El músic que interpreta amb criteris històrics es caracteritza sovint per una obsessió malaltissa per la investigació, una set per buscar una veritat d’interpretació que la simple lectura de les partitures no satisfà, i que el porta a endinsar-se en el paisatge cultural de l'època de la música interpretada; es converteix en un constant exegeta, en un hermeneuta que llegeix la música com a cultura. Idees com aquesta van ser el fil conductor de la conferència Els textos de J.J.Rousseau (1712-1778): Una relectura per a instrumentistes i cantants que l’oboista i professor de l’Esmuc Xavier Blanch va presentar el passat divendres 9 de gener, en la tercera sessió del cicle L’Hermenèutica feliç. La xerrada, a més de convidar els músics a apropar-se als textos generals dels períodes de la música que interpreten,  per  nodrir les seves concepcions personals, va ser una exposició sintètica i estimulant del pensament musical de Rousseau.   

Després d’una breu introducció a l’activitat hermenèutica i al context històric i biogràfic del filòsof, Blanch començà a llegir i comentar algunes entrades extretes del Dictionnaire de musique (1768). Aquest text va ser durant molts anys considerat com a solució de la crisi econòmica en què Rousseau es trobava, però estudis recents l’han restablert com a veritable contribució a la literatura musical, malgrat les seves circumstancies d’aparició. Entre els conceptes discutits, hi havia l’accent, llavor de tota música, origen de l’expressió com a pronunciació de la melodia; l’ajust com a fruit del coneixement de la particella particular i de la concordança general dels músics davant de la totalitat de l’obra; la impossibilitat de reemplaçar el gust pels preceptes i les normes, les quals tenen com a resultat una música frígida, desproveïda de tota capacitat d’expressió.

De manera continuada es mostrava la preferència del filòsof ginebrí per la música italiana, donant rellevància a la seva linealitat i unicitat melòdica, a la seva simplicitat lliure d’artificis i capaç d’imitar els moviments del llenguatge, transmetent així el sentiment i l’expressió, que és, segons ell, l’objectiu primerenc i veritable de tota música. “Doneu-li en aquest cas al músic moltes imatges i sentiments i poques idees a transmetre, perquè són les passions les úniques que canten, l’entesa no fa més que parlar.”    

Finalment, l’anàlisi de la música dels ficticis François de la Planchette i Alessandro Antonini, felices invocacions de la imaginació del ponent, va ajudar-nos a entendre el tamís evident que la Querelle des Bouffons aplicava sobre les definicions, i a convertir els conceptes en gestos audibles, en sons musicals que els intèrprets han de construir sempre en la seva tasca exegètica.