Marco Mezquida és un dels músics joves concertistes i professionals més actius del país. A través del piano és capaç de trencar barreres i interpretar tot el que necessita expressar. És emoció, ganes de menjar-se el món a “pas de cargolet” sense deixar perdre un sol segon. Té un discurs musical que l’apropa als ideals d’una escola com l’Esmuc, potser és això el que el va portar a passar-s’hi quatre anys estudiant piano jazz, el voler descobrir i tastar tots els racons de la música. 

M’agradaria començar amb una comparació entre la teva personalitat i el teu “jo músic”. Ets un improvisador en les activitats de la vida quotidiana?

Per mi la improvisació és necessària perquè demostra una manera de viure més relaxada, a la vegada que atenta i desperta. Vull dir, tu i jo avui havíem quedat a un bar tancat en aquest carrer, però en veure el bon dia que feia he pensat que estaríem de meravella fent un suc a la terrassa. La improvisació et permet no anar amb idees massa preconcebudes, i crec que això és mentalment i vitalment sa. A tots ens convé tenir certa estabilitat, però hem de saber ser flexibles, perquè quan més flexibles som, més coses noves i fresques pot aportar-nos la vida. M’agrada tenir aquella seguretat i alhora m’agrada sentir-me lliure per després poder canviar els plans. Crec que amb la música és una cosa que busco filosòficament; la improvisació no està cenyida a la composició i l’estructura, sinó que realment esdevé una expressió d’allò que et demana el moment. 

Una de les coses que crida més l’atenció de la teva vida musical és la quantitat de concerts i gires que fas amb tants grups diferents, així com totes les gravacions en què has participat. Com t’organitzes, ets també un improvisador en aquest sentit? 

L'organització és necessària per ser un músic professional i no un penjat. Sempre he necessitat aquest ordre i rigor per poder fer tot el que faig, fer-ho bé i acabar l’any com aquest 2014, en què he fet 153 concerts. Això són molts concerts i tots han requerit una gran entrega energètica i molta concentració. També he estat viatjant bastant, per Espanya i Europa. Així que l’organització i la serietat són molt importants, després em permeten gaudir més de totes les activitats que faig, perquè si fos un patiment i estigués sempre estressat.. Si quan arribo tard als llocs ja em poso nerviós! He de prendre decisions cada dia, i crec que prendre-les amb confiança és la qüestió més important per tal de fer les coses bé, que és com a mi m’agrada fer-les. Tot i que, realment, el fet de tenir l’agenda tan ajustada no em dóna tant de marge a la improvisació com a vegades voldria.

Amb tot això, tens temps “d’estudi individual”? I quan el trobes, el planteges de manera diferent de quan estaves a l’Esmuc?

Quan estava a l’Esmuc potser feia un estudi més pràctic i més centrat en l’instrument. Ara he après molt a estudiar analitzant, entenent, escoltant amb més profunditat i sense tanta necessitat de tocar música. Crec que el fet de fer tants concerts i d’exposar-me tants dies a l’any a un públic ja em té musicalment i pianísticament en forma. Quan he de tocar clàssic sí que és diferent, com el Rhapsody in blue, o ara que faré una obra de Lluís Vidal amb la cobla de l’Esmuc, en aquests casos m’he de posar a estudiar de nou. Però en molta música de la que faig, ja sigui improvisada o de repertori original d’altres músics, un estudi sense tocar a vegades em manté més fresc. No m’agrada tocar gaire durant el dia si tinc un concert. Prefereixo fer unes bones proves de so per connectar amb l’instrument i la sala abans que passar-me quatre hores estudiant durant el dia.

A vegades parles de la formació bateria-piano-baix comparant-la amb la Santíssima Trinitat. Suposo que el Marco Mezquida trio n’és un exemple. Com aconseguiu generar un vincle tan fort i unificar opinions musicals en un tot?

És com una conversa activa. Podem tenir un material base com una cançó o unes idees, però el que importa és el que es crea entre el so de cada músic a través del seu l’instrument. Ja no és tocar amb un contrabaix, sinó que és tocar amb aquest contrabaixista. Ja no és la bateria, sinó aquest bateria. I la manera en què les idees de l’altre m’inspiren esdevé la clau per poder tocar amb gent i fer projectes diferents. Estic amb Giulia Valle trio, Gonzalo de Val trio, Juan Pablo Balcázar trio, Insòlit trio, el trio del qual jo sóc líder... però cap d’ells tenen res a veure. És meravellosa la diversitat en l’energia i la conversa que diferencia cadascun.

