Patricia Riera Barsallo és advocada i directora de la delegació a Catalunya del Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO), on fa vuit anys que treballa. CEDRO és una associació d’autors i editors, sense ànim de lucre, que gestiona els drets que es fan servir en l'ús secundari d’obres escrites, des de llibres de text fins a partitures musicals. La polèmica engegada fa uns anys per diverses universitats catalanes en relació a la propietat intel·lectual implica directament aquesta entitat a Catalunya: al nostre país es concentra el 50% del pes editorial espanyol, i CEDRO en representa jurídicament una bona part.

Primer una pregunta de caire general… Quina diferència hi ha entre CEDRO i la Societat General d’Autors i Editors (SGAE)?

En essència, cap: les dues som entitats de gestió. CEDRO, però, només gestiona drets d'obres de text; representem el suport escrit. Els editors de música també poden ser a la SGAE per rebre els diners de les autoritzacions que es distribueixen per l’ús de fonogrames (discos, suports digitals, etc.). Existeixen altres entitats de gestió, com per exemple l’AIE (sociedad de Artistas, Intérpretes o Ejecutantes), que regulen exclusivament l’execució i reproducció de música, i també n’existeixen d’especialitzades en art plàstic i fotogràfic o en producció audiovisual. Però totes tenim en comú que treballem amb obres protegides per la llei de la propietat intel·lectual.

Tots els usos que es fan de llibres que manegem en institucions culturals o educatives públiques tenen llicència de reprografia CEDRO?

Haurien de tenir-la. L’Esmuc, en concret, té llicència per a fotocopiar el 10% de l’obra en escrits i el 100% en partitures. És l’únic cas de tipus d’obres que autoritzem a fotocopiar totalment. L’Esmuc sempre s’ha mostrat molt respectuosa amb els drets d’autor, cosa fantàstica però, malauradament, estranya en el context del nostre país. El fet que sigui completament abstracta fa que la propietat intel·lectual costi d’acceptar. Per tal que això canviï hem engegat un programa pedagògic, Esdelibro, amb el qual els alumnes de secundària aprenen a identificar i tenir en compte el dret d'autor en l’àmbit de la cultura.

Sovint, des de les institucions educatives i sobretot des de la universitat, CEDRO és vist amb mals ulls… Tinc entès que vau arribar a denunciar la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona per incompliment de pagaments i vulneració dels drets de la propietat intel·lectual. Com defensaries la posició de l’entitat en aquest conflicte?

És un tema molt sucós i que mereix atenció. Un dels tipus d’usuari a qui CEDRO ha donat solucions des de sempre són les universitats, el típic tipus d’institució on s’utilitzen obres o fragments d’obres de manera sistemàtica. CEDRO tenia llicències exclusives per a universitats que autoritzaven la fotocòpia de suports. Amb la creació de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) van néixer les llicències per a campus virtuals, que autoritzen els centres educatius a penjar fragments a la xarxa. CEDRO es va passar gairebé deu anys intentant explicar a les universitats la necessitat de respectar la llicència, que garanteix la no vulneració dels drets dels autors i editors, però no ho van voler entendre.

…Era potser una qüestió econòmica?

De cap manera. La tarifa plana que se’ls va oferir era de cinc euros per alumne i any. Actualment, en la matrícula de cada alumne hi ha inclosos 60 euros de manteniment de les instal·lacions i ús de recursos materials. Cinc euros més no és una barbaritat… Però les universitats van seguir sense complir. Per això vam demandar durant el curs 2013-14 una sèrie d’universitats a Espanya. La UAB i la UB van ser les úniques que es van arriscar a anar a judici; van perdre i van haver de pagar una important indemnització.

La Universitat de Barcelona va advertir els seus professors que pagarien les multes que arribessin a la institució derivades d’aquest cas…

Això que dius és graciós, perquè una de les coses que el jutge va deixar molt clar en aquests judicis és que la responsable era la universitat, no els professors. Des de CEDRO entenem que les institucions educatives han negligit la responsabilitat que tenien de fer conèixer als propis professors els motius reals de la restricció de l’ús d’obres. Hi ha molt poca informació en matèria de propietat intel·lectual. La majoria de professors universitaris són potencials membres de CEDRO, que també exigeixen els seus drets com a creadors. De fet, una entitat de gestió només vol donar solucions. Sembla que el suposat cas de corrupció del 2011 que va afectar la SGAE ens ha acabat esquitxant a tots. En altres països europeus no existeix aquesta percepció demoníaca de les entitats de gestió de drets intel·lectuals. Aquí s’ha viscut com una cosa molt visceral.

