El passat 3 de desembre va tenir lloc el concert de la Camerata Esmuc - Quartet Casals, un conjunt creat al 2009 i que permet als estudiants del Departament de Música Clàssica i Contemporània treballar amb els membres del Quartet Casals: Vera Martínez, Abel Tomàs, Jonathan Brown i Arnau Tomàs. Aprofitem doncs per parlar amb el violista del quartet, Jonathan Brown, sobre la Camerata i els membres que la dirigeixen.

Fa poc va actuar la Camerata Casals, però aquesta és una iniciativa que porta anys funcionant. Com va sorgir la idea?

Sempre estem buscant maneres noves d’ensenyar als alumnes, i òbviament el model tradicional de classes particulars i de cambra funciona molt bé, però hi ha coses que es poden ensenyar amb molta més nitidesa i claredat fent-les directament. A més de descobrir un repertori que poques vegades podem tocar però que és molt interessant pel quartet, els alumnes poden aprendre com fer un assaig i com es treballa observant el que fem, sense tantes explicacions.

I com escolliu el repertori que treballeu a la Camerata?

Busquem sobretot la varietat. Pel primer programa de l’any preparem obres més properes al Barroc, i al segon quadrimestre obres posteriors. Per exemple, aquest segon quadrimestre farem la Setena Simfonia de Beethoven. Així podem ensenyar als alumnes com es poden afrontar els diferents estils i poden notar la diferència entre la manera de tocar un concerto grosso de Corelli i una simfonia de Beethoven, de Xostakóvitx o de Toldrà,... És variat per raons pedagògiques.

Parlem ara del Quartet Casals. Si observem la discografia es pot veure que heu gravat des de compositors que són molt reconeguts del període romàntic i clàssic a compositors que no són tan coneguts (per exemple, Juan Crisóstomo Arriaga). Com escolliu el repertori per al quartet?

Escollir el repertori pels concerts és, per una banda, molt fàcil, perquè hi ha tantes possibilitats i tantes obres que ens agraden... Per altra banda, el que és difícil és limitar el nombre d’obres que es toquen en una temporada. Podem tenir ganes de tocar tots els quartets de Bartók, però això no és realista. Hem de controlar-ho. Sobretot intentem dissenyar programes que siguin interessants pel públic i que tinguin un fil conductor. Hi ha molts exemples: l’any passat vam fer un programa basat en les fugues de Bach, Haydn, Mozart... L’any que ve farem La caça de Mozart, el Quartet en si bemoll de Brahms (que també comença amb un motiu típic de trompes de La caça),... Són programes amb molta varietat però també amb un fil conductor.

I el repertori que enregistreu?

Per les gravacions és una mica més complicat perquè depenem d’Harmonia Mundi. Harmonia Mundi compta amb tres o quatre quartets, i a vegades hi ha obres que voldríem enregistrar però que no enregistrem perquè un altre quartet les acaba de gravar; i també hi ha música que funciona molt bé a la sala però que no funciona tan bé en un disc. Xostakóvitx és un bon exemple. Ens encanta tocar Xostakóvitx a la sala, però per Harmonia Mundi és difícil vendre’n discos.

Què us aporta la formació del quartet que no tinguin altres formacions com la d’orquestra?

Moltes coses. Es poden aplicar els mateixos principis de música de cambra a un gran conjunt com és l’orquestra simfònica. La nostra música està basada en quatre veus i molts cops es pot veure que tota la complexitat sonora d’una obra es pot reduir a quatre veus. Per exemple: hi ha un arranjament del Rèquiem de Mozart de l’època a quatre veus. De fet, entendre bé el contrapunt, el diàleg i la interacció entre les quatre veus d’un quartet de corda és entendre com funciona la música occidental. A més, normalment en un quartet es canvien molts cops els papers. Per exemple: normalment el primer violí toca la melodia, però hi ha mil exemples del violí tocant les veus del mig, o el violoncel tocant el tema i la viola la línia del baix.

Parlant del canvi de papers: l’Abel i la Vera es canvien el paper del primer violí. Quins són els motius?

A nivell personal ajuda molt que no tinguem un líder, algú que sempre tingui la sensació que té la responsabilitat de portar el quartet, tant a nivell del quartet com entre els dos violins. Però hi ha una altra raó. L’Abel toca el primer violí en el repertori escrit fins a 1810 (els quartets opus 18 de Beethoven, els primers quartets de Schubert, tots els de Mozart i Haydn,...). En el repertori posterior és la Vera qui toca el primer violí. Aquest canvi, junt amb el canvi d’arcs, és una manera de distingir entre estils i llenguatges de diferents compositors. Són dos quartets tocant un mateix programa. A més, aprendre a tocar el segon violí ha ajudat molt en la manera de tocar el primer violí i a la inversa. Pels dos ha estat una oportunitat per desenvolupar-se musicalment.

