Sembla que l’art conceptual i la música contemporània lliguen bé, o almenys és la impressió que et podies endur si voltaves per les instal·lacions del MACBA el dissabte 14 de març al vespre. Continuant amb la col·laboració del museu amb la nostra escola, els alumnes del Grup de Percussió de l’Esmuc van actuar a l’espai dedicat a la mostra Art & Language, posant banda sonora a algunes de les obres exposades. La Col·lecció Philippe Méaille d’Art & Language, dipositada al Museu d’Art Contemporani de Barcelona des de 2010, està estretament vinculada amb la revista Art & Language (1969), que fou una de les plataformes de creació multiteòrica més intenses de la segona meitat del s. XX. El material de la mostra reflecteix el caràcter conversacional i discursiu de la publicació periòdica, amb textos que expressen certa resistència a significar i que demanen un lector amb expectatives crítiques i sense prejudicis.

Els estudiants i intèrprets Alba Rodríguez, Paula Piñeiro, Virva Kussi, Julián Enciso, Pau Montané, Cristian Pons, Fernan Rodríguez, Guillem Ruiz, Joan Pérez-Villegas, Juan Daniel Artacho i Manuel Roda van tocar, sota la direcció artística del professor de l'Esmuc Miquel Bernat, peces dels compositors François Sarhan, Mark Applebaum, Casey Cagelosi i Dan Senn, a més de tres obres d’estrena mundial de Jesús Rueda: Sunrise (2014), Sunset Among Flowers (2015) i Ruy (2015), totes elles per vibràfon sol. Així d’entrada, les obres de la mostra i les obres musicals tenien un component en comú: l’ús de la paraula en el seu discurs; la majoria de vegades, termes convertits en significants lliures de significats que exploren les possibilitats que hi ha més enllà de la relació tan limitada que hi ha entre l’objecte-paraula i l’objecte-idea que hi va associada. La vessant dinàmica del llenguatge, la conversació, estava present a moltes de les obres que es van tocar. Diàlegs, soliloquis, paraules sense sentit, interacció física entre intèrprets, mímica, coreografia i indicacions de gestualitat, feien que la música tingués vida i moviment, aquest component de canvi constant i incertesa implícit en l’ideari dels artistes i filòsofs d’Art & Language, que lamentaven i lluitaven contra l’estaticitat a la qual arribava una obra d’art al final del seu procés de creació.

De la mateixa manera que no és la paraula el que caracteritza aquest art sinó la forma d’utilitzar-la, penso que el que resulta més revolucionari musicalment no és tant l’obra musical sinó la forma de presentar-la. L’interessant de l’experiència musical que oferia aquest concert-exposició és sobretot el poc que tenia de concert, tal com normalment l’entenem i amb totes les connotacions que hi té implícites. Els músics, disposats estratègicament en diferents racons de les instal·lacions, feien la seva performance amb total independència dels altres músics, dels que es trobaven separats. L’espectador-oient triava l’itinerari i el seu propi ritme, de manera que era ell qui escollia les peces que escoltava, les vegades que les escoltava i l’ordre en què les escoltava. L’oient podia marxar a la meitat d’una interpretació, o afegir-se a una altra quan ja estava encetada. I penso que això és importantíssim i molt interessant en un context en què s’aposta per la llibertat, tant de l’artista com del contemplador de l’obra d’art.

Les formes de fer art han canviat i com a conseqüència també ho haurien de fer les formes d’accedir-hi. Aquest concert ha estat una experiència molt refrescant, per ser coherent amb el que predica la ideologia que l’ha acollit i prescindir de la idea decimonònica de què per gaudir de la música d’algú altre t’has d’asseure i no aixecar-te fins que acabi. Conclusió: un públic dinàmic per a una obra d’art dinàmica.