Sol ixent

Sol ixent

La cobla de l'ESMUC commemora Toldrà i Montsalvatge

El divendres dia 27 de Gener, a les 19h, a la Sala Oriol Martorell de L’Auditori, el gran conjunt de Cobla de l’ESMUC va oferir el seu concert de final de 1r quadrimestre. La preparació i la direcció van estar a càrrec de Jordi Figaró, professor de tenora de l’Escola. Van ser set dies d’assaigs intensos, durant els quals es va rebre la visita d’algun dels compositors implicats, com és el cas del mestre Joan Lluís Moraleda.

El director va tenir en compte les efemèrides que se celebren aquest any 2012, i va iniciar el programa amb Sol Ixent (que dóna també nom al concert), per commemorar el 50è aniversari de la mort del compositor i mestre Eduard Toldrà. Aquesta peça mostra el més pur estil de l’autor. De les seves 34 sardanes potser és una de les més interpretades, ja que sempre manté la frescor i espontaneïtat d’una primera audició. En aquest cas, la nostra cobla la va interpretar fantàsticament bé. Vull destacar la intervenció del 1r tenora Jordi Guixé, estudiant de 4t curs de l’Escola, pel seu fraseig fidel al lirisme de l’autor, i la seva qualitat, en sintonia amb l’obra interpretada. Aquest intèrpret, que ja als seus inicis demostrava bones maneres, està en un gran moment i és un tenora amb molta projecció de futur.

A continuació, Jordi Figaró va escollir Elegia a Juli Garreta per commemorar el centenari del naixement de Xavier Montsalvatge, el compositor català més universal de les darreres dècades. Montsalvatge va compondre per gèneres tan diversos com l’òpera, els concerts per solista, ballets, cançons, obres per infants i música per pel·lícules. No va deixar però, d’escriure per a cobla. Va fer cinc sardanes de les quals les dues més conegudes són Madrigal en forma de sardana i Elegia a Juli Garreta. La primera és més complexa tant des del punt de vista idiomàtic com formal, ja que té unes dimensions més llargues que la sardana convencional. La segona té una construcció i un desenvolupament general més simple, tot i que en la part central fa una modulació a una zona harmònica molt llunyana respecte del to inicial, que resol tornant al punt de partida. Les dues tenen en comú que són fetes el mateix any, el 1946.

La Fantasia i marxa pomposa de Manuel Oltra va tenir una molt bona interpretació per part de la cobla de l’ESMUC i una molt bona direcció. En Jordi Figaró coneix l’obra en profunditat, ja que l’havia interpretada i enregistrada amb la Cobla Sant Jordi. Aquesta forma inclou dues seccions ben diferenciades, tal com podria ser un Preludi i dansa o bé una Toccata i fuga. En aquest cas la Fantasia, discursiva i lliure, s’alimenta de petites sorpreses musicals que van apareixent i donen continuïtat al moviment. A la Marxa pomposa, la forma és reexpositiva; manté el compàs binari del principi i, cap al final, inclou un fragment amb compàs d’amalgama que, amb les seves irregularitats mètriques, manté l’interès de l’oient fins l’últim moment. És, en definitiva, una mostra més de la pulcritud i la perfecció formal del compositor. Malauradament, no s’interpreta gaire sovint, ja que requereix una ampliació de la plantilla habitual de la cobla, amb un 3r trompeta imprescindible i percussió ad libitum.

DSC03763_1

El vell parc d’atraccions de Xavier Boliart, estrenada tot just l’any 2010, té un discurs senzill i entenedor, potser perquè en la seva estrena s’adreçava a un públic popular, a diferència d’altres obres anteriors de l’autor que anaven dirigides a públics més especialitzats. De tota manera, aquesta suite té algunes particularitats molt evidents, fortes dissonàncies que recorden la barreja de músiques i sons de diferents atraccions, i una dificultat interpretativa molt concreta durant el fragment en el qual les diferents famílies instrumentals es van passant la melodia principal, com si fossin diferents vagons del tren de la bruixa. En aquest cas, el gran repte de la cobla era la continuïtat simfònica. Malgrat que no hagi estat el seu eix vertebrador, hem d’agrair a Xavier Boliart que hagi cultivat la composició per a cobla. D’aquesta manera, aquesta formació s’ha enriquit amb un patrimoni molt important, que probablement creixi en el futur.

Una boa paint un elefant, de Joan Lluís Moraleda, està inspirada en El Petit Príncep d’Antoine de Saint-Exupéry. En aquesta obra l’autor demostra la seva versatilitat compositiva, ja que no segueix el seu estil habitual de combinar seccions líriques amb seccions enèrgiques de caràcter cavalleresc. Si més no, l’expressió i la força estan basades en uns altres paràmetres. És una obra original, innovadora, amb passatges de gran dificultat pels instrumentistes (cal destacar les intervencions del 1r tible Lluís Coll, amb un dels papers més compromesos de l’obra, i que se’n va sortir amb molt bona nota). El tractament de les dissonàncies ens condueix a un espai imaginari on diferents sèries harmòniques xoquen entre elles de manera natural i ens fan sentir a l’univers. En els punts expressius trobem resultats coloristes, com per exemple la combinació de flabiol i carilló que crea una textura magnífica, molt adient per evocar el món fantàstic i emotiu d’El Petit príncep. Algunes textures de melodia acompanyada recorden fins i tot moments stravinskians. En definitiva, ens trobem davant d’una obra amb uns tocs molt interessants de modernitat, de la qual Jordi Figaró ha obtingut un gran resultat.

25 anys d’aventures de Marc Timón té connotacions autobiogràfiques. Al 1r moviment, Els aplecs de Castelló, evoca els primers contactes amb la música de cobla al seu poble de Castelló d’Empúries; al 2n moviment, Dubtes, es planteja si donar o no el pas d’anar a estudiar a Barcelona; al 3r moviment, Marinada atramuntanada, juga amb els noms d’una cobla amb la qual tocà forces anys i a la vegada amb dos vents propis de Catalunya. L’obra és entenedora, lleugera, variada. No té les complexitats harmòniques d’altres peces seves i sí en canvi els forts contrastos entre textures a què ens té acostumats. La participació de dos percussionistes li permet ampliar les possibilitats tímbriques i rítmiques de la cobla. Està molt ben escollida també pel Jordi Figaró com a cloenda de concert, pel seu final alegre, vigorós i brillant.

Finalment la cobla ens va obsequiar amb un bis de Manuel Oltra, Commemorativa, que va servir també per felicitar el proper 90è aniversari del mestre.

En resum, vam sentir un repertori molt ben triat, i una interpretació de la cobla que es correspon amb el que cal esperar d’uns estudis de grau superior.

Comments

Log in to comment.