La composició d'una obra musical és un procés que depèn principalment de la naturalesa creativa de l'autor i de la seva tècnica compositiva; tot plegat, en estreta relació amb la societat de l'època i amb la funció que la Música tenia assignada. Mentre que a l'Europa anterior al segle XIX l'ofici de compondre era equiparable al d'un artesà pel que fa a la seva funció social, després de la Revolució Francesa el músic compositor es converteix en un creador que posa l'Art per damunt de tot i busca transcendir al marge de l'acceptació social.

En aquest article veurem com diversos compositors del gènere simfònic, motivats per la millora artística de l'obra, senten la necessitat de reescriure les seves obres –en principi acabades– i en revisen la construcció conceptual més enllà de la orquestració. Repassarem la Història de la Música des del Barroc, quan es gesta la forma de la Simfonia, estudiant la societat de cada època i el paper que hi exercia la Música, fent especial atenció al cas de Beethoven, Schumann i Bruckner, ja que les seves profundes revisions constitueixen el millor exemple de recerca incansable de la perfecció en la creació musical.

Durant el Barroc i el Classicisme

Beethoven i els primers romàntics

Robert Schumann i la seva Quarta Simfonia Op.120

Els grans simfonistes del Romanticisme tardà i del segle XX

Durant el Barroc i el Classicisme

Fins a finals del segle XVIII, gairebé qualsevol acció quotidiana s’acompanyava de música. Com un element més per ostentar el seu poder, la noblesa contractava músics i compositors que, per molt reconegudes o valorades que fossin les seves habilitats, tenien categoria de servents. La música que sonava a la cort d'una o altra personalitat tenia el mateix significat social que la moda, apareixien noves tendències que calia seguir o rebutjar i s’internacionalitzava especialment l'estil italià als teatres de tota Europa gràcies a l'òpera. No hi havia lloc per a plantejaments estètics més enllà de la utilitat immediata d'una obra musical, ja que es componia per una ocasió específica i rarament es tornava a utilitzar, i només calia que la personalitat corresponent en fes una lloança per considerar-la reeixida. Tot i que compositors com Bach donaven al procés creatiu un significat transcendental –en el seu cas, espiritual–, les valoracions estètiques es feien en funció de com fos d’original o efectiva una idea musical dins l’estil acceptat en l’entorn social. També s'escrivia música amb finalitats pedagògiques, com El clave ben temperat, a la qual no s’atorgava valor artístic.

Per això durant el Barroc no es donen casos de revisió d'obres musicals, més enllà de reelaborar obres antigues quan calia estalviar temps i energia. Per exemple, algunes de les cantates profanes de Johann Sebastian Bach esdevenen cantates religioses en afegir un nou text; o el monumental oratori El Messies de Georg Friedrich Händel inclou reelaboracions de cantates italianes de cambra que l'autor havia compost en la seva joventut.

A mitjan segle XVIII comença a aparèixer un nou estil musical inclòs en el corrent de la Il·lustració i que s’encomana dels seus principis –que, un cop més, pretenien tornar als orígens grecs de l'Art– prescindint dels ornaments propis del darrer Barroc: avui en dia en diem Classicisme. Tal com succeïa a l'òpera del Barroc, a l'òpera clàssica es conserva una peça instrumental introductòria que a Itàlia s’anomena Sinfonia, i que té la funció d'avisar el públic que comença la representació. Durant el Classicisme, la Simfonia s'independitza del teatre, conserva la seva funció d'obertura d'un espectacle i s’utilitza de la mateixa manera per “obrir” concerts instrumentals.

Un dels compositors més prolífics en aquest gènere és Joseph Haydn, la producció del qual consta de 106 simfonies. En algunes d'aquestes simfonies trobem casos de revisió, encara que els canvis consisteixin només en reorquestracions –que amplien o redueixen la secció de vent i percussió– o en la inclusió de moviments nous i diferents, com succeeix amb les simfonies núm. 22 “El filòsof”, núm. 53 “La Imperial”, núm. 63 “La Roxelana”, o amb el Finale alternatiu per la Simfonia núm. 103.

