Gypsies, gitanos, tsiganes, Zigeuner

Django Reinhardt

Django Reinhardt

Els noms dels roma i la música

L'aportació dels gitanos a la música està fora de qualsevol dubte, sigui a la música clàssica (i especialment l'hongaresa del XVIII i XIX), sigui al jazz (el jazz manouche à la Django Reinhardt com a primer exemple d’un estil de jazz autòctonament europeu), sigui a la música tradicional (el flamenco, entre molts altres exemples). Aquest fet sovint ens fa oblidar que estem davant d'una cultura que figura entre les més perseguides a la majoria dels estats europeus, al passat (pensem en l'holocaust com el cas més horrible), i, com veiem, per exemple, a Hongria, també a l'actualitat. De fet, els noms que reben els gitanos en les diferents llengües en són un testimoni revelador, sempre que es pregunti pel conjunt dels significats. Segur que entre melòmans els primers quatre termes són més que coneguts, però, perquè no passa el mateix amb l'últim, “roma”?

Aquesta paraula, provinent del romaní (la llengua considera pròpia per moltes comunitats gitanes), és l'autodenominació utilitzada pels gitanos en molts països europeus arran de la lluita pels seus drets a partir dels anys 70. Els altres noms – amb l'excepció de “gitanos”, que a l'estat espanyol també serveix d'autodenominació, tot i que no sigui d'origen romaní; per això també el fem servir aquí – són, de fet, construccions europees que palesen una història d'exclusió. El primer paradigma (angl. “gypsy”, cast./cat. “gitano”, etc., acusa una procedència egípcia (“gitano” < *”(e)gi(p)tano”) que es deu, segons la interpretació europea (!) al fet que els gitanos, per tal de poder viatjar per Europa, es feien passar per pelegrins cristians egipcis. L'altre paradigma (al. “Zigeuner”, hgr. "cigány”, ital. “zingari”) prové del grec “αθίγγανοι”, transl. athínganoi, originalment fent referència a una secta gnòstica d’Anatòlia, que després conflueix amb significats com ‘mag’, ‘encantador de serps’, ‘endevins’, per, finalment, acabar de ser sinònim d'αιγυπίοι, transl. aigyptíoi 'egipcis', referint-se als gitanos. Si a aquestes etimologies hi afegim cast. “bohemios” i fr. “bohémiens”, que els gitanos comparteixen amb d’altres artistes i “poètes maudits” al marge de la societat, se’ns dibuixa una imatge que, per les seves associacions exòtiques i misterioses, apel·la al públic romàntic, però també proveeix als perseguidors amb els estereotips necessaris per tal de crear un ambient anti-gitanista a la societat.

Estem davant d’un cas d’una profunda ambivalència dins la consciència europea respecte a una de les cultures que, des de la seva aparició a Europa, sempre li ha servit d’alteritat. La comunitat gitana no és pas l’única que rep aquest tractament; també la postura davant de l’orient (des de les guerres medes i sobretot a partir de la difusió de l’islam, fins l’11S, passant per les creuades, Lepant, etc.) ha anat oscil·lant entre morofòbia i morofília (sent la primera, sens dubte, molt més difosa...). Aleshores, com hem de reaccionar? Seguir lliurant-nos a la fruïció d’allò exòtic despreocupadament? Deixar d’escoltar-ho del tot? No, segurament hauríem d’intentar adquirir un grau de sensibilitat que ens permeti reflexionar sobre la nostra identitat i l’alteritat dels gitanos, en aquest cas, i la relació entre ambdues. Amb aquesta actitud, la música esdevé un desencadenant de la reflexió crítica i contribueix, més enllà de l’experiència estètica, a un canvi social.

Comments

Log in to comment.