El projecte final Quan els bojos canten és el resultat d’una recerca iniciada amb l’objectiu d’esbrinar el perquè més profund de les àries de bogeria en l’òpera. Volia entendre per què els compositors i llibretistes es decidien a portar el boig o boja a l’escenari i, també, quina era la causa del gran virtuosisme en les seves àries. Musicalment em sembla curiós que, sempre que un boig canta, es posa a fer un seguit de pirotècnies gairebé impossibles d’executar i sovint, acompanyades pel so de la flauta, com si fos el seu subconscient, el fantasma, o potser, la bogeria que tenen dins.

És a través de la recerca històrica que he pogut evidenciar com la por d’una majoria poderosa ha estat la que sovint ha anat apartant els anomenats bojos de la societat. He observat aquest fenomen en les diferents disciplines artístiques, arts plàstiques, literatura, teatre.... i el tractament que s’ha fet d’aquest tema en diferents països, per arribar finalment als personatges bojos de les òperes, que són els que més m’interessaven.

La bogeria en l’òpera va començar a sorgir a partir de la necessitat de lluïment i virtuosisme dels cantants. Les protagonistes del romanticisme belcantista poques vegades mostraven signes de demència, fins que amb la scena della pazzia mostraven, a través del virtuosisme, la bogeria de la qual havien estat preses. Aquests moments eren presentats a la cabaletta final de les òperes i ho trobem en compositors com Paer, Mayr, Pacini, Bellini, Donizetti... De vegades la soprano no arribava a perdre la raó i aleshores sorgien les anomenades scena di delirio, on l'obra acostuma a tenir un final feliç.

Gairebé sempre relacionem l’escena de follia amb el melodrama romàntic, però ja abans hi havia hagut precedents tant interessants, com Nina, o sia la pazza per amore que el compositor napolità Giovanni Paisiello (1740-1816) estrenà el 1789 i Agnese di Fitz-Henry de Ferdinando Paer (1771-1839), al 1809. Tot i que les àries de bogeria són sinònim de sopranos que han perdut el seny, Donizetti també va fer embogir  baixos, barítons i fins i tot tenors. Torquato Tasso i Il furioso all’isola di San Domingo representen la bogeria en els barítons, mentre que el personatge de Murena a L’esule di Roma i el Don Ruiz di Padilla a Maria Padilla, són la del baix i el tenor, respectivament. Fins i tot Rossini (1792-1868) escriu a Semiramide una gran escena de follia per a baix.

El 1827, a l’òpera Il pirata, Bellini crea l’escena de follia que estructuralment ja no evolucionarà més i al 1835 repeteix la mateixa estructura a I Puritani, quan Donizetti ja havia fet un gran ús de personatges embogits. Però el mèrit d’aquestes fantàstiques escenes de follia les podem atribuir als seus llibretistes amb noms tan destacats com Felice Romani, Salvatore Cammarano…

Alguns “bojos” de les òperes són tan especials que mereixen que se’n parli  amb una mica de detall per entendre les raons de les seves bogeries.

Nina, o sia la pazza per amore, de Paisiello

Nina és una noia jove i alegre promesa amb l’home al que estima, un jove bell i honrat, el qual també agradava al seu pare i amb qui ja havien fixat la data de les noces. De sobte, un home més gran i més ric demana la mà de Nina i el pare, per avarícia, ho accepta tot trencant el prometatge de Nina i Lindoro.

Susanna, la serventa de la noia, dóna l’última oportunitat als amants per a dir-se adéu. En el parc on han quedat, encara no havien arribat les noies quan se senten la veu de Lindoro i la del seu rival espases enlaire. Nina finalment presencia com Lindoro cau a terra sobre la seva pròpia sang i es desmaia.

Quan aquesta obre els ulls només veu com el seu pare l’agafa de la mà i fa que reconegui –en l’atacant del seu estimat– la figura de l’espòs. Allà, en aquell moment, Nina enfolleix i el seu pare, que no suporta veure la nineta del seus ulls d’aquesta manera, fuig.

Quina és la bogeria de la Nina?  No és més que la rebel·lió contra el seu pare i ho fa atacant el que per a ell és més important: el seu patrimoni. Regala tot el que té amb la intenció d’ arruïnar-lo. I quan es retroben fingeix no reconèixer-lo i el tracta com si fos un estrany, aconseguint fer-li més mal. Amb això, el seu pare cedeix i finalment Nina aconsegueix el que li havien negat, a Lindoro, que curiosament no havia mort.

