Parlem amb la mezzosoprano Anna Alàs i Jové, terrassenca i exestudiant de l’Esmuc que s’ha convertit en una de les joves cantants catalanes més reconegudes per la crítica europea, amb una veu neta i flexible, domini de l’escenari i un acurat fraseig acompanyat d’una expressivitat profunda, tot plegat fruit de la passió per la professió i la constància en el treball, així com també d’una gran consciència del món que l’envolta.

En quin moment decideixes dedicar la teva vida al cant?

Durant els estudis al Centre d’Educació Musical de Terrassa ja va sorgir el meu interès pel cant. El cor sovint decideix abans que el cap però de vegades no és prou atrevit, així que al principi vaig intentar combinar els estudis de cant amb els de biologia però em passava el dia cantant al laboratori, així que aviat vaig veure clar que tenia més a dir en un escenari. A més, vaig assistir a les trobades de cor d’Ochsenhausen i vaig veure que el somni de dedicar-se al cant es podia fer realitat, perquè finalment veia com aquesta disciplina era presentada i tractada amb serietat, i que podia dedicar-me plenament a la formació de la veu.

I en què ha consistit la teva formació com a cantant?

Vaig començar-la al Centre d'Educació Musical, continuant al Conservatori Municipal de Terrassa i després a l’Esmuc amb Enedina Lloris i Mireia Pintó. Amb una beca Erasmus vaig estudiar a la Liedklassei a l'Escola d'Òpera de la Hochschule für Musikde Karlsruhe. Després vaig fer un màster en lied i oratori a la Hochschule für Musik “Hanns Eisler” de Berlín amb Anneliese Fried i Wolfram Rieger. He treballat en cursos magistrals amb figures com Brigitte Fassbaender, Dietrich Fischer-Dieskau, Bernarda Fink, Thomas Hampson, Thomas Quasthoff, Irwin Gage, o Malcolm Martineau, i com que he fet incursions a altres àmbits com la música antiga, també he fet classes de perfeccionament amb artistes com Emma Kirkby, Andrew King, Al Ayre Español, Andrea Marchiol o Robert Nassmacher.

Quan sents que deixes de ser una estudiant i veus realitzada la teva professió?

Fins que no vaig formar part de l’Operastudio de l'Staatstheater Nürnberg no vaig fer-me una idea de tot el que representava aquesta professió. Sense sortir de les aules de l’Esmuc, ja només per les limitacions acústiques no pots fer-te una idea del funcionament de la teva veu en espais de concert reals. A l’Operastudio jo era una becària però no de les que porten els cafès, cantava papers petits i mitjans al costat d’altres músics amb una àmplia experiència, fent assajos a plena veu pràcticament a diari i representacions amb l’orquestra més d’un cop per setmana.

Aquesta experiència et va decantar a dedicar-te a l’òpera?

L’Operastudio em va obrir les portes a aquest gènere però podria dir que sóc tastaolletes i he treballat en produccions d’estils musicals molt diversos. Penso que quan coneixes bé el teu instrument ets conscient del que pots fer i el que no, sobretot de com ho pots fer. Ara bé, jo tendeixo a no posar-me limitacions. