El grup Barcelona Ethnic Band va oferir un concert a la Sala Moragues del Born CC el passat divendres 28 de març en el qual van presentar també el seu primer disc d'estudi, Barcelona Ethnic Band. A tribute to different musical cultures publicat el 2013 per la discogràfica Temps Record.

"A group of young people playing music inspired from different traditions and cultures from all over the world without preferring any above the other" (un grup de gent jove que toca música inspirada en diferents tradicions i cultures de tot el món sense preferir-ne cap per damunt les altres). Així s'autodefineix aquest ensemble format per músics de diverses procedències: el noruec Havard Enstad (violoncel i cors), l'armeni Vigen Hovsepyan (veu, duduk i percussió) i els catalans –procedents de l'Esmuc– Estel·la Broto (flauta i cors), Blai Navarro (acordió), Adrià Baiges (guitarra) i –en substitució de l'argentí Manuel Krapovickas– Manolo López al contrabaix. Una altra baixa va ser el violí de Tania Mesa, que en canvi sí podem escoltar en el CD.

L'eix temàtic del concert no podia ser altre que la metàfora del viatge. Així, ens vam traslladar de les sonoritats europees –Bulgària, França, Portugal, Noruega, Escòcia...– cap a terres armènies, xineses i fins i tot australianes, sempre amb una petita contextualització per part dels intèrprets. Més enllà de l'àmplia extensió geogràfica, l'elecció de les dues primeres peces van marcar els dos eixos entre els quals fluctuarien: el primer allunyant-se del que un públic a Barcelona, en general, està més acostumat a escoltar –amb Vila Kombali (Estònia) / Done of Aparon (Armènia)– i el segon acostant-se a una oïda "d'europeu occidental" –amb el tema de l'escocès John McCusker, Wee Michael 's March–. Les melodies i ritmes preses del repertori "folklòric" de cada regió (citant les seves pròpies paraules) cobraven forma amb arranjaments treballats i una fusió de timbres molt aconseguida. Destacà com a exemple la repetició de la melodia noruega Den Forste Gong pel duduk armeni i la perfecta unió posterior de la flauta travessera per canviar el color com si es tractés d'un nou instrument.

L'acoblament tímbric, sumat a la complexitat d'alguns ritmes, feia que la compenetració entre els intèrprets fos fonamental. Malgrat alguns desajustos en la sonorització de la sala, ho van aconseguir tant musicalment com amb la seva actitud, al principi una mica tímida, desimbolta més endavant. Les intervencions dels seus portaveus (Estel·la, Vigen i Havard) intentaven trencar la barrera que implica un format de concert dividit en escenari-butaques. Els seus esforços van donar el seu fruit en l'última part del concert, quan els peus inquiets dels espectadors es van transformar en balls i palmes i els músics van convidar a cantar, amb la famosa Caje Sukarije, en el primer dels seus dos bisos.

Amb un nom que en un primer moment ens situa molt a prop del fenomen de la world music, aquest jove ensemble sorprèn, captiva i crea l'expectativa per conèixer què faran amb les properes melodies que rescatin en els seus viatges .