Manel Ribera

L'entrevista

“Durant el meu aprenentatge a l'Esmuc creia, i crec encara, que tot és possible”

Manel Ribera és des d’aquest curs professor del departament de Teoria, Direcció i Composició. A més de tenir una trajectòria reconeguda internacionalment amb premis, concursos i l’estrenes a càrrec orquestres de renom, Ribera és graduat de la primera promoció de l’Esmuc i forma part d’una pedrera de talent que s’està estenent pel terreny professional de la música. En la seva nova etapa, torna a l’escola per col·laborar en la formació de nous alumnes. Podem dir que retorna a la societat part del que ha rebut, amb saviesa i humilitat.

Com van ser els seus inicis en la música? Per què va decidir estudiar Composició?

Vaig començar a estudiar música als tres anys de la mà de Josep Padró, i recordo que ja des dels quatre anys inventava cançons i òperes, imitant àries i recitatius. Vaig tenir una bona professora de violí, la Dolors Cases, que es dedicava molt a tots els seus estudiants. Trobo que als graus elemental i mitjà hi ha una mancança en l’àmbit de la composició. Ningú no t’ensenya a compondre des de petit. Això, però, té l’avantatge que si una persona és curiosa, té imaginació i passió, segurament desenvoluparà el seu interès per la composició, i probablement ho faci de forma més personal. Després d’estudiar violí amb Corrado Bolsi i Sergio Prieto, vaig començar a tocar amb orquestres i grups de cambra. Des de ben petit ja podia captar l’harmonia i la forma, i potser per això vaig descobrir La Mer, de Debussy, i els quartets de Bartòk als dotze anys. Va ser tot un repte per a mi, reconèixer timbres, notes, escales i tota la resta. Per aquesta raó vaig començar a tocar música actual i, paral·lelament, a escriure’n. Una lesió em va deixar sense poder tocar el violí durant 15 anys, la qual cosa em va predisposar encara més a compondre, ja que anteriorment els compromisos com a intèrpret no m’ho havien permès.

Què ha aprés dels seus professors, de tot el procés formatiu fins arribar a l’actualitat?

He tingut uns professors de composició que m’han fet buscar qui sóc, per després poder ser encara més jo mateix. Helmut Lachenmann em va ensenyar per mitjà de la contradicció i, amb molts recursos i idees, em va endinsar en el món del timbre. Manuel Hidalgo em va ensenyar a ser crític, especialment amb mi mateix, per adonar-me d’allò que funciona i d’allò que no. Walter Zimmermann em va mostrar un tipus de música on la natura, la ideologia i la tradició poden establir un diàleg amb l’individu.

Va obtenir una beca per estudiar a Alemanya. Com és l’experiència de residir a Darmstadt, Stuttgart i a l’Schloss Solitude?

Potser costa relacionar-se amb els alemanys, però les possibilitats d’aprendre, sobretot quan ja estàs professionalitzat, són molt més grans que a Catalunya o Espanya. Allà hi ha grans músics, grans orquestres, i molts encàrrecs. I tot funciona. A més, sempre et tracten molt bé.

Quin paper creu que ocupa l’Esmuc en l’àmbit dels estudis superiors musicals a Europa? O quin camí o projecció té?

En l’àmbit de la composició, penso que ha agafat molta projecció, ja que molts compositors de la meva generació estan fent coses importants per tot el món, el boca-orella i la feina ben feta acaben calant. De l’escola han sortit compositors amb motivacions diverses, que escriuen músiques molt diferents. Dins l’Esmuc es respira una llibertat molt positiva, cosa que no succeeix en bona part de centres europeus; hi ha molt de respecte entre les diverses maneres d’entendre la composició, i també entre els compositors que imparteixen les classes.

Graduat a la primera promoció de l’Esmuc i ara professor al mateix centre. Això és com tornar a casa, a la seva escola. Quines sensacions passen pel seu cap?

És estrany, però també molt positiu. M’ho passo molt bé fent les classes. De vegades, quan sóc a l’escola parlo amb coneguts i no els dic que sóc professor. Em fa gràcia, perquè molts es pensen que encara sóc alumne...

