Narcís Bonet és un reconegut compositor i músic català que actualment resideix a França. Vinculat a moltes institucions on ha deixat la seva empremta, s'ha rodejat sempre de grans personatges de l'època, i ha dut a terme empreses importants per a la cultura catalana. La seva personalitat emana música, saviesa, passió i tendresa, t'impregna la seva fe per 'l'art dels sons'.

En acabar la seva última sessió de masterclass a l'Escola, va acceptar baixar al bar Llanterna per a respondre'ns amablement i distesa unes quantes preguntes.

Sabem que és un home molt actiu. Quines tasques l'ocupen actualment?

Avui dia he reduït moltes coses, perquè l'edat i la salut... Em limito pràcticament a compondre. Ara estic fent una sardana, un deute que tinc pendent. I a més a més continuo donant classes, tot i que n'he deixat de fer algunes.

Durant la seva trajectòria ha tingut molts càrrecs. Com ha compaginat aquesta feinada amb la composició?

Senzillament, em considero un compositor aficionat ja que és professional qui viu de la seva professió. I jo, com a compositor, no visc de la meva música. He aconseguit, tanmateix, arribar a ser músic professional. Així, havia de viure d'altres coses, com de l'ensenyança, del periodisme o el que la vida em portés, per exemple, tenint càrrecs d'administració, com el que vaig tenir a l'Orquestra de la ràdio i televisió de Madrid, que vaig acceptar perquè m'ho va imposar el meu mestre Ígor Markevitch. Sinó, no ho hauria acceptat, formar part d'una orquestra de radio televisió de Madrid...

I en la composició, dins quin o quins camps es situaria?

Em considero un compositor fidel a la terra. Carles Riba va voler que figurés en la seva tomba que era un poeta fidel a la llengua. Jo voldria figurar com a músic i compositor fidel a la terra. A la meva terra, que és Catalunya.

Té bona relació amb els directors que estrenen les seves obres?

Gràcies a Déu sempre hi he tingut una relació excel·lent. A més he tingut la satisfacció de col·laborar amb Salvadors Brotons, que ha estrenat i dirigit obres meves. Jo coneixia molt bé a son pare, tocava el flautí a l'orquestra municipal de Barcelona. Quan jo vaig ser anomenat director del Conservatori Americà de Fontainebleau l'any 1979, al primer curs que vaig fer a l'estiu em vaig posar en contacte amb el president de la Generalitat, i vaig oferir dues beques per dos estudiants catalans per venir a Fointainebleau. Vaig tenir-hi de becaris en Salvador Brotons, Jordi Camell, David Albet, Francesca Galofré (directora de Dinsic), Vicens Prats, etc...

Per altra banda, com es definiria com a músic?

Sempre dic que els meus instruments són el llapis, la batuta  –ara la faig servir menys– i el teclat.

Avui dia segueix fent concerts de piano?

Jo dic que no sóc un pianista, jo toco el piano. I molt sovint acompanyo la meva dona, que canta.

Ha gravat discos amb ella?

Sí. N'hi ha un gravat a Ona, a Mallorca.

Anant cap al terreny social, vostè ha estat relacionat sempre amb personatges molt reconeguts, com per exemple Raimon. Com va ser el procés del seu llançament a França quan vostè vivia allà?

Vaig organitzar-ho jo. Ell representava, i encara representa avui, el país. En aquell moment, jo era el secretari d'Òmnium Cultural, i gràcies al suport d'un dels membres ho vam dur a terme. Em van poder donar 5.000 francs per gestionar-ho, i amb això vaig moure totes les fitxes: organitzar un recital, fer els discos, la premsa, la televisió... tant és així que va acabar actuant al teatre Olympia, aconseguint ressò internacional. Vivia al costat de casa meva i el vaig tenir a casa dinant durant un mes.

Va poder organitzar-ho tot des de França, perquè estava exiliat allí. Quin va ser el motiu de d'anar-se'n?

L'any 1956, com que jo era president de Joventuts Musicals, representava una mica la joventut. I hi havia una entitat, la Franciscàlia, que va fer la caputxinada. El pare Basili de Rubí em va demanar fer una conferència sobre què pensava la joventut sobre els problemes d'identitat, en una taula rodona. Uns anys després, el pare Basili em va dir que havien tingut un altre cop el permís per publicar la revista Criteria que tenien abans de la guerra, i em va dir si em semblava bé que la conferència es publiqués. Li vaig dir 'vostè mateix! Però tregui tot el que faci falta', perquè en aquella conferència jo vaig parlar molt lliurement. Doncs... va resultar que es va publicar íntegra. I havia passat per la censura, fet que li va costar el lloc de treball al censor!

En aquell moment jo estava a Mallorca i em va trucar mon pare dient-me que me n'havia d'anar a París, perquè hi havia una cosa molt important. Jo no vaig entendre-hi res, i l'endemà em vaig plantar a casa meva, a Barcelona. Aleshores, a casa, mon germà em va explicar que el dia abans hi havia hagut un dinar amb el governador civil i els alcaldes de la província, traient foc pels queixals sobre la meva conferència. Un alcalde va avisar el rector i aquest, que era amic de casa, a nosaltres.