És molt semblant el cas del primer compositor freelance de la història,  Wolfgang Amadeus Mozart, que va compondre un total de 68 simfonies. En algunes hi ha reorquestracions de noves parts dels vents, com a la Simfonia núm. 35 “Haffner” o a la Simfonia núm. 40, de la qual hi ha una segona versió amb clarinets. La Simfonia núm. 31 “París” consta d'un segon moviment alternatiu més al gust dels francesos de l'època. Veiem doncs que Mozart tampoc no va revisar obres simfòniques més enllà de reescriure noves veus o compondre moviments alternatius.

Beethoven i els primers romàntics

Amb la Revolució Francesa i la caiguda de l'Antic Règim, la societat d'Europa comença a canviar. Desapareix la figura de l'artista com a servent, i poc a poc es reconeix el seu estatus de creador; segueix sent un empleat al servei de nobles i burgesos, però ara amb una dignitat personal inqüestionable.

Retrat de Ludwig van Beethoven per Georg Waldmüller, 1823

Aquest canvi social, unit a la difusió de la filosofia kantiana que teoritza sobre el geni creador com un fet innat, incomprès i avançat a la seva època, prepara el terreny per als músics del Romanticisme, que deixaran de considerar-se “artesans del so” per sentir-se “artistes”.

Ludwig van Beethoven és considerat per les generacions posteriors de músics com el primer romàntic en qui es personifiquen els ideals del canvi social que s'estava produint. Malgrat tenir una formació com a compositor clàssic, la seva naturalesa impetuosa i la seva creativitat audaç fan que tingui una concepció de la Música ben diferent de la del seu mestre Haydn. Per Beethoven, les seves composicions tenen una responsabilitat lligada al seu concepte d'Art, i això fa que dubti una vegada i una altra de les seves creacions. Durant la seva llarga i productiva vida, Beethoven va compondre nou simfonies; un nombre desproporcionadament inferior al de l’anterior generació de compositors. Això ens il·lustra sobre com canvia el concepte de la composició en si, que ara assumeix una responsabilitat envers l'Art i la Música. Cap de les nou simfonies de Beethoven va ser revisada després de la seva estrena i publicació, però el seu procés creatiu va estar ple de correccions i dubtes, com es pot veure en els manuscrits. 

No obstant això, la història de l'obertura de la seva única òpera, Fidelio, constitueix un cas especial. En veure’s obligat a revisar l'òpera sencera en diverses ocasions, Beethoven ens va deixar quatre obertures diferents: les tres anomenades Leonore I, II i III, i la de Fidelio, que no comparteix material musical amb les anteriors. En aquests casos no hi ha reorquestracions o canvis menors, sinó una autèntica reescriptura del material temàtic en comú amb l'òpera. Sobre el cas de les obertures de Leonore, Schumann escriu anys més tard:

En llegir aquestes paraules de Schumann podem veure que el concepte de “perfecció” havia esdevingut d’ús comú en els escrits estètics sobre Música i Art de l'època. És el llegat que va deixar Beethoven en les seves últimes composicions –sovint incompreses fins transcorreguts uns anys– als compositors romàntics, que buscaran el propi ideal creatiu en la seva obra per damunt de l'acceptació del públic.

Paral·lel a Beethoven trobem el cas de Franz Schubert, que va escriure un esbós dels dos primers moviments de la seva Novena Simfonia “Gran”, on va fer nombrosos canvis en l’orquestració i material musical fins a la versió definitiva. També destaquen les revisions de Felix Mendelssohn a la seva Primera Simfonia, per a la qual va escriure un Scherzo alternatiu basat en una orquestració del seu Octet. La seva Quarta Simfonia “Italiana” també va ser reorquestrada diversos anys després de l'estrena.

Robert Schumann i la seva Quarta Simfonia Op.120 ^[2] 

Mereix especial atenció el cas de la Quarta Simfonia de Schumann, ja que constitueix el primer cas en la Història de la Música de veritable revisió d’una obra simfònica per motius purament artístics, més enllà de l’orquestració. L’any 1841, el compositor va estrenar la seva Primera Simfonia “Primavera” a la Gewandhaus de Leipzig amb Mendelssohn a la batuta, i va obtenir un èxit tan gran que ràpidament es va embarcar en la composició de dues noves obres simfòniques: l’Obertura, Scherzo i Finale i la Simfonia en re menor. Mesos més tard serien estrenades a la mateixa sala, dirigides aquest cop pel concertino de l'orquestra Ferdinand David, sense obtenir gaire èxit; a resultes d’això, cap editor es va interessar en publicar-les i Schumann va perdre la confiança en la seva qualitat, se’n va oblidar i es va dedicar a nous projectes.