Com recorda els seus anys de formació a l’Escola?

Com uns anys d’aprenentatge en què creia, i crec encara, que tot és possible, que es pot adquirir un mestratge tècnic i una personalitat en la música. Tot és possible, a l’Esmuc.

Què diria als nous estudiants, i als de Composició, en particular?

Que assisteixin a tots els seminaris, que intentin demanar ajuda a tots els professors, que s’impregnin de totes les assignatures i de tots els àmbits, que s’organitzin per fer concerts, que treballin conjuntament amb els intèrprets, i que siguin sincers; que es diguin tot el que creuen, personalment, de la música, de l’un i de l’altre, sempre amb ànims d’ajudar.

Fa un any va guanyar un concurs de l’SWR amb Two footnotes, amb l’encàrrec d’escriure una obra d’estrena. Com ha estat l’experiència?

L’any passat l’SWR va tocar Two footnotes i aquest any Como siguiendo mariposas, que era l’encàrrec. L’experiència ha estat molt positiva. He estat acompanyat d’una orquestra de grans músics i amb un molt bon director, Lucas Vis. Als músics els va agradar el fet d’haver “inventat” el rulato, un cop d’arc que no existia, i també que l’obra estigués pensada per ser tocada, partint de les característiques de l’instrument, aprofitant la seva ergonomia.

De la seva etapa professional, quin són els moments més dolços i els menys positius?

Estudiar amb Helmut Lachenmann em va fer estar en un núvol i adonar-me que jo realment podia escriure música i fer carrera, fos o no reconeguda. No he viscut moments desagradables en relació a la meva música. Des de fa uns anys, torno a tenir molts encàrrecs, viatjo i estic molt content perquè no sempre ha estat així. Guanyar concursos és una alegria; que t’encarreguin obres també, però amb el temps t’adones que això no és l’essencial per escriure, tot i que el millor per la butxaca i per tenir temps és que d’encàrrecs no en faltin...

Què vol transmetre a Como siguiendo mariposas, l’obra recentment estrenada?

La poètica de captar el moment en què un és un mateix i es descobreix feliç fent el que vol. En general, busco el que tenia en la infantesa i en l’adolescència: jugar, passar-m’ho bé, aprendre coses i no avorrir-me amb el que faig. I, per tant, no avorrir les persones que escolten les meves composicions.

Acaba de publicar El món d’Ulisses. Què podem trobar en aquest treball?

Totes les meves obres –les que no he cremat...– fins al 2008. Crec que hi ha humor, gestualitat i un intent que cada nota i cada so tinguin un sentit i un interès tant vertical com horitzontal.

I el procés creatiu...? Ha d’esperar la musa, o fer feina?

Necessito crear un ambient, una bombolla on jo pugui permetre’m no fer res i estar a gust sense haver de pensar en res. Llavors surt.

Si no hagués estudiat música, quina altra cosa hauria volgut ser?

Filòsof, o escriptor.

Quina música escolta a casa?

Escolto música depenent del que necessito. Hi ha compositors que em consolen, Beethoven especialment. Mahler em remou massa; no puc, i sovint l’he de parar. C.PH.E Bach era un catxondo i això m’encanta, sent fill de qui era.

Quins nous projectes té entre mans?

Ara mateix estic escrivint una obra per a viola i piano per a Yuval Gotlibovich i Eduardo Fernández. Després he d’escriure una obra per a orquestra i un quartet de guitarres. A part, he creat una guitarra basada en la sèrie d’harmònics i una guitarra d’1/4 de tons. M’agradaria crear més instruments per poder fer una petita orquestra. I, per suposat, m’agradaria escriure, com a mínim, una obra per aquests instruments quan tingui temps!

I, per últim, què és la música per a vostè?

És una pregunta molt complicada. És un canal on la imaginació pot brollar amb facilitat i on saps el que dius..., i a la vegada no ho saps. També passa això escoltant música d’altres creadors. El que tinc clar és que és l’art que més pot afectar els sentiments, els pensaments i la voluntat de l’esser humà, així com l’esperit, si és que mai arribem a saber què és.

www.manelribera.com

Comments

Log in to comment.