L’Acordió diatònic a escena és un projecte de fi de grau d’investigació artística basat en la hipòtesi que la festa tradicional i la performance contemporània són dos actes que poden confluir en molts aspectes. Aquests defineixen molt bé la meva trajectòria artística, des de la música tradicional acabant els estudis a l’Esmuc i les festes majors viscudes fins a la creació plàstica fruit dels estudis de belles arts.

La festa ha estat la meva escola principal de formació. Com diu Ayats (2011) “Els rituals que bastim en grup ens poden ajudar a entendre la manera en què individualment imaginem el nostre ser i el nostre fer” [...] “El concepte de continuïtat, de tradició i de festa es fan efectius en els actes en què els expressem, i en cadascun de nosaltres es concreten vivencialment en un imaginari molt potent”

Una festa no és només la música, té la seva escenografia (el carrers, les places, els gegants, els capgrossos, els domassos, les disfresses...), les seves olors (els correfocs, els menjars...),  els colors, les textures, els gustos... El mateix Ayats (2011) parla de la retòrica dels sentits en la festa referint-se a la importància que prenen tots aquest altres elements. Aquestes vivències com a músic tradicional fan que estiguis participant en un espectacle on tots els elements que formen la festa juguen un paper important. Així doncs, podríem dir que una festa és un gran espectacle escènic on les fronteres entre públic i actors són difuses, és un acte interdisciplinari i una performance col·lectiva.

Al llibre Estètica de lo performativo, Erika Ficher-Lichte (2004) descriu la performance com un acte social i institucional. Analitza la performance Lips of Thomas que l’artista iugoslava Marina Abramovic va fer al 1975, on s’hi presentaven característiques tant de ritual com d’espectacle per les referències implícites a la religió i a tradicions del seu país. Ficher-Lichte es planteja fins a quin punt pot tenir lloc una transformació del marc “ritual” i del marc “espectacle” en una performance artística.

Performance Lips of Thomas / Festa de La Patum de Berga

Veiem doncs que pot haver-hi una línia molt fina entre performance i festa. Tot i això, hi ha diferències substancials. Bàsicament la performance es fa des de la individualitat del ser i amb un llenguatge més contemporani, conceptual i a vegades provocador. Però com hem vist, les festes i les tradicions també innoven i es reinventen, i poden ser de vegades fins i tot provocatives per alguns agents de la societat degut a aquesta pròpia reinvenció. Així doncs “Perquè la tradició pugui servir a la funció de continuïtat sempre necessita el canvi” (Ayats 2011) i tota festa està en permanent evolució.

Diferents artistes com Marcel·lí Antúnez, Carles Santos, Dieter Schnebel, els germans Baschet, Joan Brossa o Hermeto Pascoal s’han endinsat en diferents disciplines convertint-se en artistes interdisciplinaris. Han agafat llenguatges diferents eixamplant la mirada cap a altres horitzons per expressar-se de manera personal i innovadora. Tots ells mereixen algun adjectiu més que músics, actors o artistes plàstics: si entenem aquests adjectius des del punt parcel·lari que moles vegades s’ha volgut aplicat a les arts, des que el mètode científic del coneixement va penetrar en les arts. De fet, aquesta és la manera que té l’art en general de crear noves sinergies i crear noves tendències.

És posant de relleu aquests artistes que han trencat etiquetes i seguint el meu propi camí professional que vaig tenir la necessitat d’endinsar-me en altres disciplines i començar a fer aquesta recerca.

Dos grans teòrics m’han ajudat a posar les primeres pedres de la meva investigació quan parlen de l’espai buit i l’inútil.

Nuccio Odine, al llibre La utilitat de l’inútil, parla de la certesa que:

Són paraules del pròleg i constitueixen una declaració de principis amb tota regla que prenc com a meva. De fet, aquest projecte és de les poques vegades que he dedicar tot un any a la utilitat de l’inútil. Amb aquesta idea també plantejava el concert final com un punt de partida i no d’arribada, un pluja d’idees per posteriorment començar a fer altres projectes més concrets a partir del material de recerca final.

