Un nou disc se suma a la ingent tasca d'investigació i difusió del cant gregorià que el grup Schola Antiqua porta a terme des de fa anys. La proposta és especialment interessant, ja que s'aboca a un dels temes que han estat marginals en el gruix de les produccions discogràfiques: l'ensenyament.

Musicorum et cantorum, íncipit de la coneguda màxima de Guido d'Arezzo, dóna títol a aquesta producció. Amb una característica cura en la documentació, Juan Carlos Asensio i el seu grup dissenyen un recorregut pels punts essencials de l'ensenyament del cant gregorià a l'Edat Mitjana.

La primera pista ens introdueix a aquest món sonor amb una curiosa melodia afegida al text del teòric aretí que intitula aquest disc.

Antigament els principiants, després d'haver après a llegir, eren ensenyats a entonar els tons salmòdics, fórmules de recitació melòdica dels salms. De la mateixa manera, la primera part del disc ens porta amb paciència pedagògica per cadascuna de les sonoritats dels tons de l'octoechos.

Una de les diferències entre musicorum et cantorum rau en conèixer el saber heretat d'èpoques anteriors. L'erudició lligada a la pràctica musical es fa palesa en la següent secció de pistes, en què es canta una sèrie de melodies que exemplifiquen vivament els antics termes de la teoria musical grega.

Interioritzades les sonoritats dels tons, els cantaires eren instruïts en la teoria dels intervals. L'ensenyament dels diastemata moltes vegades es feia amb el suport d'un instrument mitjançant el qual fossin clarament perceptibles les distàncies entre els tons. Schola Antiqua, en el seu afany per guardar fidelitat a les pràctiques antigues, decideix reconstruir el mètode amb l'ajuda del saltiri, tocat per Eduardo Paniagua.

A partir del segon terç del segle XI s'incorpora una importantíssima eina en la pedagogia musical: la solmització. Fins llavors els sons, almenys en la pràctica, no tenien cap nom propi. A això seguiria la invenció de l'escriptura amb pautat i clau, tècnica que va acréixer l'agilitat dels mètodes d'ensenyament. Tots aquests avenços estan il·lustrats escrupolosament.

Finalment s'arriba als exemples més pròxims a la pràctica litúrgica real, les anomenades Antífones model, que tot i no haver estat part del repertori litúrgic, servien com a exemple per reconèixer el to que millor convenia a una antífona.
Aquest disc s'insereix en la branca pedagògica del grup, i està íntimament agermanat amb l'anterior Octoechos Latino (Pneuma, PN-0380) de 2002, que a més acompanya la monografia dedicada al cant gregorià escrita pel director de l'ensemble, Juan Carlos Asensio. Cal agrair aquest interès per aspectes avui descuidats en la producció discogràfica, ja que acosta el públic a una de les experiències cardinals en la vida musical de l'Edat Mitjana.