Els colors de l'antiguitat

J. C. Bach

Retrat de Johann Christian Bach, per Thomas Gainsborough (1776). 

Els pianos històrics en l’obra de J. C. Bach

El passat 10 de abril, i dins el marc del XXXV Festival de Música Antiga de Barcelona, vàrem tenir el plaer d’escoltar un concert dedicat a obres per a pianoforte i clavicèmbal compost per un dels fills més joves de J. S. Bach, Johann Christian Bach, a càrrec de l'estudiant de l'Esmuc Roger Illa.

Johann Christian Bach va néixer a Leipzig el 5 de setembre de 1735 i va morir a Londres l’1 de gener de 1782. D’entre els seus germans, ell va ser el compositor més versàtil, ja que va ser l’únic que va escriure òpera italiana. Va estudiar amb el seu pare i amb el seu germà, Carl Phillip Emmanuel Bach. Johann Christian és un dels compositors més importants per a comprendre els inicis i l’evolució del classicisme musical, i va ser una influència molt important per a W.A. Mozart.

Roger Illa ens va oferir aquesta proposta musical, com a projecte final dels seus estudis com a intèrpret de fortepiano i pianos històrics a l’Escola. Ell mateix ens explica que en l’època de Johann Christian no hi havia una frontera clara entre el clavicèmbal i el pianoforte, i la major part de les obres es podien interpretar tant amb un instrument com amb l’altre, segons ho indiquen la majoria de les portades de les primeres edicions. Tanmateix, si ens fixem en els matisos d’escriptura de cada obra, podem determinar amb quin dels dos es devia tocar. Allò que no té sentit, però, segons Roger Illa, és interpretar aquestes obres amb els instruments moderns, ja que són molt diferents als antics. Per això molta de la música de Johann Christian Bach ha quedat actualment en l’oblit.

Els instruments que es varen utilitzar en el concert van ser el clavicèmbal Christian Zell, de 1737, un exemplar original del Museu de la Música, on va tenir lloc el concert, i el pianoforte Johann Andreas Stein de 1780, còpia de William Jurgenson, que es troba a l’Esmuc. Aquest darrer, amb una sonoritat i unes característiques tècniques molt similars als tipus de pianoforte que va conèixer J.C. Bach a Alemanya.

Els altres intèrprets varen ser alumnes i exalumnes de l’Esmuc, amb en Roger Illa al pianoforte i clavicèmbal. El repertori va ser molt amè i variat. Ja des del començament, va ser un delit per les oïdes el poder escoltar la sonoritat del pianoforte tot sol -un instrument que s’ha vist eclipsat pel piano modern- amb la Sonata en do menor, op.17 núm. 2. Poc a poc es varen anar afegint altres instruments com el violí i el violoncel, conversant amb el pianoforte en el Trio en do major, per continuar amb l’orquestra d’instruments antics, tal com la va viure el mateix Johann Christian Bach: dos violins, violoncel i contrabaix, dues trompes i dos oboès, que van deixar lloc a dues flautes en el segon moviment del Concert  per a pianoforte i orquestra en re major, op. 13 núm. 2, donant-li un color diferent. Seguidament, en les Sei canzonette op. 6, vàrem sentir les meravelloses veus de la soprano Christina Koch i de la mezzosoprano Meritxell Iglesias, que es varen unir gairebé com una de sola fent polifonia, juntament amb el so del clavicèmbal que, a més, ens va oferir alguns canvis de registre, perquè poguéssim escoltar altres sonoritats diferents. I d’aquesta manera vàrem arribar al final d’una actuació d’hora i mitja, que no es va fer gens llarga, amb el Concert per a pianoforte i orquestra en fa major, op. 13 núm. 3, aquesta vegada amb l’orquestra al complet en tots tres moviments, i va acabar amb un “toc” de modernitat quan, just després del darrer acord, es va sentir sonar un telèfon mòbil, deixant-nos a tots una mica “desorientats”, perdent uns quants segons de reacció abans dels aplaudiments finals. Tot plegat, una explosió de sonoritats que per a molts poden semblar noves, però que en realitat són els colors de l’antiguitat.

Comments

Log in to comment.