Encara que sembli una definició de diccionari, l’entrada anterior és pura ficció. Al DIEC2, el diccionari català de referència, no hi trobareu ni aquesta forma ni una definició mínimament convincent, tot i tractar-se d’un gènere artístic de gran universalitat i que es coneix arreu del món amb el mateix nom, manllevat de l’andalús. Els que tenim més d’un cabell blanc recordem que a Catalunya no s’havia dit mai d’una altra manera. I els que, per raó d’edat, us heu arribat a familiaritzar amb la forma flamenc, sapigueu que aquesta va néixer fa poc, per generació espontània, sense cap base històrica ni lingüística, i que caldria deixar-la de banda com una ultracorrecció pedant i incoherent amb el sistema de la llengua i de la terminologia musical universal. Ho argumentem sobre la base de tres eixos: l’ús històric, els aspectes lingüístics i els factors sociològics que hi han pogut influir.

1. Esbós històric del concepte ‘flamenco’ a Catalunya

1.1 La descoberta del gènere (s. XIX - 1920)

Totes les històries del ‘flamenco’ coincideixen a assenyalar una gestació del gènere que es perd en la llunyania dels temps i en terres andaluses. El que no solen explicar aquestes històries, sempre en castellà, és que flamenco no era pas un substantiu, sinó un adjectiu, amb flexió de gènere i nombre, i que s'aplicava només amb referències antropològiques i culturals. La designació de flamencos, per al·lusió a algun tret físic o psicològic d'una part de la població gitana d’Andalusia, potser es basava en una extensió del significat de l'adjectiu, fos el gentilici o no, que només està documentada en castellà.

En el català pre-fabrià, per al mateix concepte ètnic, trobem ja el calc semàntic <flamench -ca>, que en la llengua oral de ben segur prenia ja la forma castellanitzant flamenco -a, amb la natural adaptació fonètica al dialecte central. El manlleu, en la seva forma oral i amb la pronúncia [flə'mɛŋku] tindria, doncs, uns 150 anys d’antiguitat. Això pel que fa a la forma, no encara al significat. El catalanisme etnicista del tombant de segle crea un clima de recel contra el “flamenquisme” –únic substantiu usat com a abstracte– que no afavoreix gens ni la seva consideració social ni la normalització lèxica.

Josep Llovera i Bofill, Baile flamenco (ca. 1890)

1.2 La internacionalització (1922 - 1939)

A Catalunya, sota la Dictadura de Primo de Rivera, els seus espectacles s’hi anuncien en castellà, però sempre amb l’ús adjectivat: arte flamenco, baile flamenco, cuadro flamenco, etc. Amb la reaparició de la premsa catalana durant la República arrenca la documentació en català. La consulta a les hemeroteques ens certifica que el criteri lingüístic era ja l’adopció sistemàtica dels manlleus andalusos, però també que, en lloc del genèric flamenco, hi trobem exclusivament aquelles perífrasis a base de l’adjectiu ètnic –l’únic ús, per cert, que registra Fabra–, en la forma catalanitzada flamenc -a. Significativament, en una columna sencera de J.M. de Sagarra, dedicada monogràficament al ‘flamenco’, a la revista MIRADOR (núm. 327, 23-5-1935), no s’anomena el gènere ni una sola vegada amb cap d’aquestes dues variants del substantiu.

1.3 Folklorització i normalització (1939 - 1980)

La normalitat que havia assolit el flamenco s’esquerda amb la instrumentalització interessada que en fa el règim franquista com a marca d’espanyolitat, al costat dels toros. Per altra part, la lexicalització total de la forma de masculí singular de l’adjectiu qualla definitivament i de manera molt ràpida en castellà, tot desfent-se de les connotacions ètniques. Senzillament, el règim ja no té cap interès a vincular-lo a persones de costums depravats ni a cap referent regional concret. Mentre que en català, la prohibició sobre la llengua hauria avortat la possibilitat de substantivació paral·lela de la forma catalana de l’adjectiu, el testimoni directe dels nostres pares i avis ens recorda la pervivència ininterrompuda del manlleu andalús en la llengua oral.