L'endemà d'haver arribat a Barcelona, a les quatre del matí, mon germà i la meva cunyada em van acompanyar en cotxe a travessar la frontera, i em van deixar a Perpinyà. No sabies què podia passar...

Més tard va haver-hi un procés, pel fet de la conferència. El pare Basili va declarar que ell havia rebut els papers, però no podia assegurar si jo n'era l'autor. I va assumir ell la responsabilitat. Per jutjar un capellà calia l'autorització d'un bisbe, i el bisbe de Barcelona no va autoritzar el procés. Gràcies a això vaig quedar lliure i vaig poder tornar, ja que portava temps sense poder trepitjar la ciutat.

Quina sort va tenir!... I doncs, ara que estem vivint aquest moment tan especial, vindrà a votar al 9N?

Voldria votar, però no puc. No puc votar perquè jo ja no sóc espanyol, degut a motius legals. I això representa el que és la legalitat espanyola: em vaig divorciar i després em vaig tornar a casar a França, i quan vaig anar al consolat espanyol per legalitzar la situació civil, el cònsol em va dir que com a espanyol jo estava casat amb la meva primera dona. Vaig dir-li; 'Escolti'm, així sóc bígam? O sigui que si sóc espanyol estic casat amb una persona i si sóc francès amb un altre? Això és la llei? Doncs jo no comparteixo aquesta llei'. La solució va ser renunciar a la nacionalitat espanyola. És per això que no puc votar! Perquè no sóc espanyol. 

A vegades la llei és com la barra de compàs... [i fa el gest de saltar, deixant clar, com ho ha fet a la masterclass, que la música ha de saltar les barres de compàs]. Hi ha gent que confon la barra de compàs com un límit 'D'aquí fins aquí', i en canvi altra gent...

Tornant als aspectes musicals i als seus cercles socials, quina relació va tenir amb Mompou?

Sóc un enamorat de Mompou des de petit. Tant és així que deuria tenir deu o onze anys quan una de les meves primeres composicions que vaig fer per a piano va ser dedicada a ell. Era amic de casa, el vaig tractar de petit fins la seva mort. Vaig compartir amb ell moltes coses, era amic del meu pare... I jo, musicalment, com a compositor, em sento dins de la línia que obre en Mompou.

I com a alumne d'Eduard Toldrà, segur que recorda moltes anècdotes d'ell. Ens en podria explicar alguna d'especial?

D'en Toldrà!... Sí, a part que va ser ell qui va escriure  la meva presentació del primer concert al Palau, que va ser l'any 1946... Val a dir que la presentació va ser en castellà, com s'havia de fer, però mons pares van fer un tiratge del programa en català, que va costar una multa de 3.500 pessetes!

Quan jo tenia uns vuit, nou o deu anys, vaig començar a compondre, i cada quinze dies anava a casa d'en Toldrà, a ensenyar-li el que feia. Els meus coneixements de solfeig eren insuficients, no sabia escriure! Llavors, li tocava el que havia fet i ell em prenia el dictat del que estava tocant. Llavors s'asseia al piano, m'ho tocava i em preguntava si era el que jo havia tocat. I molts cops li deia que no era ben bé així, i ell amb paciència tornava a agafar el llapis i em tornava a prendre el dictat. Imagineu-vos un home de la talla d'en Toldrà fent el dictat d'una criatura! És fantàstic!

Doncs sí que ho és!

És que en Toldrà... Vaig tenir la sort de trobar gent d'una categoria artística, professional i moral incomparables! Com en Toldrà, en Macià, en Pujol, en Carles Riba...

Però és clar, en Toldrà, a més, em donava consells. Com per exemple, quan em va dir 'Saps la gent que quan marxa, es queda fent tertúlia a la porta en comptes de marxar? No! Doncs acomiada't, i te'n vas!' [referint-se al final d'una obra].

En Toldrà entenia les coses normals de la vida en música, crec que jo ho he heretat d'ell.

Ah, sí? Quina és la seva visió sobre la música i l'art?

L'art és una transposició de la vida. Mira, per exemple, un cant d'ocell és la vida. Quan Beethoven a la Simfonia pastoral transforma el cant d'ocell amb aquella flauteta, allò és art. Però tot l'art no és ben bé la vida, perquè la vida és la cosa natural. El cor, per exemple, bat a un temps i aquest temps es divideix en dos 'pam – pam'. Nosaltres, no parlem mai de la música a un temps. Parlem a partir del compàs, a partir dels dos temps. En el fons la diferència entre el compàs d'un temps i el de dos temps és entre la vida i l'art. I jo diria que és el que separa l'home de l'animal. I fixeu-vos que la música que se sent avui molt és a un temps...L'home té la capacitat de transformar aquest temps únic a dos, a tres, a quatre, a cinc temps, fins a vuit temps, etc. I així tenim un període i arribem a crear una simfonia. Aquesta és la diferència. En canvi la vida fa un, un, un, un...

Que interessant aquesta reflexió! Ens l'apuntarem i hi pensarem...