Després de deu intensos anys (en què Schumann va escriure les seves Segona i Tercera Simfonia “Renana”) el compositor es va recordar de la seva tristament oblidada Simfonia en re menor i la va revisar en profunditat, reorquestrant tota la partitura des d'una nova concepció orquestral –potser més madura i experimentada– i reescrivint el primer i quart moviment, canviant els tempi i els compassos d'aquests moviments i substituint completament els nexes entre la Introducció i primer moviment, i entre l’Scherzo i el Finale. Aquesta segona versió, que Schumann considerava “millor i més efectiva” ^[3] va ser estrenada amb gran èxit el 1853, dirigida per ell mateix. La crítica i el públic la van lloar amb unanimitat i al poc temps es va publicar com la seva Quarta Simfonia Op.120, avui en dia una de les obres més programades del compositor.

Comparació dels dos primers compassos de les dues versions de la Quarta Simfonia de Robert Schumann

Cal afegir que, malgrat que Schumann considerava la segona versió com la definitiva, anys després de la seva mort el seu millor alumne Brahms va mantenir una forta discussió amb la vídua del compositor, Clara Schumann, en relació a les dues versions. Brahms conservava com a record el manuscrit de la primera versió, que  defensava per davant de la segona per considerar que tenia major qualitat. Fins i tot, va intentar editar-la i introduir-la a les sales de concert. Clara va sentir traïda la voluntat del seu difunt marit, i la forma en què Brahms va ignorar la seva opinió va provocar un refredament en la relació especial que tenia amb ell. Finalment, Brahms no va aconseguir fer reviure aquesta primera versió, que ha quedat relegada a l'oblit des de llavors, a favor de la segona versió.

Els grans simfonistes del Romanticisme tardà i del segle XX

El Romanticisme esdevé un moment d'exaltació de l'artista com a subjecte únic i irrepetible, en què les composicions o els concerts dels intèrprets es consideren únics i elevats. L’objectiu artístic de perfecció donarà lloc progressivament a que cada compositor vagi a la recerca d’un llenguatge propi. Veiem que compositors com Wagner, Liszt o Brahms revisen a fons les seves composicions (Brahms va trigar gairebé 20 anys a considerar acabada la seva Primera Simfonia), i és habitual que les estrenes es facin davant d’un públic reduït, en un o més concerts durant els quals el compositor aprofitava per realitzar correccions d'última hora, perquè l'obra pogués estar completament acabada per ser publicada i presentada davant del gran públic. El compositor busca la perfecció segons els seus propis cànons, de manera que abunden les correccions durant l'última fase del procés creatiu.

Encara es donen casos de revisions d'obres antigues pels grans compositors simfònics, però amb un caràcter més anecdòtic. Per exemple, Richard Wagner va revisar poc abans de morir la seva Primera Simfonia, una obra de joventut de gran influència beethoveniana. Grans simfonistes com Antonín Dvořák i Piotr Ilitx Txaikovski també van fer revisions d'algunes de les seves simfonies, de la Cinquena Simfonia i Segona Simfonia respectivament, encara que van dur a terme canvis menors centrats en l'orquestració. Un altre cas destacable és la Primera Simfonia de Gustav Mahler, estrenada el 1884 com un poema simfònic, amb un fracàs considerable. L'autor va revisar aquesta obra, en va eliminar el segon moviment i va realitzar correccions clau a la resta de la simfonia, que finalment va ser reestrenada com la seva reeixida Primera Simfonia l’any 1888.