Quants més músics sou en el grup, més difícil deu ser, no?   

És com quan converses amb gent. És més fàcil i evident conversar a duo; quants més som més hem d’escoltar, més hem de callar i a l’hora d’opinar doncs ens intentem dosificar per tal de ser els més coherents possibles.

Sempre dius que no t’agrada ser competitiu, que la música no té a veure amb tot això. Quan hi eres dins, veies que l’Esmuc potenciava la competitivitat entre músics?

Sempre hi ha certa competitivitat en el sentit que tots ho intentàvem fer cada dia millor. Jo no ho sento com una competició, però sí que necessito ser competent i estar en forma. Sóc rigorós per poder ser millor en tots els sentits, i no crec que això em contraposi als altres companys. Cadascú té unes aptituds o unes altres, cadascú té una manera de ser. El més important és connectar amb el que tenim dins i exposar-ho. No crec que jo sigui el number one de res, tampoc tinc ganes de ser-ho. I és que no es tracta d’un esport, és una cosa artística i creativa. Admiro coses molt diferents, penso que cadascú aporta el seu granet d’arena i que això és molt més engrescador que guanyar una medalla d’or.

Com conceps la competència a l’hora d’ensenyar? Tens alguna filosofia com a pedagog musical?

La clau és potenciar l’alumne desenvolupant tota la creativitat que a vegades roman apagada dins seu i que necessita despertar ja no només musicalment, sinó com a persona. Les classes individuals permeten, amb més profunditat, veure com la persona en qüestió entén i concep la música i la vida. Crec que la meva filosofia es basa en aquesta potenciació i necessitat d’intentar treure el millor de cadascú, tot ajudant a omplir la seva maleta de quants més coneixements millor. No penso en posar-me per sobre de ningú ni esdevenir la figura poderosa d’aquell que només fa que posar-te deures. És més una qüestió de compartir i aprendre de manera sana, intentant satisfer les il·lusions de l’alumne.

Sabem que et consideres un músic “sense etiquetes”, que t’agrada expressar allò que sents més enllà de definir l’estil de música que estàs interpretant. Creus que el sistema educatiu de l’Esmuc et dóna suport en aquest sentit?

Penso que és molt necessari que en la música un es pugui especialitzar però que d’altra banda no perdi de vista tots els camps de coneixement que aquest art permet. Dins l’Esmuc estàs en contacte amb diferents estils de música i amb tot el que els envolta. La musicologia, el món de la sonologia... Tant de bo pogués estar relacionada també amb el circ, la dansa o la pintura! A mi sempre m’ha agradat el coneixement en general, i penso que igual que en el món antic els filòsofs parlaven sobre ciències, lletres, música i matemàtiques, doncs crec que en el món musical, el fet de poder parlar de diverses coses i aconseguir unir-les és molt més engrescador que limitar-se a fer jazz o música clàssica. Per això crec que l’Esmuc és, sens dubte, una de les millors escoles d’Espanya i d’Europa, per aquesta ideologia tan sana i fresca. Surts de l’Esmuc amb contactes i vincles, i havent après moltes més coses que si haguessis estudiat en un conservatori superior elitista. Estic segur que els professors han fet un treball molt interessant per poder oferir aquest esperit d’interrelació entre totes les branques del món musical. Jo recordo fer classes d’història del flamenc, de musicologia... i flipar i dir: això m’encanta! I és que m’interessa tant o més que la història del jazz.

T’agraden les partitures? Creus que són de gran ajuda, o esdevenen una barrera en la llibertat del músic?

Són una bona eina si les saps entendre i desxifrar. Com els llibres. Com totes aquelles persones que llegeixen molt però entenen poc. Jo sempre dic que m’agrada saber el que trepitjo, ja sigui una obra de Beethoven o una cançó popular, entre les quals existeixen més connexions de les que ens pensem. Els grans músics són els que millor han assaborit i treballat la música. En el jazz les partitures són molt necessàries per poder fer tot tipus de composicions i arranjaments, però és molt necessària la nostra alliberació de la partitura. Jo puc improvisar molt lliurement llegint una partitura, però perquè ja porto molts anys connectant la meva música amb la lectura. Aquelles persones que no hagin treballat això i que no sàpiguen on estan modulant i per quins graus estan passant quan fan música, tindran greus problemes de base musical. No saber el que trepitges no et farà bo mai.

Com creus que s’haurien d’entendre les partitures dins del món educatiu?

