El final de curs ha arribat i al capdavall queden les audicions, concerts i projectes finals que han posat la cirera a la feina de tot un any. De la varietat d'intèrprets, conjunts, ensembles i programes, potser el concert de compositors va ser un dels que va aconseguir reunir, en un mateix lloc, alumnes de molt diverses especialitats.

L'estrena d'una obra no és pas tasca fàcil: els intèrprets, la majoria de l'itinerari de Clàssica i contemporània, són perseguits durant diversos mesos pels seus col·legues compositors perquè toquin les seves obres –una cosa que se suma a la seva agenda i per a la qual en alguns casos és difícil convèncer–. A aquest grup hem d'afegir els sonòlegs, una figura que, segons el camí que està prenent la nova creació, s'està convertint en imprescindible. Sense oblidar-nos dels directors, que han de gosar el desafiament que suposa, en molts casos, tirar endavant noves obres amb un nombre limitat d'assaigs.

L'orquestra de cambra de Marc Migó, dirigits per Irene Delgado, va començar el concert més que puntual interpretant el seu Preludi i fuga per a orquestra de cambra. La banda sonora de la tarda va arribar amb l'evocadora obra per a ensemble El so de la tardor de Sergi Ramis, dirigida pel recentment graduat Fernando L. Briones. Van seguir les composicions per a piano de, una altra vegada, Marc Migó, i la compositora de primer curs Angela Luque, que no va deixar ningú indiferent: "Va treure tot el que tenia dins" es va escoltar entre el públic. La primera part es va tancar amb dues obres de Aleix Vives: . (punt) i la inquietant Suite d'insomni, perfectament conduïda pels seus intèrprets.

La segona part, amb menys públic que la primera, va estar marcada per una estètica més propera al que avui encara se segueix anomenant "música contemporània" i que altres rebategen com "musiques de recerca" o de nova creació. Dins d'aquesta línia es van inserir les quatre obres de Pablo Carrascosa From Guitar, Composition for voice, After Cage, After Ellington's Prelude To a Kiss, transformacions de més o menys opacitat de referents com la guitarra clàssica, la bateria o el llenguatge de Cage i Duke Ellington. Mala sort va ser l'accidentada estrena de Imprisoned Sax, de Dani López, en desprendre's una peça del saxo. Tot i això l'intèrpret va continuar com va poder, demostrant una gran professionalitat, i esperem que el treball de tots dos es vegi recompensat en futurs concerts. Daniel Apodaka va tancar la tarda (gairebé nit) amb el seu irònic Menuetto.

L'execució d'un programa tan extens i heterogeni podria semblar un caos, i ho fou: la constant entrada i sortida d'instruments i intèrprets, el públic que no aguantava més la calor de la sala... I no m'estranya, perquè més de 70 persones  –sumades als músics embotits a "l'escenari"– dins l'aula de cor i sense aire condicionat... és com per escoltar el teu fill/amic/company i sortir corrent. Al final del concert, de gairebé tres hores, quedàvem al voltant 30 persones.
Tasca difícil, doncs, la del compositor que viu ja des de l'escola les dificultats d'estrenar una obra nova.