Dedicat a Marina Garcés

Els que ens dediquem a la música hem de patir sovint els rastres d'una mentalitat formalista que va dominar la postguerra europea. Tot i tenir l'apogeu als 1950s, encara avui les seves seqüeles es fan sentir, als conservatoris. Ja fa temps que la musicologia inclou el terreny dels significats en les seves anàlisis més serioses, i els intèrprets no han necessitat mai permís per parlar de la música en termes expressius. Però la rèmora formalista encara es deixa sentir, i alguns estudiants arriben a l'Esmuc afirmant coses com "la música no vol dir res", etcètera.

Ara bé: el formalisme té les seves raons. No pot ser que músics tan eminents com Igor Stravinsky o Pierre Boulez no s'adonessin de l'expressivitat de la música que dirigien o feien. Per què feien aquests discursos absolutistes, que reduïen el significat de la música a les relacions entre els seus elements? Pensant en exemples recents, se m'acudeixen aquests motius, i deixo la llista oberta:

1. La tradició medieval (pitagòrica i platònica) de la música de les esferes. L'estructura de la música és un reflex de l'harmonia del cosmos, i per tant els aspectes constructius en són el més important. Aquesta visió té una vitalitat, fins avui, astoradora. Contrasta amb la que vincula la música amb la paraula, i que té també una tradició mil·lenària.
2. El domini de la visió sobre l'audició, un fenomen típicament occidental que Marina Garcés i Ramón Andrés atribueixen a Aristòtil, i que fa que un concepte abstracte, o una partitura, tinguin més valor, per a molts, que el seu vessant sonor i vinculat amb les realitats mundanes. [1] De fet, la idea platònica és l'eidos, que prové d'un verb que vol dir 'veure'. L'eidos és la 'visió/mirada' de la intel·ligència. [2]
3. L'encant irresistible de la perfecció diamantina, del positivisme, de l'absolut, enfrontat a la fal·libilitat de la comunicació, que és el terreny de les Humanitats.
4. La falta de formació musical d'alguns musicòlegs, que sonen com fanàtics acorralats. A ells, en efecte, la música no els diu res, perquè no són prou bons músics.
5. El nihilisme propi del nostre temps també troba en un cert silenci un canal molt apropiat. No és, naturalment, el silenci ple de sentits de John Cage, o el del misticisme. És un callar per no tenir res a dir, per afirmar que no hi ha res a dir.

La bellesa de la música instrumental, el seu encant, és precisament que expressa sense dir res. Que vela i revela, tot alhora. Si denotés, per comptes de connotar, no l'escoltaríem ni la tocaríem amb aquest plaer. El logos i la construcció formal es complementen i es fonen en la música d'una manera exemplar, que atrau moltes ments privilegiades de fora del nostre àmbit. Decantar-se per un dels elements d'aquesta ambivalència, a costa de l'altre, seria desvirtuar una qualitat essencial de l'art dels sons.

[1] Marina Garcés, Respirar el sentit. Al diari Ara, 8.11.2015.

[2] Gràcies al Dr. Antoni Bosch-Veciana per aquesta indicació.