Has tret el tema dels arcs en música antiga. Com us enfronteu a aquest repertori?

És molt complicada aquesta pregunta, perquè òbviament intentem entendre com Mozart o Haydn podrien haver imaginat les seves obres, però mai arribarem a la veritat. En l’època el soroll del carrer era diferent, les sales eren diferents,... i no ens podem oblidar de tota la música que hem viscut posterior a la de Haydn i Mozart. No obstant, creiem que és molt important intentar apropar-se al llenguatge del segle XVIII. Vam experimentar amb cordes de tripa, però no és realista tocar un quartet de Haydn amb cordes de tripa i després un de Xostakóvitx amb una altra afinació i unes altres cordes entre un quartet i un altre seguits. Per tant, el compromís que hem trobat és tocar amb arcs barrocs, que donen una transparència, una lleugeresa i una articulació que creiem que són més properes a les expectatives de l’època.

Imagino que és molt diferent l’experiència  de tocar en concert que la d’enregistrar.

Sí. Amb els enregistraments sempre intentem tenir la mateixa energia que en un concert, però mai és el mateix amb i sense públic. Enregistrar és difícil. Són moltes hores i és un treball molt dur, però també és gratificant perquè es pot polir i buscar una claredat musical. En un concert és possible que els detalls no estiguin al mateix nivell, però l’energia i el missatge són més clars.

Ens ha concedit l'entrevista Jonathan Brown, violista del quartet.

Fa dinou anys que vau formar el Quartet Casals. Quina ha estat l’experiència que més us ha enriquit en aquest temps?

Diria que el desenvolupament continu. Tenim el privilegi de tenir una vida amb el quartet molt llarga. El camí és molt llarg i hi ha temps per experimentar i desenvolupar-nos. És un procés d’aprenentatge que mai s’acaba, i això és molt estimulant. De fet estem parlant del desenvolupament de quatre persones diferents i del conjunt, i mai es pot preveure on anem. Segur que hi ha gent que dirà que fa deu anys tocàvem Mozart millor que ara, o d’altres que diuen que ara estem tocant molt millor, amb més maduresa... Podria ser. O no. No podem controlar-ho, però és un gran privilegi poder desenvolupar-nos.

Fa dotze anys que va sortir a la venda el vostre primer disc amb els quartets d’Arriaga, i fa poc que en vau treure un amb els quartets de Mozart dedicats a Haydn. Quines obres voleu enregistrar en el futur?

Ara estem fent el primer enregistrament amb tres quartets de Beethoven, i en la temporada 2017-18 tocarem en diverses sales el cicle sencer. Un repte molt important per a qualsevol quartet de corda seria un enregistrament d’aquest cicle. Encara no ho tenim planificat, però és una cosa que volem fer sens dubte en el futur.

I pel que fa a l’agenda de concerts?

A més del cicle Beethoven tenim projectes molt interessants aquí a Barcelona. L’any que ve tocarem els dos sextets de Brahms junt amb el quartet Belcea a Barcelona i a Hamburg. També tenim previst fer els sis quartets de Mozart dedicats a Haydn a Florència, Roma, Lisboa, Anglaterra i a Salzburg, i com sempre tocarem també programes mixtes. Però sens dubte el gran repte per al futur que estem preparant ara seria el cicle Beethoven 2017-18. Hi ha diverses possibilitats, però la més interessant és aquesta: en sis ciutats (Barcelona, Madrid, Londres, Torí, Viena, Amsterdam i potser Istanbul) farem sis concerts amb els setze quartets de Beethoven, i en cada programa tocarem una obra d’encàrrec curta que escriurà un compositor inspirat per aquell programa en concret. Hem escollit compositors del Mediterrani: en Benet Casablancas, en Mauricio Sotelo, l’Aureliano Cattaneo, en Giovanni Sollima, en Lucio Amanti i en Martin Pourrat. Aquests seran uns programes molt interessants perquè serà el cicle Beethoven però amb un toc nou, i hi haurà obres de les tres èpoques de Beethoven. En altres ciutats, com Vilabertran, tocarem el mateix cicle sense les obres d’encàrrecs en cinc concerts, i com que seran tots en una setmana, els tocarem en l’ordre cronològic, una altra manera també molt interessant.