Jordi Masó

L'entrevista

"Des de petit, la música i la literatura han estat les meves dues passions."

Jordi Masó és pianista i escriptor. Dóna classes de piano al Conservatori Josep Maria Ruera de Granollers i a l’Esmuc. Ha enregistrat una gran quantitat de discs per al segell Naxos i altres segells discogràfics tant del país com de l’estranger. També ha publicat diversos llibres de contes i microrelats i ha fet algunes incursions en la composició musical. Al seu darrer llibre, Polpa (Males Herbes), hi incorpora alguns elements musicals, cosa que no havia fet en els seus escrits anteriors.

Què comença primer a la teva vida, la música o l’escriptura?

Comencen bastant simultàniament, de fet. Em vaig aficionar a la lectura de ben petit, i la lectura i l’escriptura sempre van agafades de la mà. I també de ben petit vaig començar a tocar el piano, que era l’instrument que hi havia a casa i m’apassionava. Podria dir que van ser dues passions que van començar de molt jovenet i que s’han mantingut al llarg dels anys. A una m’hi he dedicat professionalment i l’altra l’he anat mantenint com a afició, fins que fa uns anys em vaig llençar a publicar allò que escrivia.

Per què et vas acabar decantant per la música?

De fet vaig començar la carrera de filologia, que vaig estudiar durant dos anys. En aquella època no era com ara, que quan acabes l’institut, gràcies a l’Esmuc pots realitzar estudis de música d’una manera més o menys normal. En aquell moment «només» fer música no estava ben vist; la gent estudiava una carrera i la música s'estudiava de més a més. A mi el que m’agradava era la literatura i per això vaig tirar per la filologia. Els primers dos anys ho vaig compaginar amb els estudis musicals, però va arribar un moment que era impossible: si estudiava filologia, no podia estudiar el piano les set o vuit hores diàries. Vaig acabar triant la música perquè hi veia més possibilitats i, a més, en aquell moment també hi tenia més interès. Vaig deixar la literatura com una afició.

Com compagines la vessant musical amb la vessant literària? Les entens com un tot o les tractes per separat?

Les entenc per separat. De fet, en aquests últims vuit o nou anys, escriure ficció ha estat com un via d’escapament de la música, un descans, les meves històries no tenien res a veure amb la música. De tant en tant sí que escrivia algun article musical que m’encarregaven, algunes notes de programa, els textos dels llibrets d'algun dels meus discos... però quan feia ficció mai no parlava de música. En aquest últim llibre, Polpa, sí que hi he incorporat alguns elements musicals, ja que he vist que el món de la música també és susceptible de ser narrat i que se'n pot treure bastant suc. Per exemple, hi ha un conte on el protagonista és un estudiant de piano –jo mateix de jove: aquest és un conte bastant autobiogràfic– i en un altre explico les peripècies d'un director d'orquestra que és professor a l’Esmuc.

Sé que has enregistrat diverses obres completes de diferents compositors per la casa Naxos. Ho fas perquè ho vols o per encàrrec?

Hi ha hagut de tot. En general, han estat propostes que jo els feia. Triava gravar autors catalans i espanyols d'una banda perquè me n'agradava la música i de l'altra perquè el mercat està saturat de gravacions de Beethoven, Chopin o Liszt i aquesta música difícilment serà benvinguda en una discogràfica. El primer treball que vaig fer per Naxos va ser l'obra de piano de Robert Gerhard, que és un compositor català gairebé més conegut al Regne Unit que aquí. A partir d’aquest disc van anar sorgint altres projectes, molts dels quals els proposava jo, com és el cas de Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge o Joaquim Homs. En canvi, l’enregistrament d’obres de Déodat de Séverac, que és un compositor de Llenguadoc, va ser una proposta de la discogràfica. En el cas de Joaquín Turina jo vaig fer la proposta per enregistrar-ne un sol disc amb una selecció d'obres de Turina que m’agradaven, però Naxos em va demanar de fer la integral. I han estat tretze discs en tretze anys. Ara tot just he acabat el darrer!

Bastantes d’aquestes obres completes són de compositors espanyols i catalans. Creus que aquesta música té més bona rebuda a l’estranger que aquí?

No ho crec. Penso que aquí els Mompou, Montsalvatge, Toldrà –per dir alguns noms– són prou coneguts i valorats. És a fora on els hem de reivindicar,  perquè a vegades s’emporten grans sorpreses quan descobreixen músiques que es fan en aquest racó de món que estan al nivell d’altres músiques més habituals en el repertori. Potser Gerhard és l’excepció: des que se’n va celebrar el centenari ara fa vint anys, ara aquí rarament s'interpreta i jo crec que és el compositor espanyol més important del segle XX, al mateix nivell que Falla. A Anglaterra és més conegut que aquí perquè hi va viure i hi va fer molt bona feina, però aquí torna a estar una mica oblidat.

Aprofitant la pregunta anterior: com veus la situació de la música clàssica i contemporània al nostre país?

No gaire bé. I la situació de la música contemporània francament preocupant perquè a penes hi ha suports oficials, no s'interpreta suficientment als conservatoris –l’Esmuc inclosa– i el nombre de concerts ha disminuït si el comparem amb fa uns anys. Però jo sóc optimista de mena i penso que passarem aquesta època magra i la cosa anirà millor. Recordo que fa uns anys amb el grup BCN 216, del qual sóc pianista, teníem una temporada de concerts a l'Auditori i solíem omplir la sala de cambra a cada concert amb les músiques més avantguardistes. Espero que allò torni!

Aquesta sistematització en les gravacions (l’enregistrament d’obres completes) es veu també reflectida en la creació literària i en la creació musical?

Jo crec que sí que hi té a veure. Al cap i a la fi, el creador no fa res més que reflectir la seva manera de ser quan crea. Jo tinc una manera d’escriure molt lenta, molt minuciosa i sistemàtica. Cada adjectiu el penso molt bé, cada frase. A vegades en un conte ni tan sols sé quina història explicaré –i això em pot neguitejar– però prefereixo fer cada frase ben feta i després continuar amb la següent. Les poques vegades que he escrit música, segueixo el mateix procediment: acord per acord i escoltant les harmonies sense un pla preconcebut gaire clar. Potser és un sistema una mica suïcida, ja que és possible que et passis una setmana escrivint una cosa i les frases sonin molt bé, però la història al final no fructifiqui.

Has rebut bastants elogis de la crítica literària i també premis per la teva tasca com a escriptor. Creus que en aquest país és més fàcil triomfar com a escriptor que com a músic? O almenys que la gent et conegui?

No ho crec. També la crítica musical m'ha tractat bé, no puc queixar-me. Però no crec que jo sigui conegut, en absolut. Els premis de literatura que he guanyat són de concursos als quals m’he presentat i això no té un equivalent amb música perquè passats els trenta anys ja no et pots presentar a un concurs de piano, per sort! És clar que sempre agrada rebre reconeixements, però mai m’han preocupat gaire, no escric per això i, segons com, els elogis més aviat m’incomoden. Evidentment és millor que et diguin que ho fas bé, però el plaer que et dóna escriure un conte i acabar-lo de manera satisfactòria és superior a qualsevol premi.

Tots els teus llibres són de relats més aviat curts. Et veus escrivint novel·la algun dia, o et quedes amb els contes i els microrelats?

És curiós: als que escrivim contes sempre ens pregunten si escriurem una novel·la i en canvi als que escriuen novel·les mai els pregunten si escriuran contes (potser perquè es considera que la novel·la és un gènere superior, quan jo crec que és ben bé al revés). Algun dia faré una novel·la per poder dir que l’he feta i així no m'ho tornin a preguntar mai més! En realitat, en aquests moments estic escrivint una novel·la breu, una nouvelle, una història que se m'ha allargat perquè necessitava un desenvolupament més gran que el d’un conte. I és que cada història demana la seva llargada.

El teu nou llibre, Polpa, és un homenatge al gènere pulp. Pots explicar una mica de què tracta aquest gènere i el llibre en concret?

Si he de ser sincer, això del pulp va ser una excusa per a reunir diferents contes que vaig escriure al llarg de quatre anys. Eren bastant diferents entre ells i per buscar-hi una continuïtat i una coherència vaig pensar que tots ells s'acostaven –més o menys– al pulp, és a dir, a la literatura de quiosc que s'escrivia a Nord-Amèrica sobretot durant la primera meitat del segle XX i que es publicava en revistes fetes amb paper de poca qualitat: històries policíaques, fantàstiques, de fulletó... Polpa és un homenatge als gèneres del pulp però també una paròdia, perquè en tot el que escric sempre hi intento introduir molta ironia i un humor més aviat negre.

En què estàs treballant en aquests moments?

A part de la novel·la breu que t’he comentat, musicalment m’estic recuperant de l’últim enregistrament de la integral de Turina, que ara encara s’ha de muntar. Estic preparant un concert de música de piano de Ricard Lamote de Grignon –de qui en vaig gravar la integral pel segell Anacrusi ja farà uns deu anys– i també preparo un concert al voltant de la música de Turina per celebrar el final de l'enregistrament de l'obra completa.

Comments

Log in to comment.