El cicle Silenci, fem música, amb la col·laboració entre l'Auditori, l'Esmuc i el Museu de la Música, que té lloc cada diumenge a la tarda a les sales d'exposició d'aquest últim durant tota la temporada, es presenta com "sessions d'estudi obertes, lliures i íntimes de recerca al voltant del so i la tècnica d' instruments històrics". Alumnes de l'Esmuc interpreten en els instruments originals de la col·lecció, fent possible per al públic del Museu un acostament sonor a més del visual dins de l'exposició.

Els protagonistes de la passada sessió del 27 d'abril van ser dues trompes naturals, de factura francesa a l'estil Guichard, datades a meitat del segle XIX, que presentaven a l'interior de la campana motius florals, de les quals es conserven tots els tons, encara que únicament es van utilitzar els de fa, mi i Mib.

La presentació i interpretació va ser duta a terme per l'estudiant Jairo Gimeno i el ja graduat Pepe Reche, qui va portar principalment la part comunicativa de manera propera i humorística, amenitzant les prop de 50 persones que van passar-hi de manera intermitent. En to molt informal, i com a sessió d'estudi, Reche va guiar Gimeno en la majoria de les obres, encara que canviessin de paper –i de lloc–.

A través del repertori i les preguntes del públic es van anar donant pinzellades sobre l'origen, història, tècnica i evolució de la trompa. La diferència bàsica de l'instrument històric amb el modern és que no té pistons –desenvolupats al XIX–, per la qual cosa es mou en la sèrie harmònica de la ressonància de l'instrument. Des dels tocs de cacera fins al virtuosisme que va derivar en el segle XIX –gràcies al desenvolupament de la tècnica d'afinació amb el canvi de posició de la mà dins de la campana–, el repertori va passar per Mozart, Gallay, Simrock i Türrschmid.

Gairebé al final de la sessió, Reche es va veure enfrontat a respondre la pregunta que es fa una gran part del públic: els instruments antics tenen futur? Com va explicar, la revitalització d'aquest tipus d'interpretació –amb instruments i tècniques originals– es va potenciar sobretot a partir de la dècada dels 60; també va parlar de l'ús de l'instrument original per al qual es va compondre l'obra en comparació als instruments moderns, sense entrar en judicis de valor, sinó més aviat en efectes tímbrics i preferències personals.