Autors catalans que escriuen en castellà col·laboren a la formació del substantiu abstracte, com es pot observar en el següent exemple, on es contraposen la visió objectiva del cronista (Sempronio) amb la subjectiva d’un bailaor de raça, a qui entrevista. El periodista li pregunta: «¿Qué es el flamenco para usted, Escudero?» i ell contesta: «Lo flamenco es, para mí, […]» (DESTINO, 23-2-1946). Es tractava tant d’una reacció contra la folklorització imposada pel règim com d’una reivindicació gremial. Per a ells, encara, “ser flamenco” era més que “fer flamenco”. Quan pot tornar a aparèixer alguna publicació en català, cap als anys seixanta, hi ha una certa vacil·lació a l’hora d’anomenar el que la gent del carrer en diu invariablement [flə'mɛŋku]. El zel anticastellanitzant no hi ajuda, i les connotacions franquistes, no cal dir. Amb tot, exemples com el del “flamenco” que apareix amb totes les lletres en un article de 1969 confirmen que no hi havia una alternativa clara més catalana que aquest manlleu (V. facsímil).

Amb la Transició democràtica, es van superant definitivament els antics recels contra el gènere, que es va normalitzant a Catalunya dins d’un ambient d’acceptació multicultural. Definitivament, el “flamenco” és un gènere, no una raça. Els únics records de l’existència de “flamencos” i “flamenques” són els de les botigues de la Rambla i de duty free de l’aeroport. El Festival de Flamenc [sic] de Barcelona, organitzat per La Caixa des de l’any 1980, fou potser el responsable de la introducció i difusió de la forma ultracorrecta, que poc a poc s’anà infiltrant en la llengua oral, fins a “colar-se” al diccionari.

2. Qüestions filològiques

2.1 Manlleu o calc semàntic?

Flamenco és un manlleu del castellà. El seu competidor, flamenc, seria en tot cas un calc semàntic, però poca gent deu tenir consciència que això vol dir, també, castellanisme. La supressió de la -o final només en disfressa la procedència. La terminologia musical està plena d’aquests manlleus, que, a més, són de difusió internacional i ajuden a identificar la cultura d’origen: bel canto, blues, bossanova, cantata, gospel, klesmer, lied, raga, rock, samba, suite; del castellà, bolero, copeo, fandango, garrotín, mambo, tango, tonadilla… Qui gosaria “traduir-ne” cap? La majoria tenen, a més, una etimologia totalment opaca, que no permet fer-ne cap traducció. Naturalment, la temptació de “traduir” flamenco per flamenc és molt instintiva, però de fet no es tracta d’una autèntica traducció, perquè la forma hereditària catalana no havia tingut mai aquell significat abans de la introducció del manlleu. Seria un manlleu disfressat, no una paraula genuïna. Creiem que el manlleu adoptat és una solució molt més adequada que la del calc semàntic.

2.2 Polisèmia o doblet?

El mot castellà flamenco és excepcionalment polisèmic, gairebé tant com flamenc en català, però no tenen perquè coincidir accepció per accepció. Un dels motius socials més potents per a la propagació de la forma catalanitzada, ultracorrecta, és precisament aquesta: la comoditat que representa fer coincidir totes les accepcions d’una paraula catalana amb totes les d’una altra del castellà. És el mateix fenomen que provoca equívocs del tipus “tinc agulletes”, “aquesta faldilla està trencada”, “li han tret la cartera” o “olives sense os”. Flamenc en el sentit de ‘flamenco’ és, doncs, un calc semàntic de la polisèmia del castellà.

Una forma d’evitar la incòmoda polisèmia és recórrer als doblets formals, tan freqüents i útils en català: cambra/càmera, mànega/màniga, metre/metro; i, alternant amb la forma castellana, canell/monyeca, cucurull/cucurutxo, mànec/mango, pal/palo, pol/polo, triomf/trumfo. Perquè no flamenc/flamenco?

2.3 L’etimologia

L’etimologia última del terme castellà és, si més no, discutible. Tot i que se n’accepta generalment l’arrel germànica del gentilici, del qual seria una extensió semàntica, no es descarta tampoc la hipòtesi d’una possible relació amb el nom de l’ocell, que suggeriria un creuament amb l’arrel llatina FLAMMA, o amb una indemostrabe arrel àrab. Però, si una cosa està clara, és que, per al català, l’etimologia és molt més senzilla: prové directament del castellà, d’on pren la forma i el significat. Coromines no es pren ni la molèstia d’explicar-la al seu Diccionari Etimològic català: remet directament al castellà, donant per fet que el substantiu ni tan sols existeix en català.

