La secció que estrenem aquest mes s’inspira en el Qüestionari Proust, una sèrie de preguntes molt concretes que, sota una aparença lúdica i informal, permeten conèixer aspectes curiosos o menys visibles dels enquestats. Nosaltres n’hem fet una versió adaptada a l’entorn musical que ens és propi, ja que l’adreçarem a professors, estudiants, graduats, o a qui d’una manera o altra estigui vinculat a l’escola i s’avingui a participar en el nostre joc. Per no sortir d’aquest àmbit, l’hem anomenat La tònica dominant.

Proposem als nostres lectors que aquest estiu responguin el qüestionari i així s'avancin als que anirem publicant –ja amb les corresponents respostes– a partir d’octubre. És un bon exercici!

Per curiositat, tot això d’on ve?

El gènere dels qüestionaris prové dels anomenats àlbums de confessions, una mena de llibre d’autògrafs molt popular a l’Anglaterra victoriana, on els amics requerits havien de respondre, de manera breu i espontània, un seguit de preguntes impreses o que els mateixos propietaris dels llibres ideaven i escrivien a mà. Les preguntes, bastant directes, tenien com a finalitat aprofundir en determinats aspectes de la personalitat i els gustos de l'entrevistat, tal vegada per propiciar un (molt innocent i encarcarat) acostament.

Ben aviat, l’afició per aquest gènere es va estendre per la resta d’Europa i va transcendir la seva primera finalitat galant. El diari alemany Leipziger Illustrirte Zeitung va ser pioner en formular un qüestionari d’aquest tipus a personatges famosos. Gràcies als qüestionaris sabem per exemple que el color favorit de Karl Marx era el vermell, o que Friedrich Engels equiparava la felicitat a un Château Margaux de 1848... La Revue illustrée també va adreçar preguntes pròpies dels àlbums de confessions a celebritats franceses com Zola o Verlaine.

I per què Proust?

El nom amb què és més conegut aquest gènere (Qüestionari Proust) pot fer pensar que l’escriptor francès sigui autor d’alguna de les versions del qüestionari. Contràriament a això, el nom té el seu origen en les respostes que ell va deixar escrites el 1886, amb només catorze anys, a l’àlbum de la seva amiga Antoinette, filla del futur president Félix Fauré.

El posterior interès que va suscitar l’escriptor a la segona meitat del s.XX va fer revifar la popularitat d’aquest tipus de qüestionaris i el seu ús “seriós” per part dels mitjans. Diaris com el Frankfurter Allgemeine Zeitung o La Vanguardia, revistes com Vanity Fair i diversos programes de ràdio i televisió els van utilitzar com una modalitat eficaç d’entrevista (Bernard Pivot, l’exemple potser més recordat, acostumava a acabar el seu programa Apostrophes adreçant una divertida adaptació del qüestionari als escriptors convidats). El nom de Proust semblava idoni doncs per dissimular els orígens (britànics i frívols) d’aquest gènere i acostar-lo a un àmbit més intel·lectual.