Homenatge a la Nena del 36
Blai Navarro, Cristina Ruiz i Xavier Sanchez van interpretar el repertori escollit per la família de J. Piquet
L'Esmuc participa en El viatge de l'oreneta
El passat 8 d’octubre va tenir lloc, a Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona, un acte d’homenatge a la Nena del 36 anomenat El viatge de l’oreneta, El compromís amb la memòria i els valors democràtics, organitzat pel Memorial Democràtic, amb el suport de l’Associació per la Memòria Història i Democràtica del Baix Llobregat, l'Esmuc, Historaula i el Museu d’Història de Catalunya.
La Nena del 36 fou Josefina Piquet (1934-2013), una dona marcada per la Guerra Civil, filla d'un militant de la CNT.
L’acte va estar estructurat en cinc moments fonamentals de la seua vida: la República, la Guerra, l’Exili, el Silenci i la Paraula. Al memorial també hi van participar diverses personalitats i, a banda de la paraula, van haver-hi projeccions audiovisuals i música en directe escollida especialment per la família, creant així una emotivitat present a l’ambient. També es va projectar-se un vídeo en el qual eixia la Josefina donant una “suposada” xerrada a estudiants –les preguntes dels estudiants estaven una mica forçades–, on explicava els fets de la guerra:
El que va començar essent una esperança va acabar essent una tragèdia [...] Un dels fets mes dramàtics per mi va ser aquell últim bombardeig, quan no vam arribar a temps al refugi. Vaig quedar atrapada sota les ruïnes, sota una porta que em va protegir. Aquella sensació de no poder respirar, després el pànic; no entenia què hi feia allí i vaig començar a sentir crits i gemecs de la gent malferida, fins que uns voluntaris em van traure i vaig començar a veure els primers ferits i morts de la guerra. El so d’aquelles imatges eren tan dramàtiques que vaig jurar fer silenci i mai més he volgut recordar el bombardeig de Figueres.
La seva infantesa va estar marcada per la Guerra Civil i el posterior exili a França, que es va allargar durant deu anys. Aquests anys d’exili no li van ser gens fàcils, ja que per als altres nens de l’escola només era l’espanyole de merde i no volien ajuntar-se amb ella. Tot i això, gràcies al seu esperit de superació, va saber transformar els traumes en experiències vitals que van enfortir, encara més, el seu caràcter. Va trencar el seu silenci l’any 1997, quan va conèixer l’Associació de Dones del 36 i, després de 50 anys, es va atrevir, per primera vegada, a contar les seues vivències. Així, va treballar per preservar la memòria dels vençuts i va transmetre les seves experiències de manera incansable perquè totes les persones conegueren el que realment fou la guerra i què s’amaga darrere d'una guerra civil, especialment als joves, que en un futur es convertiran en la veu i el llegat per a futures generacions.
L’acte finalitzà amb la lectura d'una carta seva a càrrec dels néts de la Josefina, “El somriure de les orenetes” i, com deia ella,
Els nens no comencen mai la guerra, però son víctimes innocents dels conflictes dels grans.
Comments
Log in to comment.
