Montserrat Vidal és llicenciada en magisteri musical (Universitat Rovira i Virgili) i en Pedagogia General (Esmuc), flautista i, per descomptat, docent. Fa tres anys que dirigeix l’Escola Municipal de Música Pau Casals del Vendrell i, des de fa tot just vuit mesos, també és mare. El seu ambiciós projecte final a l’Esmuc sobre els models de gestió i funcionament de les Escoles de Música “Organitzem-nos: qui fa què?” va obtenir la distinció de matrícula d’honor el 2010, i destaca encara com a un dels més complets que s’han presentat al centre.

La seva trajectòria a l’Esmuc comença amb 25 anys, just després d’obtenir el títol de magisteri musical a Tarragona i mentre ja exercia com a docent. Crítica en relació a l’ensenyament musical que va rebre des de petita, i convençuda que la preparació universitària obtinguda fins aleshores era encara insuficient (“Amb el que s’ensenyava a la universitat, clarament, no n’hi havia prou”, comenta, rotunda), se li nota afecte a la veu quan li demano que pensi en algun dels professors del centre que van marcar-la més. Fa referència, per exemple, al Seminari de Didàctica d’Ignasi Gómez o a la pedagogia de l’instrument de Marisa Pérez (“la seva manera de plantejar aquelles assignatures va revolucionar la meva perspectiva”), però remarca que “Em va agradar molt la mirada ampla que es proposava a l’Esmuc; la idea que hi ha molts camins per ensenyar. […] El major valor de l’Esmuc és la riquesa de la seva formació, incloent-hi totes les activitats paral·leles com ara conferències, master classes… A l’Esmuc t’ensenyen a espavilar-te: et donen els recursos, les eines per reflexionar i generar la teva pròpia proposta”.

Coherent amb aquesta idea, ja fa dos anys que Vidal coordina la labor de reestructuració de la proposta docent del centre del que és directora, que ha ampliat la seva oferta didàctica a la Música Moderna i la Música Tradicional. “El plantejament en què volem basar l’escola busca reforçar l’aprenentatge pràctic dels nens, per exemple a través d’eines com la base instrumental per a integrar conceptes, donant especial importància als conjunts instrumentals i la coral”. La recompensa de la seva feina és “el fruit de l’esforç, sigui quin sigui: la cantata final després de mesos de preparació, la classe col·lectiva que has estat treballant i que fa vibrar als nens… tot allò que fa la gent contenta, que ho visqui”. A l’altre plat de la balança hi situa la part més tediosa de la feina de directora: la comunicació amb l’administració pública, la lentitud i, a vegades, l’absurditat inherent als protocols burocràtics.

Abans de saludar-la li pregunto pel seu fill, en Pol, que fa pocs mesos que és a la seva vida, i si té previst transmetre-li la seva relació amb la música. “Ho intentarem!”  (comenta, rient) “I si en canvi vol fer futbol, ja ens avisarà: té totes les portes obertes”.