En un article anterior parlàvem dels malentesos que sovint sorgeixen en escoltar cançons, i del sentit absurd que poden adquirir les lletres en conseqüència. Una de les causes més freqüents és el desconeixement o la mala comprensió de l'idioma per part de l’oient.

Aquesta mancança és també a l’origen de la situació inversa, quan és el cantant qui no es fa entendre precisament amb claredat. Un dels exemples més virals és la versió que fa Enrique Castellón Vargas, més conegut com El Príncipe Gitano, d’In the Ghetto. Impagable és també el tema Aquarius cantat per Raphael. Són intents benintencionats d’homenatjar un tema clàssic que, de manera involuntària, han esdevingut tot el contrari: esperpents difosos entre els friquis i amants del kitsch. El que ara s’anomenaria un (epic) fail, vaja.

Les Ketchup val preferir defugir aquest risc. ("Si no sabem anglès, que quedi ben clar!", devien pensar). Així, van distorsionar la lletra del seu famós Aserejé fins convertir-la en una estrofa on difícilment s'hi reconeixeria el I said a hip hop, the hippie, the hippie, to the hip... del Raper's delight. 

Però no tot consisteix en fer el ridícul amb els idiomes. Deixant de banda aquests casos, també hi ha tot un ventall de cançons que no pretenen ser enteses, o que explícitament eviten ser-ho, i per això recorren a sons sense sentit. Ningú no posa en dubte l’anglès d’Ella Fitzgerald, per descomptat. Ni la seva vocalització. Si canta scat és perquè la lletra ni aporta res ni pot proporcionar l’efecte buscat, que és el de recrear un solo instrumental utilitzant els elements melódics i rítmics de la veu cantada.

Adriano Celentano embolica una mica més la troca. El seu tema tema Prisencolinensinainciusol (1972) intenta imitar fonèticament una llengua real: l’anglès. Sona com un tema pop americà, però només conté una expressió autèntica: all right. La resta és un galimaties sense sentit. La decisió d'utilitzar un idioma fals, segons Celentano, vol “cridar l’atenció sobre la incomunicabilitat en els temps moderns”. No ens posem gaire transcendents, però. Tots coneixem la seva afició per l’humor absurd.

Al festival marcià per excel·lència, Eurovision, també es parlen idiomes inventats. El títol de la cançó que va representar Bèlgica l’any 2003, Sanomi, ja deixa entreveure que no està escrita en cap de les llengües oficials del país. Però tampoc en la dels inuits, o dels indígenes americans, o de cap altra tribu coneguda. Els autors es van inventar un idioma adient amb el gènere pseudoètnic del tema i que, de passada (o potser simplement), no era ni francès ni neerlandès, i així la cançó va ser ben rebuda en un país dividit pels conflictes lingüístics. 

Però probablement, qui ha fet un ús més curiós dels idiomes inventats és Sigur Rós. Al seu àlbum () (2002), aquest grup de Reykjavik canta en el que ells mateixos anomenen volenska, un llenguatge que recorda fonèticament l'islandès, però que prescindeix totalment del contingut conceptual del llenguatge. L'oient pot fins i tot extraure els seus propis significats i escriure’ls a les pàgines (naturalment en blanc) del llibret inclòs al CD. Un es pregunta amb quina finalitat cal recórrer a un idioma inventat, quan per la immensa majoria tan inintel·ligible és el volenska com l'islandès. Doncs precisament pel caire tan minoritari que té aquest idioma, amb poc més de 300.000 parlants que n'entendrien el significat. Si en canvi els oients saben que NINGÚ no pot desxifrar les lletres, es poden centrar en el so del grup sense por de perdre's algun missatge important. I això, segons el cantant i líder del grup, els ha fet guanyar públic.