L’Anna Huertas va començar a estudiar música de petita al CEM (Centre d'Educació Musical) i posteriorment a l’Escola de Música i Conservatori de Terrassa. Quan va entrar a l’Esmuc, mentre ja treballava com a professora de música, es va decantar per la pedagogia general, especialitat en la qual es va graduar l’any 2012. Va estudiar un màster en investigació i innovació en educació i té la intenció de realitzar un doctorat. Actualment és professora a l’Escola Municipal de Música de Valldoreix.

El teu lema pedagògic?

Tothom pot fer música i gaudir-la. A vegades alguns alumnes diuen allò de “això no ho puc fer” o bé “és impossible que pugui fer-ho”, però al cap de tres mesos ho fan. És qüestió de posar-hi les eines i el temps.

Algun professor que t’hagi marcat?

Podria dir que tots ells m’han marcat, però te’n diré quatre que són amb els que hi he tingut més contacte. En Javier Duque em va encomanar la passió per investigar i per això he estudiat el màster i tinc la intenció de fer el doctorat. De l’Ignasi Gómez n’he tret la passió per la creativitat en la didàctica. En Josep Lluís Zaragozà em va ampliar la visió sobre la música a l’educació secundària, tot i que no m’hi he dedicat perquè he triat altres camins. I de l’Ester Bonal en vaig aprendre tota la part social de la música. Tot i així, crec que de l’Esmuc te’n pots emportar una motxilla plena de moltes eines.

Alguna cosa que hagis trobat a faltar en la teva formació a l’Esmuc que creus que t’hauria servit al món laboral?

Quant a continguts i coneixements, no he trobat a faltar res, ja que, com passa a qualsevol carrera, si tens interès per alguna cosa, pots buscar i preguntar i, a més, el professorat de l’Esmuc és molt accessible a l’hora de demanar consell i resoldre dubtes. Potser sí que trobo que falta més contacte amb la realitat professional, que es podria resoldre amb més pràctiques, però com que jo ja treballava com a professora de música, podia anar aplicant allò que aprenia a l’Esmuc directament a la meva feina.

El millor i el pitjor d’ensenyar?

El millor és la pròpia satisfacció d’estar ensenyant, però al mateix temps estar aprenent amb l’alumne cada dia. Tot i que em preparo les classes, mai no sé què en sortirà i moltes vegades surto jo amb més informació que l’alumne. Veure’ls créixer també és una satisfacció molt gran.

El pitjor d’ensenyar és veure que a vegades no es pot arribar a tot el que un voldria arribar. A vegades no es pot aprofundir sobre alguns temes, com a mi m’agradaria, però els professors n’hem de ser conscients .

Creus que les noves generacions de professors formats a l’Esmuc han canviat el sistema educatiu musical a Catalunya? O hi ha hagut un canvi en alguns professors però el sistema continua igual?

És molt difícil de respondre, ja que, per sort o per desgràcia, el teixit d’escoles a Catalunya és molt divers. Jo crec que hi ha escoles que continuen igual, però estic segura que, gràcies a que l’Esmuc està nodrint el mercat laboral de nous professors, algunes persones estan fent canvis en aquestes escoles i això jo ho he viscut des de la meva pròpia experiència. Per altra banda, els canvis estructurals es donen en escoles de nova creació que ja han estat fundades amb una filosofia diferent i s’ha de valorar que cada vegada hi ha més escoles d’aquest tipus. És a dir, els canvis els fan les persones, això és evident, i l'Esmuc aporta canvis en la manera de pensar i de fer de les persones, però jo no parlaria de revolució sinó de sinergia de canvi.