Ahir va ser l'italià la llengua de la música, com avui ho és l'anglès.  Amb l'italià, atesa la seva proximitat romànica, al català li ha estat força fàcil adaptar-ne els termes, que ja formen part del nostre patrimoni lingüístic. Ara que ens toca fer-nos amb l'anglès, dubtem amb tants neologismes i la manera d'integrar-los amb naturalitat. ¿Els castiguem discriminant-los amb una cursiva (vesteix-te diferent, foraster!)? Els marquem amb una majúscula (No, Sisplau!)? O els tractem ja de bon començament com si fossin família, sense cap distinció gràfica (casa meva és casa vostra!)? Amb la Terminologia dels estils musicals que ha presentat fa poc el Termcat, amb la col·laboració de l'Esmuc, tenim pistes que ens ajuden.

Hi ha termes musicals de la música moderna que van entrar ja fa temps al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Per tant, podem escriure sense problemes, ni cursives, ni majúscules, rock, swing, blues o jazz. No són ni estils ni mots de la darrera volada, per això el diccionari normatiu, tot i la seva lentitud –comprensible: és per a mots assaonats–, ja els ha incorporat. Però n'hi ha d'altres que no hi apareixen, i aquí hi entra el Termcat, amb unes propostes orientatives que podem usar amb naturalitat als nostres escrits, sense necessitat de marques gràfiques.

La Terminologia dels estils musicals proposa maneres d'usar els nous termes, la majoria anglesos, tot definint-los i fins i tot mostrant-ne una cronologia interactiva. Per als manlleus d'altres llengües, de vegades cal fer petits canvis per adaptar-los al català: fixeu-vos en els petits accents que han d'acompanyar el gòspel o la cúmbia, o que fàcil és escriure bugui-bugui en comptes de  boogie-woogie.  D'altres vegades, però, l'adopció és directa: escriurem metal (i no metall), indie (també podem dir-ne música independent) o new-age (o si volem, nova onada). Altrament, no cal dir-ne latin, sinó música llatina; ni fusion sinó fusió, ni garage sinó música de garatge (crec que aquesta darrera costarà una mica). I compte: reggaeton, res de regueton!

Els mots compostos, per als quals l'anglès té tanta facilitat, se'ns compliquen amb l´ús dels guionets quan els adaptem al català. Compte, que llisto per ordre alfabètic: acid-house, acid-jazz, blues-rock, chill-out, country-blues, country-rock, death-metal, drum-and-bass, folk-rock, free-jazz, funk-metal, glam-punk, glam-rock, heavy-metal, hip-hop, new-age, new-wave, pop-punk, pop-rock, rhythm-and-blues (o R&B), rock-and-roll, trash-metal. En canvi, s'enganxen directament beatboxing, bebop (o bop a seques), britpop, dubstep, grindcore, hardcore, postpunk o raggamuffin. I van per separat bossa nova, jazz fusió, jazz llatí i jazz funk.

De tota la llista, només discrepo amb la seva proposta de flamenc, sense l'alternativa flamenco que proposem des de l'Esmuc, també el professor Albert Romaní, amb el seu bon criteri lingüístic i musical de sempre. Així continuem essent l'única llengua que tradueix el mot, donant peu a incòmodes i injustificades homonímies.