Amb el fluorescent títol "El fi últim de la música, reflexions sobre el punt de vista de Joseph Haydn: eines per canviar el món de la música..." el professor Lorenzo Coppola va embanderar  la seva intervenció en el cicle de conferències "L'hermenèutica feliç" a l'Esmuc el passat divendres 28 de novembre del  2014.

La vistosa desimboltura de la capçalera augurava ja el to i el sentit de les reflexions: Per què aquesta ànsia per «canviar el món de la música»? Per què aquesta evocació a un pretès «fi últim»? Aquestes provocatives exclamacions van ser l'ham amb què el director del Teatre Instrumental ens va introduir a algunes de les problemàtiques més recurrents de l'avui anomenada «música antiga»: la dificultat d'interpretar els jocs d’un llenguatge oblidat, de convertir en sons significatius un text encriptat en la uniformitat de les partitures, i d'apropar al públic una comprensió més íntegra d'aquests llenguatges.

Començant amb la lectura de cartes escrites per Haydn i Mozart, Coppola va mostrar aspectes generalment ignorats sobre els processos de composició i recepció de les obres: l'essencial preocupació que tenien aquests grans artistes per la reacció del seu públic i la forma en què aquesta incidia en les seves creacions. Aquestes actituds desencaixen del tot amb la visió usual amb què es mostra els compositors, demiürgs als quals, per la seva genialitat, s'ha de sotmetre el públic , sempre llec i insuficient. En aquests textos llegia Coppola una franca subordinació de l'artista al gust de la seva audiència, o com va expressar en les seves pròpies paraules, «el públic mana».

De seguida va passar a llegir alguns fragments de Harnoncourt i Christopher Small, amb els que va presentar una altra de les seves idees bàsiques: l'antagonisme entre la intel·ligibilitat del «missatge musical» i la postura actual del músic (compositor tant com a intèrpret) davant del públic; el ritu del concert tal com ens va ser heretat de l'hegemònic segle XIX, amb els seus silencis sepulcrals, la seva llum tènue i la seva severa serietat, que allunya el públic -segons Coppola- del llenguatge propi de les músiques de segles anteriors, tenallant la seva gestualitat natural entre colls estrets i cerimoniosos corbatins, i transforma el músic en una figura remota i inassequible, que parla sempre amb enigmes i artificis.

Va complementar les lectures amb exemples musicals del Trio núm. 94 de Haydn, amb la participació de Núria Pujolràs (viola), Dimitri Kindynis (violoncel) i el mateix Coppola, que amb el clarinet d'amore tocava la part originalment escrita per baryton. Així van exemplificar l'eloqüència retòrica del classicisme amb al·lusions als personatges i picades d'ullet a la Commedia dell'arte, i van mostrar el que per a Coppola és l'expressivitat natural de la música, la seva capacitat comunicativa, el seu aclamat «fi últim».

Per acabar amb la trobada, es va donar una última ullada a algunes de les tendències de recerca que han aconseguit la reinterpretació de les músiques antigues, desmitificant-les i extirpant-les del cos tan monumental com anacrònic del cànon en què estaven inserides.