El passat dia 4 de novembre, a les 19.30 hores a l'aula d'orquestra de l’Esmuc, va tenir lloc el concert del conjunt de saxos, dins el cicle Concerts de l'Esmuc. Aquest concert va estar sota la direcció d'Ignacio Gascón i va tenir una audiència d'unes quaranta persones aproximadament.

El conjunt estava compost per diferents tipus de saxos, com el sopranino, el soprano, l'alt, el tenor, el baríton i baix, encara que també hi va participar un percussionista en algunes peces, Julián Enciso. La formació bàsica, disposada d'esquerra a dreta en forma de semicercle, era la següent: Nahikari Oloritz (sopranino / soprano I), Pere Méndez (soprano II), Robert Seara (soprano III), Victor Serra (alto I), Ailen Llaç (alto II), Denis Rojo (alto III), Marc Casanovas (tenor I), Iñigo Salvador (tenor II), Rodrigo Cob (tenor III), Bru Maymó (baríton I), Susana Blay (baríton II) i Daniel Miguel (saxo baix). Cosa curiosa va ser veure els diferents tipus d'abraçadores i canyes, destacant la utilització d'abraçadores de cordó (similar a la qual utilitzava el clarinet del classicisme) i les canyes sintètiques (fabricades des de fa pocs anys).

Quant al repertori, va ser molt variat: s'hi van interpretar peces compostes entre els segles XVIII i XX. L'ordre cronològic de les peces seria la Toccata i fuga en Re menor de J. S. Bach (1703-1707), l'obertura de Ruslan i Ludmilla de Mijaíl Glinka (1837-1842), la suite Holberg d'Edvard Grieg (1884), Zapp’Art de Régis Campos (1968) i New York Counterpoint d'Steve Reich (1985). Com és de suposar, gairebé totes aquestes peces estaven adaptades per a conjunt de saxos, menys Zapp’Art que és original per a 12 saxòfons i lira. Potser la peça que més va captar l'atenció del públic va ser New York Counterpoint que va sorprendre tant per l'aspecte visual de la formació com l'àmbit sonor. Per a aquesta peça van canviar la formació habitual, d'esquerra a dreta de més agut a més greu, per una formació posicionant als greus al centre del semicercle i, als extrems, els mes aguts. El canvi de formació junt amb la pròpia composició van provocar un efecte delay a la sala, i va tenir bon acolliment en el públic.

El concert va finalitzar amb un bis, la repetició del primer moviment de la Holberg Suite d'Edvard Grieg, posant l'accent, el director de la formació, en què només havien tingut vint-i-cinc dies per preparar aquest concert i per això repetien part d’una peça.