Però el cas més impressionant de revisió dels propis treballs simfònics és el d'Anton Bruckner. La seva personalitat especialment sensible i la innocència amb què acceptava les crítiques de les seves obres el va moure a revisar totes les seves simfonies, replantejant l'estructura de la majoria, i canviant la concepció de l'obra a cada revisió. Sobre aquest excepcional cas, el musicòleg Deryck Cooke escriu:

Anton Bruckner en una postal de 1910

Les simfonies de Bruckner van ser durament atacades pel crític Eduard Hanslick i pel mateix  Brahms, que l'acusaven d’excedir-se en l'ús de la repetició. Bruckner va revisar i reescriure així totes les seves obres simfòniques. De la seva Primera Simfonia se’n conserven tres versions; de la Segona Simfonia, cinc; de la Tercera Simfonia també cinc; de la Quarta Simfonia “Romàntica”, altres cinc; de la Cinquena Simfonia, dos; de la Sisena Simfonia es va estrenar una versió revisada per Mahler; de la Setena Simfonia hi ha dues versions; de la Vuitena Simfonia, altres dues; finalment, la seva última Novena Simfonia inacabada va haver de ser completada pòstumament utilitzant el seu Te Deum com a últim moviment coral, segons la voluntat de Bruckner.

Amb l'arribada del segle xx, l'evolució de la societat moderna i el naixement de les avantguardes van fer caure en desús la simfonia segons la seva tradició germànica de quatre moviments, encara que nombrosos compositors van utilitzar la paraula Simfonia com a títol per a obres de diferent contingut. Mantenint la visió postromàntica del compositor com a creador expressionista, esdevé una pràctica habitual que en el procés creatiu es revisin contínuament les obres, fins aconseguir la solidesa que el compositor considera necessària per publicar-les. Dels grans simfonistes, com Richard Strauss, Dimitri Xostakóvitx, Sergei Rachmaninoff, Carl Nielsen i Jean Sibelius, només aquest últim va revisar en nombroses ocasions l’orquestració de les seves obres després d’estrenades.

Havent fet aquest viatge històric al llarg dels últims segles, estudiant l'evolució de les simfonies i els casos de revisió o reescriptura per part dels seus compositors, observem com l'evolució social i el concepte d'Art i de compositor com a geni creatiu, així com la seva funció social, determinen la responsabilitat dels autors respecte de les seves obres. Si bé Beethoven és el primer gran simfonista que es planteja revisar la seva òpera Fidelio i les seves obertures, podem afirmar que el cas de la Quarta Simfonia de Schumann no té antecedents quant a la importància de les correccions que el compositor va realitzar per a la versió definitiva. Des de la segona meitat del segle xix i a causa del rol social que assumeix la figura del compositor com a creador, són cada cop més habituals les revisions i les reorquestracions d'obres simfòniques. Destaca especialment el cas de Bruckner, pel gran nombre de vegades que reescriu les seves simfonies, sempre acceptant les apreciacions dels seus col·legues i crítics. El cas d'aquests autors té un significat especial per la intensitat amb què es replantegen la seva pròpia obra, buscant sempre la perfecció total d'una simfonia com a obra d'Art.

Referències bibliogràfiques

Hurwitz, David (2004): The Mahler Symphonies: An Owner's Manual, Amadeus Press

Massin, Jean i Brigitte (1967): Ludwig van Beethoven. Madrid: Turner Música. ISBN 84-7506-597-X

Massin, Jean i Brigitte (1970): Wolfgang Amadeus Mozart. Madrid: Turner Música. ISBN 84-7506-596-1

Robbins Landon, H. C. (1996): Article “Joseph Haydn. The Symphonies: alternative versions”, per al llibret del CD Joseph Haydn, Complete Symphonies. [Enregistrament d’audio] Orchestra Philharmonia Hungarica, intèrprets; Antal Dorati, director. Germany: Decca Record Company, 1996. Digital Stereo 448 531-2.

Notes

[1]   Schumann, Robert (1888): Gesammelte Schriften über Musik und Musiker. Leipzig: P.Reclam, vol.2, p.77

[2]    Per aprofundir en la història de la Quarta Simfonia de Robert Schumann, remeto al meu Projecte Final, centrat en l’estudi de la versió original de 1841 i la segona versió de 1851. Beriso, Pedro (2011): Las dos versiones de la Cuarta Sinfonía de Robert Schumann. Barcelona: Escola Superior de Musica de Catalunya

[3]    Carta del 3 de maig de 1853 a Jansen, F. Gustav [editor] (1904): Robert Schumanns Briefe: Neue Folge. Leipzig: Breitkopf & Härtel, p.372

[4]    Cooke, Deryck (1980): Entrada “Bruckner, Anton” a Sadie, Stanley [editor]: The New Grove Dictionary of Music and Musicians. London: Macmillan Publishers Limited. Volum 23, p.365