i 1863. D’altra banda, el poeta rus Alexander Pushkin també dedicà part del seu temps a escriure els set originals contes a imitació dels tradicionals que, juntament amb altres obres, li reportarien tanta popularitat.

Quan ens referim a aquests contes, realment estem parlant dels skazki (Сказки), terme rus que significa història i és el que es fa servir per a designar-los. Si els comparem amb la literatura folklòrica d’occident, encapçalada pels contes dels germans Grimm o pels relats del danès Hans Christian Andersen, aquest concepte d’skazki implica històries molt més mundanes que, tot i que també poden contenir elements màgics i fantasiosos, acostumen a basar-se en la idea de “l’ara i aquí”, tenen un caràcter menys esotèric i solen acabar de forma molt més realista. En definitiva, compleixen molt més la funció d’instruir als nens en els aspectes morals i pràctics.

Hem de remarcar, però, que aquests contes no han florit únicament dins de l'àmbit de la literatura, sinó que també han estat influenciant durant molt de temps altres camps, com són el de la música, el de les arts visuals o, fins i tot, el de la filosofia. Així, no només poetes com Pyotr Pavlovich Yershov o Leonid Filatov es van veure atrets pel món dels contes, sinó que en les obres d’alguns pintors, com Ivan Yakovlevich Bilibin, o de diversos compositors, com Nikolai Rimsky-Korsakov o Mijaíl Glinka, podem observar també clares evidències que la seva font d’inspiració van ser els contes. [7]

 

Els Skazki en la música de Medtner

Podem considerar que Medtner va ser el principal compositor que realment va elevar els skazki al nivell de gènere musical, ja que, tot i que no va ser el primer en fer-ho, sí que va ser qui més importància els va donar en aquest àmbit. Com hem comentat anteriorment, fruit d’aquesta font d’inspiració, Medtner va escriure 38 skazki per a piano sol, els quals constitueixen el que és la seva obra més original i particular. Si ens centrem en les característiques generals del gènere, es tracta de peces en petit format, a l’estil dels preludis o dels intermezzo, però que, tot i ser breus, no són simples miniatures. Són peces veritablement riques i que tenen una gran concentració d’idees musicals, i que generen una experiència musical molt vívida de forma immediata. D’aquesta manera, la gran creativitat i capacitat imaginativa de Medtner present tant en aquestes peces com en les seves sonates ens permet explorar gran varietat de sentiments, emocions i estats d’ànim.

Medtner tenia una excepcional facilitat per a explicar històries a través de la seva música, un fet que era apreciat pel seu gran amic Rakhmàninov, qui, després d’escoltar els skazki pertanyents a l’Op. 51, va exclamar: “no one tells such tales as Koyla!”. [8] Uns dels recursos que utilitzava Medtner per a aconseguir-ho eren les complexes polirítmies i les intricades textures, ja que Tozer considera que no són simples afegits decoratius, sinó que realment es tracta d’aspectes essencials per a la narració del conte. [9]

A més, podem afirmar que el compositor feia servir un llenguatge descriptiu i precís estretament relacionat amb el món literari fins i tot a través dels termes italians que utilitzava, els quals podem considerar que compleixen la funció d’endinsar a l’intèrpret i a l’oient en el captivador món dels contes i dels poetes russos. Així, aquesta característica servia com a complement i ajuda per a seguir el transcurs de la peça no només a l’hora de tocar-la, sinó també a l’hora de compondre-la. Un exemple força clar és el dels termes odoroso i volando, els quals apareixen concretament en l’skazka Op. 9, núm. 3, basat en un poema de Goethe sobre una abella i una flor, l’anomenat “Gleich und Gleich”.

Generalment parlant, Medtner no associava una determinada peça amb un particular conte o història, sinó que únicament l’acompanyava de forma ocasional amb una cita poètica, com un epígraf, o bé hi proveïa un breu títol. [10] Sembla ser, per tant, que la seva intenció no era tant la de transmetre una única història amb la seva música, sinó més aviat la d’evocar reminiscències generals de l’univers del conte popular rus. D’aquesta manera, doncs, us proposo que escolteu algunes de les següents peces, algunes d’elles enregistrades pel propi Medtner, i que intenteu imaginar la història que us inspira la música que escolteu.

Conclusions

Després d’haver-vos endinsat a través d’aquestes línies en aquest món musical que, molt probablement, us seria desconegut, desitjaria que aquest escrit s’hagi convertit en la meva petita contribució per a intentar difondre una música injustament oblidada i per a ajudar que aquest compositor deixi de ser vist i titllat com un simple conservador que va restar a l’ombra dels seus compatriotes.

I, en definitiva, per a que no us passi com em va ocórrer a mi quan us parlin sobre el compositor Nikolai Medtner, doncs ara ja podreu dir que sabeu amb certesa qui era.

 

Bibliografia

Chernaya-Oh, Ekaterina (2008). The Skazki (Fairy Tales) of Nikolai Medtner. The Evolution and Characteristics of the Genre with Compositional and Performance aspects of selected Fairy Tales. Texas: University of Texas.

Istomin, Eugene (2012). “Introduction”. A: The Complete Piano Sonatas of Nikolai Medtner. New York: Dover Publications, Inc., p. ix.

Martyn, Barrie (1995). Nicolas Medtner: His Life and Music. London: Scolar Press. ISBN 0-85967-959-4.

Milne, Hamish (2012). “Foreword”. A: Complete Fairy Tales for Solo Piano of Nikolai Medtner. New York: Dover Publications, Inc., p. vii.

Swan, Alfred J. i Katherine (1944). “Rachmaninoff: Personal Reminiscenses. Part I”. The Musical Quarterly, vol. 30, gener, núm. 1, p. 1-19.

Rimm, Robert. (2002). The Composer-Pianists: Hamelin and the Eight. Oregon: Amadeus Press. ISBN 978-1574670721.

Tozer, Geoffrey (2012). “Performance Notes”. A: The Complete Piano Sonatas of Nikolai Medtner. New York: Dover Publications, Inc., p. xii-xiii.

 

[1] Istomin, 2012: ix.

[2] Swan, 1944: 2.

[3] Rimm, 2002: 117.

[4] Martyn, 1995: xi.

[5] Martyn, 1995: 77.

[6] Martyn, 1995: 26.

[7] Chernaya-Oh, 2008: 6.

[8] Milne, 2012: vii.

[9] Tozer, 2012: xii.

[10] Per exemple, la cita “Blow, winds, and crack your cheeks!” del Rei Lear de Shakespeare a l’opus 35, núm. 4; o el títol “Conte dels Elfs” per l’opus 48, núm. 2.

Comments

Log in to comment.