Espanya es diferent.

Sí. És una qüestió de no voler-ho entendre. Molta gent s’empara en l’argument de la “importància” de la cultura per justificar que no és ètic pagar per gaudir-ne. La cosa és molt més complexa: estem parlant d’un tipus de propietat que no és tangible, però que existeix. Tot necessita un suport econòmic, res no és gratis. Ni tan sols la cultura gratuïta que ens ofereixen les biblioteques és gratis: la paguem tots amb els nostres impostos. Però cal ser optimistes. La gent que ara té 20 i 30 anys, la generació dels milenials, comença a veure-ho diferent.

Avui en dia, i en el món de la música encara més, la majoria de suports estan disponibles a internet. CEDRO lluita contra la pirateria? Com ho fa?

Efectivament. Perseguim l’ús no autoritzat de les obres dels nostres autors i editors –m’agrada més que dir-ne "pirateria"–. Fa deu o quinze anys era una tasca que es limitava al món físic, sobretot a la inspecció en copisteries. Però amb la irrupció d’internet tot ha canviat… Precisament en el món de les partitures musicals aquest tipus de delinqüència està colpejant molt fort, perquè són molt fàcils de digitalitzar, i una vegada en penges una ja li has destruït el mercat a l’editor. Podem iniciar accions legals en nom dels representants, però la justícia és molt lenta. I aquest tipus de delicte s’ha d’aturar de forma ràpida.

Ha baixat el nombre d’inscripcions a CEDRO amb l’arribada del domini públic i les llicències creative commons?

El creative commons no ens afecta en absolut, i de fet compartim filosofia. S’ha de respectar la llibertat dels autors en tot moment. Molts critiquen els cc alegant que són els anti-drets d’autor, però és radicalment el contrari: creative commons és el dret d’autor en essència. Sovint hem treballat amb autors i editorials que comencen, i que són cc per donar-se a conèixer, però en matèria de comercialització necessiten la nostra gestió. Afortunadament, malgrat la crisi hi ha molta gent que es continua dedicant al sector editorial, i els últims anys hem crescut molt.

Quants socis té CEDRO?

CEDRO compta amb 23.500 socis, dels quals 2.000 són editorials. També treballem amb altres països: les entitats de gestió fem pactes entre nosaltres per representar els autors de manera creuada. Pel que fa al món de la música, només treballem amb editors. 

Treballeu exclusivament amb música contemporània, o gestioneu drets de compositors i creadors d’èpoques passades?

Només gestionem, per mandat, drets d’editors de música. Però el dret d’autor és sempre vigent: en el moment en que fas una creació, neix un dret sobre aquella obra que dura tota la vida de l’autor i 70 anys després de la seva mort. Passat aquest temps, l'obra entra a domini públic. Però aquí s’ha de tenir present que el fet que Wagner i Bach estiguin en domini públic no significa que les edicions modernes de la seva música no puguin tenir drets. De fet, legalment només es podrien penjar a la xarxa documents manuscrits o edicions molt antigues.

Cosa que no es compleix en la majoria d’ocasions.

No, i no només en el sector de la música. Portem uns anys molts durs en matèria de propietat intel·lectual. I és una llàstima, perquè la superficialitat del discurs sobre la importància dels creadors no correspon amb les accions administratives. De fet, la nostra relació amb l’administració pública és complicada, perquè és la primera que incompleix. I això no facilita la conscienciació social que necessitem.

L’estat tampoc hi ajuda, doncs.

Aquesta és una qüestió clau. Per a mi, l’important és conscienciar i donar-nos a conèixer, perquè molta gent ni tan sols sap qui som. I després cal que els creadors ens vegin com uns facilitadors de la seva tasca. Un pas interessant seria esdevenir una marca de qualitat per a les institucions, de la mateixa manera que fan els comerços amb el reciclatge, per exemple. Cal conscienciar moltíssim, i convèncer de la importància de la defensa del dret intel·lectual a tothom que estigui relacionat amb la formació dels nostres joves. És anar creant aquesta roda. En definitiva, es tracta de construir una societat futura que valori i respecti més el món de la cultura.