"Hi ha qui fa musicoteràpia, hi ha qui fa escoltar música als nadons, hi ha qui arriba a casa i es posa Brahms abans d'abaixar-se els pantalons i anar al lavabo, hi ha persones que van tot el dia amb uns auriculars enganxats a les orelles. La música serveix per a moltes coses, la música serveix també per a poques coses. Hem banalitzat la funció de l'ànima humana en un món que creu poc en l'ànima humana. I aquesta "ànima" –aquesta entelèquia convencional, que vol dir per què estem en aquest món i quines coses en necessitem– necessita de la cultura com una eina essencial de configuració del nostre pas per la terra."

"Això m'ha quedat una mica ampul·lós i moralitzador, disculpeu. Hi ha una frase de Foucault –un autor que a mi m'ha servit molt per viatjar en la meva feina– que diu que tota veritable obra d'art no és altra cosa que una teoria de representació d'un determinat temps. La música, com a art, també ho és. Hi ha temps que necessiten estructuracions piramidals, jerarquitzadores; d'altres temps lluiten contra aquestes estructures i n'imposen unes altres; d'altres necessiten cacofonies per desdibuixar les jerarquitzacions... La societat que no llegeix la música que produeix és una societat que té una eina important desactivada. Perquè la música, com les arts, és una estructuració convencional de processos de pensament, d'actituds  davant la vida, que legitimen que ens descordem els pantalons o que ens posem uns auriculars mentre anem en metro, que legitimen que plorem quan escoltem la Victòria dels Àngels cantant l'Azulao, o qualsevol actitud del que busquem quan anem a escoltar música. Però quan està desconnectada de les pròpies arrels culturals, la música està connectada a unes altres coses, que vénen dictaminades per elements externs a nosaltres mateixos."

"La cultura és una convenció i una manera de fer-nos sentir part d'una col·lectivitat, però si aquesta cultura no està arrelada a una determinada evolució d'aquesta convenció, no sé si serveix de gran cosa. Per exemple, en la Barcelona del XIX al XX, i paral·lelament a la creació d'un teatre líric nacional (l'aventura del Teatre Líric del Passeig de Gràcia, els Espectacles Graner al Tívoli i al Novetats), una societat en transformació que entrava de cop i volta en la cultura de masses es va trobar amb un fenomen viu i connectat amb un púbic popular que es deia sarsuela, i a més vam tenir la gran sort que produís un patrimoni extensíssim i desconegut en llengua catalana. Aquestes dues experiències les percebem com antitètiques, encara som a fills d'una mala interpretació del noucentisme on se'ns diu que no vam salvar una llengua per corrompre-la amb expressions culturals "de baixa estofa". No som capaços d'entendre que gràcies a aquelles expressions culturals populars hem salvat i vivificat una llengua i una cultura. M'emociona llegir Rossend Llurba, autor del primer cuplet en català, La font del Xirineu (1917), quan en el seu opuscle Lo cuplet català diu que el cuplet català és teatre nacional, que gràcies a aquestes fonts populars es pot portar als nouvinguts en la gran transformació demogràfica i urbanística cap a la cultura catalana. M'emociona llegir Manel Sugranyes a  Mirador dels anys 30, dient que la revista musical del Paral·lel és teatre nacional català, perquè gràcies a aquestes expressions aparentment de "baixa cultura" s'havia portat a una sèrie de ciutadans a una educació musical."

"Us proposo de visualitzar l'arc de volta del Palau de la Música Catalana que tanca el prosceni de l'escenari, aquella meravellosa construcció al·legòrica. Des de la platea, a la dreta, hi arrenquen dues columnes dòriques, expressió de la cultura clàssica, que al mig contenen el bust de Beethoven, i pujant més uns cavalls amb valquíries, expressió del paradigma de la modernitat de l'època, Wagner. A la nostra esquerra, a dalt, un arbre fruiter que baixant es troba tres nimfes populars i un bust mirant de fit a fit a Beethoven: Josep Anselm Clavé. La necessitat d'un arbre viu arrelat a la tradició. És un paradigma petri que ens hauria d'acompanyar."

"La dicotomia entre alta i baixa cultura és interessada i falsa. La cultura, la convenció cultural, alimenta aspectes recòndits de nosaltres. No tenim per què renunciar a plorar escoltant la Victòria o escoltar sardanes o música pop si ens emociona, no tenim per què confrontar coses. Sabem que la música serveix per a allò que cadascú de nosaltres necessita, però des d'aquesta necessitat individual hem de ser capaços de teixir uns pactes culturals d'identificació amb els altres. Hem de saber que la música ens identifica com a poble, com a vocació i voluntat de ser en el món, i perquè això ens identifiqui hem de conèixer les nostres arrels. Sense elles, la nostra relació amb la cultura vindrà dictaminada per agents externs."

"M'havia promès no ser massa moralista i no ho he aconseguit. Espero que aquesta reflexió sobre la necessitat de ser lliures enfront el fet musical no ens faci menystenir l'aportació calòrica, intel·lectual i ideològica, que la música ens aporta."