El que més potencio en l’alumne és la relació de la música amb la partitura i la no partitura. Ser capaç de ser músic i creatiu amb partitura o sense, que una cosa no tregui l’altra. Aconseguir estar sempre amb l’escolta atenta per tal d’analitzar i entendre el que està passant.

Sempre has volgut ser músic? Quan erets petit o adolescent t’imaginaves amb tants concerts i discs gravats?

Sempre he dit que no sé fer gaires coses massa bé excepte tocar. Bé, ni tan sols tocar, segurament. Però vaja, que la música sempre ha estat per mi un refugi de la vida quotidiana i familiar. Com una font d’alliberació i d’introspecció. Quan era petit ja jugava, improvisava i m’evadia fent música mentre em deien que anés a sopar. I sempre ha estat així. Encara ara em permet tanta purificació i regeneració que quan estic una mica trist és capaç de canviar-me l’aura, i quan estic content em pot donar unes ales brutals. El silenci és música. Sempre he necessitat la música i la seguiré necessitant. Quan vaig veure que em podia dedicar a la música vaig veure que podia mantenir aquesta espiritualitat. No m’he de prostituir ni fer res que no m’agradi. Tot el que faig surt de mi, de les meves entranyes i de la meva devoció per aquest art. I aquesta ha sigut sempre la meva conclusió, des que era petit i volia passar hores i hores en aquest món d’evasió i diversió.

Potser ets més de viure un “ara i aquí”, però creus que és bo somiar? I si és així, algun consell de com assolir els nostres objectius vitals?

No em visualitzo d’aquí deu anys, em visualitzo a curt termini dient que vull seguir fent això. Recomano somiar però no de manera il·lusa. Que allò que somiem ens faci il·lusió i que aquesta es vagi renovant dia a dia. Perquè cada dia és un dia nou i cada dia té potencialment la seva profunditat. Jo mai no he estat molt il·lús ni he projectat massa el futur. Sóc com un cargolet que va vivint i somiant a cada pas que fa. Sense relaxar-me gaire però tampoc fustigant-me. Trobant l’equilibri que faci profitós el moment i em permeti assolir els meus petits objectius. Les persones que són molt il·luses a vegades tenen grans somnis que s’acaben dissipant molt ràpidament. Però cadascú té el seu mecanisme per mantenir-se il·lusionat amb allò que fa.

Hem parlat molt sobre música, però on i quan et podem escoltar? Ens podries comentar en què estàs treballant actualment?

A la meva web poso tota l’agenda de concerts. Al 2015 apareixerà el meu segon disc de piano sol, pensat de manera molt diferent que el primer, L’hora fèrtil. M’agradaria treure un disc de piano sol gairebé cada any, com fa Woody Allen amb les seves pel·lícules. Amb la Celeste Alías també traurem el nostre segon disc al voltant de les llunes, i la setmana passada vaig gravar un altre duet, amb Manel Fortià al contrabaix. Gravaré el segon disc del meu trio My friend Marko i tinc altres gravacions més amb grups com Giulia Valle trio, Gonzalo del Val trio, Gabriel Amargant Quartet.

Quants de projectes...

Estic en una vintena de projectes molt variats, crec que sóc dels pocs músics d’aquest país que puguin dir que estan gaudint de tocar des del free mes intens i espectral fins a música brasilera, argentina i popular de Menorca, tot passant pels tangos que faig amb Marcelo Mercadante, rap amb Rafael Lechowsky, balades amb Julianne Heinemann i un jazz únic que sorgeix en cadascuna de totes les formacions en què estic. Penso que la música en general és meravellosa. Estic content d’haver pogut tocar amb l’orquestra de Vilafranca del Penedès com a pianista solista, i de fer ara als Grans Conjunts del gener el projecte de l’obra de Lluís Vidal per a cobla i trio de jazz. Sóc feliç de sentir propers els professors que he tingut i a músics molt joves amb qui vull defensar una música plena d’energia i de rigor. Tothom pot aconseguir que les coses vagin millor amb una bona actitud. Jo sento que he estat escoltat per molta gent en aquests últims anys i que el meu amor per seguir creixent musicalment va a més. Que ara és el moment per ser feliç fent tots aquests projectes amb tantes ganes, ja que realment és una necessitat. M’encanta poder portar també una vida nocturna i tenir l’oportunitat de sortir a conèixer món. I m’agradaria viatjar més i tenir més concerts a l’exterior, però poc a poc. A pas de cargol. Cada dia passa alguna cosa bona. Fluir i no perdre mai de vista aquesta bohèmia i flexibilitat de què parlàvem al començament.