L’etimologia per al castellà ja havia estat discutida molt abans i, si Felip Pedrell, al seu Diccionario técnico de la Música (1894), la vincula directament al gentilici referit a Flandes, amb arguments més ideològics que científics, el Diccionario de la Música LABOR (1954) de J. Pena i H. Anglès s’encarrega de rebatre aquesta hipòtesi, que seria l’única que hauria pogut justificar el calc semàntic en català. Que l’etimologia sigui encara enigmàtica pot semblar un escull; però deixa clara una cosa: precisament perquè no està clar que sigui la mateixa que la del gentilici ni la de l’ocell, no permet identificar el mot com una extensió o una accepció de cap d’aquells dos lemes. Els diccionaris tenen per norma reservar una entrada pròpia, i no una mera accepció, a aquells homònims que no tinguin clarament la mateixa etimologia (V. Introducció del DIEC2).

3. Qüestions sociolingüístiques

3.1 Els tabús a l’entorn del gènere 

És evident que un dels factors que ha retardat la normalització del terme en català ha estat el de les seves connotacions sociològiques, exposades a l’apartat 1. Tot i l’ús ininterromput de la forma oral durant un segle i mig, és possible que aquest castellanisme s’hagi percebut en algunes èpoques en clau irònica, tot cercant la complicitat xenòfoba dels interlocutors. En la mesura que aquesta actitud de rebuig ha desaparegut, la reacció instintiva ha estat “catalanitzar” el nom de la manera més pueril. Un altre factor decisiu que va retardar l’aparició del genèric fou l’ús freqüentíssim del nom “flamenco” en sentit ètnic i antropològic fins a la Guerra Civil. Com que els flamencos feien les seves músiques i danses en exclusiva, no hi havia necessitat de distinció lingüística entre el gènere i els seus intèrprets. Es parlava de la música dels flamencos però no de “flamenco”, igual com parlem de “música dels mariachis”, o potser de “música mariachi”, però no de “mariachi”. Un cop lexicalitzat en la forma castellana i estigmatitzat per l’efecte “Spanish show”, se’n manté l’ostracisme a Catalunya, fins que apareix alguna escletxa ideològica a partir del Maig del 68, com demostra l’article de TELE-ESTEL citat al paràgraf 1.3, on trobem la primera documentació impresa de la forma <flamenco>.

3.2 Els diccionaris i els mitjans

Les paraules no surten dels diccionaris; però el seu ús social està cada cop més condicionat pel tractament que aquests en facin, sobretot si són considerats “normatius”, i molt especialment pels seus efectes col·laterals sobre el “corrector automàtic” dels ordinadors. Si resseguim cronològicament les aparicions del concepte als diccionaris, hi observarem:

• l’ús antropològic i pejoratiu en els exemples més antics.
• Fabra recull el calc semàntic cant flamenc en un exemple, sense que quedi clar si amb el sentit de ‘cante’ o amb el de ‘tonada’.
• Coromines no reconeix ni tan sols flamenco en castellà com a genèric, i s’hi refereix exclusivament amb la sinècdoque cante flamenco, ni en dóna cap equivalència per al català. 
• El DCL d’Enciclopèdia Catalana comença a enredar la troca, reinterpretant el cant flamenc de Fabra com si, en lloc d’un exemple, fos un lema. 
• El DIEC ho acaba d’embolicar, barrejant el cant flamenc de Fabra amb el del DLC, però passant-lo ara de lema a definició. El resultat és la creació tortuosa d’un lema nou, flamenc m, que entra així al diccionari per la porta del darrere –potser acceptant que el seu ús és més de fet que de dret–, i amb una definició encara inacceptable, que exclou el baile.

