A propòsit del centenari de la Consagració de la primavera d'Stravinski, es va proposar a l'assignatura de Música i cultura I un debat entre els estudiants sobre el paper que tenen històricament les novetats musicals. Sovint la novetat i la tradició s’han plantejat en termes de valor, com si la tradició fos garantia de la qualitat o les novetats fossin necessàries per al motor històric. D’altres vegades s’han plantejat síntesis entre art nou i art vell, convivències i connivències. Què n'opinen els estudiants de l'Escola? Les respostes són meditades i els exemples, representatius. 

Personalment m'interessa molt aquest debat entre tradició i modernitat, en part segurament perquè com a músic que em dedico a la música tradicional m'afecta directament. Al nostre àmbit musical la recerca de l'equilibri entre aquests dos aspectes és constant; per una banda, fem una música amb instruments tradicionals, pensats i dissenyats originalment per desenvolupar funcions determinades i específiques en festes i cerimònies populars i altres esdeveniments socials, on la aquesta funció social dels músics era potser més important que la pròpia funció artística que avui en dia valorem més.

No podem ni volem oblidar aquest fet ni renunciar a les nostres arrels musicals, però per altra banda la música tradicional és un dels camps d'interpretació en què darrerament s'està anant més enllà i s'està experimentant més, tant per les millores tècniques en alguns instruments com pel major perfeccionament tècnic dels propis intèrprets. Només el procés d'experimentació ja és molt positiu perquè acosta uns instruments i un tipus de música com la tradicional, sovint menystinguda i desconeguda pel públic general, a més gent i a entorns on d'altra manera segurament no arribaria.

Magí Canyelles

Últimament veig discrepàncies entre els músics clàssics i contemporanis (i que consti, jo vinc d'aquesta branca) envers les meves idees: els estereotips identitaris, als quals tant ens han acostumat, em porten a pensar que, en general, ens han tancat dins d'una mena de bombolla (Monteverdi, Bach, Chopin, Mozart, Satie, Wagner, Bartók...) i que tot allò que es troba fora d'aquesta és "massa simple", "per incultes", o simplement es desprestigia directament. Ara bé, l'invent de "nous instruments", ja siguin els sintetitzadors o d'altres, ens ha portat a experimentar nous camps en la música, nous sons... a més a més la societat canvia, i al final, d'una manera o altra donem un pas més que ens porta a que això es vegi reflectit en la música també. Estem en temps en què ja hem vist bastant de tot, i la música que creen les figures com Lady Gaga, per exemple, no és pas res de l'altre món però es juga molt amb l'espectacle, amb efectes audiovisuals adaptats a la nova generació de TICs. Llavors, arribo a un punt de desconcert: per què la gent de clàssic mira amb menyspreu aquest "canvi" quan per exemple, també va haver-hi un gran contrast entre barroc i classicisme? És que ens hem de quedar amb la música de fa dos i tres segles? Què hagués passat amb Mozart si la gent consumidora de música d'aleshores l'hagués etiquetat de simple atorgant-li un rebuig per part de la societat en general?

Alexandra López Berga

Camarón de la Isla

Un cas paradigmàtic en el terreny domèstic de conflicte tradició-innovació és el del disc de Camarón " La Leyenda del Tiempo". Quan es va publicar al 1979 va ser un fiasco comercial i la crítica tampoc va ser gaire amable. En aquell moment la barreja entre rock, jazz i flamenco pràcticament no tenia precedents. La barreja era explosiva: bateria, baix,  guitarres flamenca i elèctrica, sintetitzador, flauta travessera, cante i fins i tot sitar. Hi va haver tanta controvèrsia que fins i tot algunes persones van tornar el disc a la botiga perquè no els sonava a "Camarón de la Isla" i evidentment als flamencòlegs no els va fer cap gràcia. Al final el temps, ha posat les coses al seu lloc i La Leyenda del Tiempo s'ha convertit en un disc de culte que ha marcat un abans i un després en la història del flamenco.

Albert Pané Gonzalez     

Com es pot veure en alguns comentaris dels companys, aquest és un tema molt ampli i complex i que pot donar molt de sí, segurament perquè el debat tradició/modernitat és present en moltíssims àmbits de la vida en general: convencions socials, política, educació, art, i el fet de ser conservador o innovador forma part de la personalitat de cada persona.

Jo només vull plantejar una reflexió sobre el tema: tot i que pot semblar que està molt clar què és tradició i què és modernitat, segurament les fronteres no estan tan ben delimitades i, segons el punt de vista (social, cultural, temporal...) pot canviar l’opinió que tenim d’algunes obres concretes. En el fons, al llarg de la història, la idea de recuperar el passat (com el renaixement, per exemple) ha suposat una innovació ja que no s’ha copiat el que s’havia fet anteriorment sinó que només se n’han adoptat alguns paràmetres i s’ha innovat en d’altres. I de la mateixa manera, alguns que s’han considerat grans innovadors potser no ho han estat tant. Schönberg, per exemple, inventa una nova manera d’organitzar els sons, però en el fons utilitza els mateixos 12 sons del sistema temperat, el mateix sistema de notació, els mateixos instruments...

Rosa Maria Rodríguez Malé

Siempre ha habido corrientes conservadoras (y las seguirá habiendo) pero la búsqueda de la transgresión es la que hace que la música esté viva. Tampoco es que sean conceptos incompatibles, pueden convivir y de hecho lo hacen. Cada tipo de música tiene su público y una misma persona consume distintos tipos de música en momentos diferentes.