Il furioso all’isola di San Domingo, de Donizetti

Cardenio, el protagonista, està inspirat en el personatge de Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes. És un home que posseïa un cavall, una casa i moltes terres. Vivia amb la seva dona. Enfolleix en creure que ella l’ha traït i per això fuig aigües endins. Acaba naufragant a l’illa de Santo Domingo vivint al penyasegat, apartat de tot el poble,  on l’anomenen Il Furioso.

Tot i embogir, el personatge té grans moments de noblesa com la cavatina “Raggio d’amor parea” o “Ma di, perché, tradirmi?” abans de reunir-se amb Eleonora, la seva dona.

Eleonora està desesperada per la fugida del seu marit i surt en la seva cerca, durant una nit de tempesta la sort l’acaba portant a la mateixa illa. Quan es troben, Eleonora creu que només obtindrà el seu perdó amb la seva mort, i així ella podrà tornar a ser feliç. Cardenio en veure la seva dona amb el punyal al pit, la perdona. Aleshores tot torna a ser alegria, amor i felicitat.

Aquesta és una de les poques vegades que es descriu la bogeria en l’home, tot i que sota el llenguatge tragicòmic. Amb el personatge de Il Furioso ens pot passar com amb la Nina de Paisiello: potser Cardenario mai no ha estat un boig realment, però fuig i abandona la seva dona perquè ella el trobi a faltar, ho passi malament i s’adoni de tot el que ha perdut. La fa patir fins al punt que ella també embogeix en voler-lo recuperar i és per això que al final ell la perdona.

Maria Padilla, de Donizetti

Don Ruiz di Padilla s’adona que la seva filla s’ha convertit en l’amant del Rei Pedro i, ofès, busca venjar-ne l’honor de qualsevol manera, però acaba essent arrestat i humiliat. Finalment enfolleix per aquest deshonor. L’òpera està basada en la vida real de Maria Padilla la qual va ser amant del Rei de Castilla, Pedro I el Cruel.

En aquest cas, la bogeria de Don Ruiz di Padilla està causada per la vergonya d’un pare cap a una filla. És incapaç d’entendre que potser la seva filla ja és feliç d’aquesta manera ja que està amb l’home que estima.

La núvia del Tsar, de Rimsky Korsakov

Marfa és una noia jove i bella, filla d’un comerciant, promesa amb el seu amor d’infantesa, Ivan Sergeyevich Lïkov. Però la bellesa de la noia ha despertat l’interès de tres homes més: Ivan IV, un tsar ric i important que està buscant esposa, i Grigory Gryaznoy, un dels policies secrets del tsar. La història es és un triangle amorós, en el qual Marfa es troba enmig de tot i n’acaba sent víctima.

És enverinada i cau malalta, presa pel deliri que acabarà amb la seva vida.

Marfa és la figura de la noia jove, dolça i bonica, feliç i enamorada encara del seu primer amor, que és tractada com una esclava, com a un simple objecte que els homes es poden rifar. És alhora víctima de la gelosia de les dones d’aquests homes que han quedat encegats per la seva tendresa i joventut.

La seva bogeria és deguda a l’enverinament. A un enverinament causat per la gelosia de les dones que demanen l’atenció dels seus homes, fet que es pot veure com a la crítica a aquesta societat masclista, que fan el que volen amb les dones i com aquestes, a causa de com han estat tractades, busquen venjança. És un toc d’atenció per a tots els homes, perquè vegin què els podria passar a les seves vides si no cuiden bé qui tenen al costat.

És la bogeria més cruel que hem vist fins ara: no és volguda, ni desitjada, és provocada per un verí que acaba amb la mort de la persona més vulnerable i més indefensa.

Dinorah de Meyerbeer

Dinorah és una jove pastora promesa a Hoel. El dia del casament comencen a succeir una sèrie de desgràcies que fan que Hoel marxi a buscar un tresor per consolar la seva futura esposa. Dinorah, en sentir-se sola i abandonada, perd la raó i se’n va bosc endins per intentar trobar el seu estimat. A la nit, entre els bedolls del bosc i el reflex de la lluna fent una sèrie d’ombres que es mouen com si fossin fantasmes, Dinorah perd el seny. Es pensa que hi ha un bruixot que la persegueix. Finalment, després que el seu cos sigui arrossegat per una gran turmenta, Hoel la rescata i ella recobra la raó.