En la qüestió de la forma, no hi val l’argument de la creativitat popular i espontània: molta gent reconeix que li va costar acostumar-se a dir flamenc, i que ho va fer per disciplina i bona fe. La tendència majoritària dels catalans és, per bé o per mal, la repressió de l’espontaneïtat. O potser és que, de tan obedients, obeïm les normes abans que ningú les posi. En més d’una entrevista televisiva es pot observar com el músic entrevistat deixa escapar un primer “flamenco” entre dents, amb la boca petita i mirant de reüll a la càmera, i tot seguit s’autocorregeix i continua amb “flamenc”, sota la mirada paternal del presentador. D’acord que la “normativitis” acostuma sempre a carregar els neulers als diccionaris. Però també sap tothom que qui mana de debò, en tendències lingüístiques, no és l’IEC sinó la televisió. Quant a la nomenclatura de flamenco/flamenc, encara que l’ens no hagi variat mai el seu criteri, és un fet que la freqüència amb què es parla d’aquest gènere a la televisió catalana ha sofert tal increment que potser s’ha arribat a anomenar en una sola setmana tantes vegades com durant els primers 20 anys de TVC. El cercle viciós es retroalimenta.

3.3 Consens entre els especialistes

La plaga del flamenc no va contaminar pas tots els àmbits de la llengua viva, ni en el registre oral ni en l’escrit. Molts s’han mantingut fidels a la forma hereditària i no han canviat els hàbits lingüístics de la seva joventut. Hem recollit també molts exemples de textos recents redactats en català, en bon català, on apareix amb tota naturalitat la forma <flamenco>. Entre ells, alguna tesi doctoral, diversos portals digitals especialitzats i cartells informatius (V. il·lustració).

Però és precisament en l’àmbit de l’ensenyament acadèmic on s’observa el corrent més clar d’adhesió a aquesta opció terminològica. En un treball de camp realitzat expressament entre 2012 i 2014 per temptejar l’opinió sobre aquest tema entre especialistes, intèrprets, músics i professors, hem pogut constatar la preferència per la forma flamenco de manera aclaparadora. Alguns ho han raonat de forma més intuïtiva, d’altres des de plantejaments històrics i filològics rigorosos, però sempre amb coincidència molt majoritària en la solució. Hem intentat inútilment recollir també alguna argumentació a favor de flamenc, per poder-la contrastar, i només n’hem obtingut una: la de la resignació. I això passa sobretot entre músics castellanoparlants, majoritaris en el ram, que ho donen per perdut, creient de bona fe que “el català és així”. Algun d’ells, artista i professor de prestigi, manifesta que, en presentar unes propostes professionals redactades en català amb la nomenclatura flamenco, aquesta els ha estat “esmenada” per la producció en nom de la “normativa”. No cal dir que, a efectes estadístics, la forma recollida pels caça-neologismes serà la del pixatinters, no la del professional.

4. Conclusions

Les particulars circumstàncies de la cultura catalana han creat una situació anòmala respecte a la percepció del manlleu flamenco, mentre que aquest, en canvi, s’ha consolidat sense cap problema en llengües com el francès, l’anglès, l’alemany i qualsevol altra, on el terme no es pot confondre mai amb els conceptes ‘natural de Flandes’, ‘neerlandès de Bèlgica’ o ‘fenicòpter’, que tenen altres noms. Les reticències han vingut, des del primer moment, de l’autocensura dels propis catalans, que ens fa mirar sempre amb recel qualsevol masculí terminat en -o àtona, com a presumpte “castellanisme”. I és clar que ho és, un castellanisme! O, més ben dit, un andalusisme, i tan bo com el gaspatxo! I, si es vol, un terme derivat d’un gentilici, potser sí, però diferenciat formalment d’aquest gentilici ni més ni menys que com es diferencien manxego i manxec, o maionesa i maonesa.

I si els propis especialistes, que dediquen hores a l’estudi del flamenco i de la seva teoria, mostren un consens total a adoptar aquesta forma, sembla evident que s’imposa escoltar el seu parer, per molt que l’última paraula sempre ha de ser de l’autoritat lingüística. És per això que l’Esmuc, amb l’aval d’altres institucions acadèmiques com són el Taller de Músics, la Societat Catalana de Musicologia i la pròpia Universitat de Barcelona, acaba de presentar una petició formal en aquest sentit a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. El resultat desitjat podria ser la incorporació al diccionari del lema flamenco, mentres que la forma flamenc hi podria continuar amb la categoria d’adjectiu, que sempre admet la possibilitat d’una substantivació ocasional.

En espera d’una resposta oficial o d’un resultat definitiu, sempre serà més prudent que els professionals i acadèmics continuem usant la forma que propugnem, perquè, lluny de poder ser censurats per un ús no (encara) normatiu, serà precisament el nostre exemple el principal argument per demostrar que es tracta d’una forma viva i consensuada.