Marcel Casellas i l'Esmuc, per Sant Jordi

En clau de Born

En clau de Born, tardes "vintage"

“La desgràcia d'un pobre home: | té una filla per casar | enamorada d'un gitano, | no le'n pot desolvidar.  

–Si n'estàs avesadeta | a dormir en llits tan bons, | casadeta amb el gitano | dormiràs per sota els ponts.

–Ai, mare, no me'n maregi, | vostè no em maregi a mi, | que el meu cor sempre en delera | un gitano per marit.  

–Si n'estàs avesadeta | a portar rissos al cap, | casadeta amb el gitano | el duràs sempre embullat.

–Ai, mare, no me'n maregi..."

Cançons com aquesta, la Cançó del gitano, van ressonar entre les parets de la sala Villarroel i la sala Casanova. Pels habituals a l’antic mercat del Born, segurament us soni el nom d’aquestes sales, ja que és l’espai on es trobava el concert que va tenir lloc el passat dijous 23 d’abril.

En clau de Born és el nom que descriu la iniciativa que neix a mans de Marcel Casellas junt amb l’Esmuc. La música tradicional està guanyant terreny, cada cop més, al món de l’escenari musical, així com en les pràctiques quotidianes d’aquelles aficionades i amants de la música. Per això, des de l’Esmuc es pretén crear un espai de confluència entre la música, la dansa i la poesia d‘arrel mediterrànies, on tant les persones de dalt de l’escenari com les de sota puguin interactuar-hi. És clar que qui porta “la batuta” del concert són els músics, però la intenció és que el públic també sigui partícip de tot aquest procés. Per això se’l convida a participar cantant, ballant, picant de mans o com bonament pugui i vulgui.

A simple vista, no sembla un concert de músiques populars. El públic gairebé no es mou, amb prou feines participa quan se’ls demana, està tothom segut i inclús acomodat. A més, la mitjana d’edat del públic és bastant elevada, fet que probablement condicioni la seva participació –que no va ser molt activa–. Tot i així, es respira una tranquil·litat i una espontaneïtat pròpia d’un ambient popular. La gent entra i surt quan vol, és a dir, que es crea un espai bastant dinàmic, els músics corregeixen errors d’interpretació “en veu alta” i sense sentir-se pas malament, hi ha diàleg entre els artistes i el públic...

Durant el concert, van interpretar al voltant d’unes vuit peces. Entre aquestes, van tocar cançons tradicionals catalanes, però també en van afegir alguna de diferent, com per exemple un folk d’origen americà. Van presentar diversos tipus de cançons tradicionals. Van tocar, per exemple, un parell de contrapassos, segons van explicar,  la "mare de la música catalana".  També van tocar cançons conegudes com “L'ombra d’un alzina”, “La cuca fera”, o “El ball pla del banyut”. Era en aquests precisos moments, quan recitaven aquelles tonades més conegudes, que el públic començava a brillar i a focalitzar la seva atenció cap al concert, inclús algunes persones s’atrevien a ballar. Però la cosa no es quedà aquí. Els músics no només tocaven aquestes melodies tradicionals, sinó que també les reformulaven tot improvisant sobre elles.

Segons va explicar el guitarrista cap a la meitat del concert, la seva intenció és agafar melodies “ancestrals”, antigues, i usar-les com a base per improvisar-hi, que és el que van fer. El músic va remarcar que ells no només miren “el paper” sinó que es deixen emportar per les profunditats de les melodies que els surt de forma espontània, sempre improvisant a partir d’una estètica jazz, creant així una fusió sonora molt rica.

En aquest concert en concret va ser molt interessant aquesta fusió, ja que es va fer un ús de la gralla molt diferent al convencional, a mans d'Ivó Jordà, graduat en interpretació de gralla a l’Esmuc. Estem acostumats a escoltar la gralla recitant tonades tradicionals i melodies bàsiques. Però aquí es va donar espai a l’experimentació i a la reconstrucció sonora que comporta el fet de tocar jazz amb ella. En el cas de la trompeta, que va ser interpretada per part d’Ivó Oller, en va fer un ús semblant. Però en aquest cas, el que podia cridar més l’atenció és el contrari, un instrument típicament modern, tocant melodies tradicionals. En el cas de la guitarra, amb Alfons Rojo, l’ús que se’n feia ja era molt més convencional, degut sobretot a que la guitarra en si ja és un instrument molt polivalent.

Per concloure, ja amb un bon sabor de boca, el concert es va tancar amb la col·laboració d’un noi del públic, que va atrevir-se a sortir a cantar uns Garrotins, tot esmentant el dia tan important en que ens trobàvem, Sant Jordi.

Comments

Log in to comment.