José Ramón Madrid és lleidatà i té 30 anys. En acabar els seus estudis de grau superior de Pedagogia de la guitarra a l’Esmuc, va treballar durant dos anys com a professor de música de secundària en una escola privada. Després de cursar dos màsters i un postgrau, ha decidit deixar la docència aparcada. El seu perfil inquiet i actiu l’ha conduït a enrolar-se com a guitarrista en l’espectacle de dansa i música Burn the floor, que el portarà, pròximament, a la Xina i Austràlia, en el marc d’una gira mundial.

Quin és el teu lema pedagògic?

Cal una reflexió profunda sobre tot el que implica l’educació avui dia. Com per exemple què val la pena aprendre i com; ens hauríem de preguntar si els entorns educatius i la formació dels docents de secundària són conseqüents, si es prenen les decisions polítiques adequades, etc. Precisament crec que un dels grans problemes del nostre model educatiu no és en la capacitat del sistema, sinó en la política.

Hi ha algun docent de qui hagis après molt?

Josep Lluís Zaragozà. El meu únic model vàlid de professor amb fonaments psicopedagògics i pràctics, i un dels únics que conec en el nostre país. És també qui em va introduir a la didàctica general, que m’interessa especialment. Vaig tenir la gran sort de poder fer pràctiques amb ell, a Vilassar de Mar, en el context del Màster d’Educació Secundària.

La docència musical, per a tu, és vocacional?

Treballar amb persones i en una professió que em relacioni amb les persones és vocacional. Però en una definició més purista, potser no. En realitat, va ser adonar-me que podia ajudar els adolescents a construir la seva vida el que em va decantar cap a l’educació. El tema de la creativitat va molt amb mi. Compondre, produir, fabricar objectes, això sí que és vocacional.

Què hauries agraït en els teus estudis que has trobat a faltar quan exercies com a professor?

M’ha faltat una formació pràctica en metodologies musicals actives, que funcionen en altres països, però sobretot m’han faltat models, més professors models. Professors en actiu, que duguin a terme aquestes metodologies. M’agradava molt Zaragozà, perquè donava un sentit a la teoria pedagògica. Cada acció que es feia a classe estava sempre relacionada amb un fonament teòric. Em va faltar que la idea de la importància i necessitat de la pedagogia fos més compartida per tots els departaments de l’Esmuc. 

Què és el millor i el pitjor d’ensenyar?

Una de les coses més gratificants és veure com pots ajudar algú a créixer. Com de potent és veure que pots influenciar algú positivament. El pitjor… La frustració que pots sentir algunes vegades en veure quins són els teus límits a l’hora d’ajudar una persona. Sobretot quan són deguts a una falta de treball col·laboratiu.

Durant la carrera a l’Esmuc, era part de les teves expectatives acabar a la docència?

Sí, i encara ho és, però no vull que ocupi tota la meva vida. Tinc molts altres fronts oberts. Vaig estar treballant a la secundària, i les condicions laborals a nivell de capacitat educativa i de treball en equip m’han decebut una mica. Vull seguir-me formant, per així, quan aterri a l’educació, poder ajudar més al canvi que necessita el sistema. No tinc massa pressa per caure amb els dos peus a la docència. Ara vull estar més per mi, per a créixer personalment, com a intèrpret, com a creador. Una part important de la feina del professor és tenir alguna cosa a dir, i per poder-ho fer t'has d’haver enriquit a nivell vital.