I per altra banda Peter Brook, al seu llibre La Puerta abierta, escrivia: 

És per això que des d’octubre del 2014 a juny del 2015 en vaig instal·lar  en un espai buit com a resident a Roca Umbert - Fàbrica de les Arts, una antiga fàbrica tèxtil reconvertida en espai cultural i de creació artística situada a Granollers.

El meu local ple de continguts després de 8 mesos d’investigació

Pel que fa a la metodologia de treball vaig començar posant en joc quatre eixos que són molt presents tant en la perfornance contemporània i la festa i que donen un marc interdisciplinari per començar: la música, la veu, el moviment i les arts plàstiques. Jo i el meu acordió diatònic som els dinamitzadors d’aquests eixos i relacionant-los entre ells apareixen 17 línies d’investigació a seguir.

1. Pintar el que canto
2. Tocar  el que ballo
3. Ballar el que pinto
4. Cantar el que toco
5. Pintar el que ballo
6. Tocar el que canto
7. Ballar el que toco
8. Cantar el que pinto
9. Tocar el que pinto
10. Ballar el que canto
11. Pintar el que toco
12. Cantar el que ballo
13. Cantar, tocar i ballar
14. Tocar, ballar i pintar
15. Ballar, pintar i cantar
16. Pintar, cantar i tocar
17. Tocar, cantar, ballar i pintar

Amb anterioritat ja he realitzat els números 2, 4, 6, 7, 10, 12, i 13 que estan relacionats amb l’eix música, veu i moviment, àmpliament treballats en la música tradicional. Però caldria veure com es podrien treballar des d’una perspectiva més contemporània i desvinculats de la música tradicional. 

D’entre les possibilitats que no he realitzat mai (1, 3, 5, 8, 9, 11, 14, 15, 16, 17) n’hi ha que tenen referents o antecedents artístics que han indagat i treballat sobre ells com Carlos Santos, Marcel·lí Antúnez i d’altres que són més inexplorats a priori.

Això em porta a veure que hi ha dos grans diferències en els eixos, els que succeeixen en el temps (veu, moviment i música) i els que són materials en l’espai (arts plàstiques).

Les arts plàstiques tradicionalment es basen molt en la presència de l’objecte ja realitzat i la interpretació que en fa l’espectador quan es troba davant d’ell, l’obra sempre està acabada i cada interpretació serà davant el mateix objecte artístic. En canvi, la veu, el moviment i la música son arts del temps, que succeeixen en un determinat moment i requereixen que músics i públic coincideixin en un mateix espai físic on es desenvolupa pròpiament l’actuació musical (tot i que actualment tenim la possibilitat d’enregistrar la música i reproduir-la posteriorment). La performance és un terme intermedi on l’acció deixa rastre considerat obra artística, així doncs combina la immanència de la música i el rastre de les arts plàstiques.

Aquesta diferència a nivell tècnic crea una gran separació entre els dos blocs, però també una nova línia de recerca és intercanviar la manera com s’executa i es percep d’unes arts a les altres. 

Per exemple: posar èmfasi en el procés creatiu d’una obra i no tant en el resultat final, o que el procés de fer-la fos la pròpia obra. Que passaria si l’objecte resultant de la música, per exemple la  partitura, esdevingués una obra pròpiament artística? Podria portar a escena les arts plàstiques i plasmar en obres gràfiques la veu, el moviment i la música?

Partitures pintades: Dimorfoteca i Cantaparla. Autor: Pol Aumedes

Veiem que el llenguatge de vegades té analogies en els diferents eixos:

El més habitual és treballar-les en sentit horitzontal dins la mateixa disciplina.

El repte és treballar en sentit horitzontal les analogies entre les diferents disciplines.

Ha estat eficaç i de gran ajuda donant forma a moltes performances. Per exemple, a El color de la veu he treballat: textura-harmonia-polifonia, a Danses pintades: traç-melodia-gest, o a Músiques pentagramades: figuratiu-tonal-cançó-ball.  

El resultat de la recerca es plasma en un espectacle que conté diverses performances que fan dialogar els quatre eixos i els converteixen en actes performatius amb uns rituals propis envoltats de l’imaginari creat durant els mesos d’investigació.

En una recerca no hi ha limitacions però en un espectacle sí: el temps. A l’hora de fer el minutatge de l’espectacle vaig veure que no hi cabia tot el que volia posar, vaig reduir elements de cada performance i en van quedar fora moltes idees. 