La bogeria de Dinorah és el resultat final de l’abandonament de l’amant, en estar sola durant tant de temps, pensant que el seu amor se n’ha anat, que se n’ha oblidat i perd la raó. La diferència amb les situacions anteriors és  que aquesta és una bogeria momentània, ja que recupera el seny i quan torna a veure el seu estimat torna en si i tot és felicitat.

Lucia di Lammermoor, de Donizetti

Lucia és la imatge de les noies romàntiques. Jove, verge i d’una gran delicadesa. Més aviat innocent i amb el cap ple de pardals. Les seves emocions sempre són extremes i d’una passió irracional; fins i tot quan es creu les històries fantàstiques, com la del fantasma de la font, la viu com si li passés a ella. El seu entorn familiar és poc feliç: la seva mare acaba de morir i el seu germà només mira de salvar la seva situació econòmica i social, intentant casar-la amb l’home que ell creu més interessant. Ella, als seus 17 anys, s’ha enamorat perdudament d’un cavaller que la va salvar una nit a la vora de la font i que no podia ser altre que el fill dels grans rivals de la família, Edgardo Ravenswood.

Lucia viu dins una societat opressora per a les dones. La soledat de la marxa de l’estimat i l’egoisme del seu germà fan que es torni una noia feble, com si fos un objecte amb el qual es pot jugar i va enfollint.

La bogeria de Lucia, però, és bonica i no tan dolenta, a causa del seu estatus social. Ningú no l’ha abandonada com s’hauria fet antigament. I finalment ha complert l’acte que l’ha alliberat d’aquesta situació, encara que aquesta llibertat sigui amb la pròpia mort.

El sacerdot i el germà de Lucia són qui la porten a la tomba amb un casament que no vol. Aquestes bodes en sang s’han convertit en un funeral tenyit de sang: Lucia no pot consumar l’amor i la seva única sortida és apunyalar el marit, matar per amor, i també acabar morint per amor. Ella té la certesa que és innocent i no assumeix cap pecat.

La bogeria és l’última plasmació del deliri, l’única forma de lluitar contra la societat opressora que corromp tot allò que toca. La bogeria en forma de venjança, com a arma, i com a camí cap a la salvació. Una bogeria que la societat hipòcrita que l’envolta no pot comprendre. És la destrucció del sistema ja que acaben morint també Edgardo i Enrico.

Hamlet, d’Ambroise Thomas

Ophélie també és la viva imatge de la nimfa, de la noia jove i fràgil que no sap res sobre la vida. El seu germà i pare li fan de mentors, donant-li diferents versions de com ha d’actuar davant del seu amor, Hamlet. L’un més protector dels sentiments, dient-li que ha de vigilar amb el que el príncep li diu, que s’ho prengui més com un joc efímer i no se n’enamori; i l’altre li diu a la seva filla que no li convé estar amb un príncep, que només vol la seva puresa, i que ha d’estar a l’aguait si no vol perdre el seu honor, que no pot comportar-se com una nena i s’ha de fer valer. Ella és la típica noia somiatruites, estil princesa, que s’enamora per totes les històries d’herois que rescaten a les donzelles quan estan en perill.

Durant l’acció la seva figura dolça desapareix a causa de la fugida del seu germà, la mort del seu pare (a mans del seu estimat) i la gran follia de Hamlet, que només té un propòsit i no té res a veure amb ella. Se sent completament sola i, així, no vol viure.

En aquest cas és la bogeria de Hamlet la que acabarà tornant boja Ophélie. Ella passa d’estar acompanyada per tots els estimats a sentir-se completament sola. La seva follia i la seva mort són una venjança per l’abandonament del seu estimat.

Per raons de moral pública i religiosa, la teoria de la demència és la preferida per entendre el seu suïcidi. Per mi, torna a ser un altre cas clar de reivindicació, de revelació contra la societat, contra la crueltat i la masculinitat dels homes.

En resum, tots aquests personatges tenen una vida diferent i diferents històries per explicar, però tenen en comú una gran imaginació, una ànsia de sentir-se lliures i de voler canviar les coses que no els agraden. Viuen molt intensament, es rebel·len contra qui sigui per aconseguir el que desitgen i tenen la necessitat de viure la vida als pols oposats, al blanc o al negre, o en la felicitat més gran o en la depressió més profunda.

Ah! I quan canten, ho fan de la manera més escandalosa possible.