Vivimos en una sociedad en la que nos cansamos rápido de todo y queremos cosas nuevas. Pero preferimos que esas novedades no sean demasiado rompedoras como para que nos espanten, de ahí el 'éxito' de la mayoría de conciertos de la llamada "música contemporánea". En la actualidad, la música electrónica se está convirtiendo en un recurso muy interesante. A ver qué os parece cómo lo utilizan Aufgang.

Daniel González Bueno

Dentro de la discusión me gustaría resaltar una idea que a veces pasamos por alto y que en mi opinión es muy importante para el hecho de cómo vemos hoy lo “tradicional / moderno” con todas sus connotaciones. Hoy en día hay una necesidad de innovar y de ser original derivada de la idea de progreso, ensalzada enormemente por la historiografía musical. Las diferentes músicas son producto de la subjetividad de un individuo dentro de una cultura y un tiempo determinados y a día de hoy es muy arriesgado afirmar que los "rompedores / originales / modernos / nuevos” siempre han marcado la Historia de la música occidental.

Demasiadas piezas que no encajan con esta idea: que hoy en día se experimente más en la “música tradicional” (como dice Magí Canyelles más arriba) y también en la popular que en la llamada “música contemporánea culta”, que las “grandes” salas de concierto estén vacías, que nadie tararee cancioncillas dodecafónicas en la ducha… Por algo será.

Irene Collado Clouet

Arnold Schönberg retratat per Egon Schiele (1917)

Em sembla molt interessant aquesta aportació de la Irene Collado: la preocupació per innovar i ser original deu ser bastant moderna, i molt influïda per la història de la música tal com l'entenem avui. Com que hem construït la història amb la idea del progrés, tots els que volen passar a la història han de fer coses noves, perquè això és el que fa avançar l'art.

Però ens podem preguntar: Beethoven, a la seva època, volia innovar? Mozart, a la seva època, volia innovar? No ho sé. Potser no és tant el que ells volien, com el que nosaltres hi hem vist. Quan un compositor introdueix una novetat i després és acceptada i tothom ho fa igual, és un innovador que ha triomfat. Però quan un compositor introdueix una novetat i no té èxit, queda com "un fracassat" que es va equivocar. Més o menys la imatge que avui tenim de Schoenberg...

Les aportacions dels companys m'han suggerit un altre exemple concret: en el meu instrument, l'orgue, el pes de la tradició és molt important. El cas és que els mateixos organistes compositors han valorat molt la tradició, els exemples del passat, i s'hi han volgut afegir. Fins i tot aquells que han fet coses noves, ho han "dissimulat" dient que estaven ben arrelats a la tradició. Francisco Correa de Arauxo, al segle XVII, justificava els seus atreviments dient que això també ho feien "varones muy doctos" i "los mejores organistas de nuestra España". Olivier Messiaen, quan explica el seu llenguatge, parla d'acords de dominant amb notes afegides, de l'escala de tons que ja utilitzava Debussy, de ritmes hindús... com si tot fossin elements molt tradicionals que ell només ha recollit sense innovar gaire res.

Pau Riuró Bofill

No sé si tendrá cierta relevancia históricamente hablando, pero un posible punto de vista a la hora de instalarse o ser transgresor con la música, es el de la pretensión de gustar al público. Evidentemente que piezas o canciones rompedoras pueden gustar (y ejemplos hay muchísimos durante toda la historia), pero lo que más mueve y agrada a la gran masa de público, la menos entendida, es algo que ya conoce: un estilo prefijado, instalado. Con esta reflexión me refiero sobre todo a la época más reciente: y cuanto más reciente, la aportación de la tecnología es superior, un dato a tener en cuenta debido a la gran facilidad de difusión de músicas que nos ofrece. No me quiero extender, pero aquí vendría el debate ético del propio compositor: ¿compongo lo que me gusta a mí, o lo que le gusta a las masas? ¿Aporto innovaciones arriesgándome a recibir duras críticas, o escribo tranquilamente lo que sé que ya "funciona"?

Elena Peris Zahonero

Se'm fa molt difícil decantar-me pels transgressors o pels instal·lats en el món de l'art. Per una banda la transgressió pot resultar molt estimulant i al mateix temps pot generar un gran rebuig; depèn del "grau de transgressió" i de la sensibilitat del receptor. Exactament el mateix pot passar amb art poc arriscat, que s'ajusta al gust de la majoria del públic del moment; tendrà molts seguidors amants d'allò tradicional/comercial i molts detractors que cerquen noves sensacions. Com diu el Dani González ambdós tipus d'art poden conviure i inclús un mateix consumidor pot gaudir d'un tipus d'art o d'un altre segons el moment, i això és un argument irrefutable de la validesa dels dos per igual.

Així i tot, tenc una idea molt clara pel que fa a l'ús de les matemàtiques com a tècnica de creació (allò que va néixer cap als anys 20 amb Schönberg, el serialisme).Concretament m'interessa aquest tema pel que fa a la seva relació amb la transgressió (fonamentada en la "complexitat"). Molts compositors han basat les seves obres en operacions matemàtiques per definir aspectes com estructura, acords, dinàmiques (per exemple Sofia Gubaidulina a Perception, Im Anfang war der Rhythmus, Simfonia Stimmen... amb la successió de Fibonacci) i aquest fet s'ha utilitzat com a argument per elogiar el valor artístic d'aquestes obres. En la meva opinió resulta molt pobre defensar la complexitat d'una obra musical fent referència a la seva base matemàtica, quan en general aquesta base té un desenvolupament científic d'un nivell equivalent a allò que s'explica a un temari de matemàtiques de 1er d'ESO o menor.

Luis Lopez Sancho