Han estat setmanes intenses, les últimes. Eurídice va tancar els ulls cent vegades. Tantes altres Caront es va rendir al son. Fins que per fi, divendres passat, Orfeu es va girar definitivament i les ànsies, les alegries, els disgustos i l'emoció es van allunyar de sobte en el fosc passat.

En poques hores el Teatre de Sarrià va ser els camps de Tràcia, alegre bosc de nimfes, nefasta ribera de l'Aqueront. Tan ràpidament es va consumar tot, es van esfumar les llargues setmanes anteriors, girades en un sospir breu, en una flor bella i efímera.

El concert va resultar un èxit. El gran esforç que va implicar va valer la pena. Al final de l'espectacle tot vessava un aire de satisfacció i d'alleujament; el públic estava content i els músics, orgullosos.

Quan a l'inici del curs va començar a gestar la idea d'interpretar aquesta famosa obra de Monteverdi, les expectatives i les il·lusions veien lluny el dia en què es materialitzés el projecte. Van seguir tallers, conferències, assajos i un bullici generalitzat i constant entre professors i alumnes del Departament de Música Antiga. Ara, a la primavera de flors nou mesos esperada, va néixer L'Orfeo.

En aquella sala allunyada de casa, es va presentar aquesta versió de l'aclamada favola in musica sota la tutela de Xavier Diaz-Latorre i Susana Egea, amb les forces conjuntes d'alumnes del Departament, titulats i externs estimats i propers.
L'agitació que ja es respirava abans d'entrar no va disminuir un cop ens acomodàrem en les butaques, sinó que va augmentar quan van irrompre sacabutxos i cornettos en processó des de l'entrada, davant d'un públic embolicat en emoció i desconcert. De seguida, la dolçor del ritornello va posar somriures a les boques. I va cantar la Música.

Amb una escenografia sòbria i dinàmica, malgrat el reduït espai dansaren els pastors i les nimfes, i es van alegrar els herois. Va entrar plorosa d'entre el públic la Missatgera, cantant amb tristesa punyent. Davant la barca de Caront, sever i poderós, va fugir l'esperança. Orfeu va encantar el numen amb el seu bellíssim accent, arribant a la pietat de Plutó i Proserpina. Essent-li invisible la seva estimada, de veu tendra i polida, va girar la cara. Va plorar aquesta mirada amb una veu semblant, tan dolça i tan amarga.

No hi ha res més que es pugui dir d'una obra en què està ja tot dit. Una interpretació digna del gran esforç i estudi que la va antecedir. Sens dubte, per als estudiants una oportunitat magnífica d'enfrontar-se a una de les obres mestres de la història de la música i estudiar-la amb profús detall. I un gran plaer per a nosaltres gaudir d'aquest èxit. Moltes felicitats.