Taula 4. Totes les accions, eixos i disciplines que es treballen a l’espectacle final. Autor. Pol Aumedes

L’objectiu final era investigar i comprovar si les 17 línies d’investigació que sortien d’interrelacionar la música, la veu, el moviment i les arts plàstiques eren possibles de dur a escena. Totes elles han estat realitzades a l’espectacle final de grau, però he evidenciat que amb vuit mesos només he dut a terme una petita part del procés que es pot fer en cada una d’elles. Cada cop que he indagat en una de les línies d’investigació, , m’han quedat moltes idees al tinter per qüestió de temps i aquí rau la sensació de punt d’inici que tinc.

Això em duu a parlar d’una paraula que ha estat important en tot el procés: el risc. En molts d’aquests experiments he sortit dels meus paràmetres de comoditat o zona de confort i m’han portat a límits d’atenció i tensió en els quals apareixien reptes que duien a noves creacions.

Especialment complicat m’ha resultat mesclar l’eix d’arts plàstiques amb els altres eixos degut a la diferent naturalesa d’aquest dos grups. Això m’ha dut a posar èmfasis en el procés creatiu de l’obra plàstica i no tant en el resultat final (com he fet amb la Petja del so); o a plasmar les arts del temps en un suport gràfic (com les Músiques pentagramades).

La meva hipòtesi que performance i festa es podien articular en un espectacle va quedar palès. El llenguatge performatiu i contemporani hi era present en l’abstracció dels conceptes i en la materialització de les accions. La festa tradicional hi era present en la música, en l’actitud dels performers, als  rituals de cada performance i en definitiva en crear una retòrica dels sentits molt personal. És evident doncs que una retroalimenta l’altra i no són incompatibles. Per altra banda, aquesta conjunció de performance i festa va acabar esdevenint el motiu essencial de la meva creació i d’un pensament creatiu molt prolífic que he continuat duent a terme. 

Treballs posteriors al treball fi de fi de grau  

Bibliografia

Agamben, Giorgio (2008). Què vol dir ser contemporani?. Barcelona: Arcàdia.

Ayats, Jaume (2011). Tradicions altra vegada reinventades i neofolklore. Revista caramella núm. 25

Ayats, Jaume. Costal, Anna. Gayete, Iris i Rabaseda, Joaquim (2011) «Polyphonies, Bodies and Rhetoric of senses: latin chants in Corsica and the Pyrenees». Dins Transposition. Musique et sciences sociales, n. 1, febrer de 2011. [Recurs en línia <http://transposition-revue.org>]

Berger P.; Luckman, T. ([1967] 1996). La construcció social de la realitat. Barcelona: Herder

Cage, John (1961) Silencio. Madrid: Ardora

Dejans, Peter (2014) How artitic is reserch artístic?. I Jornades de Recerca a l’Esmuc, setembre del 2014

Ficher-Lichte, Erika (2004). Estética de lo performativo. Madrid: Abada.

Gombrich, Ernest (1995). La historia del Arte. Madrid: Debate 1995

Guasch, Anna Maria (2000). El arte útimo del siglo XX. Madrid: Alianza Forma.

Hobsbawm, Eric (1983). L’invent de la tradició. Vic: Eumo.

Kaiero, Ainhoa (2007). Creación musical e ideologías: la estética de la postmodernidad frente a la estètica moderna. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona.

López-Cano, Rubén i San Cristóbal, Úrsula (2014) Investigación artística en música.

Lortat-Jacob, Bernard (1994). Musiques en fête. Paris: Société d’ethnologie.

Nyman, Michael (2006). Música experimental: de John Cage en endavant. Girona: Documenta Universitaria.

Ordine, Nuccio (2013). La utilitat de l’inútil. Barcelona: Quaderns Crema.

Orwell, Gorge (1948). 1984. Barcelona: Destino

Satie, Erik (2001). Memorias de un amnésico. Madrid: Ardora.

Soler, Joan (2001). Cultura popular i tradicional. Barcelona: Pòrtic

Yip, Adilia (2013). The creativity in Artistic, reserch method. Conferències EPARM: Lió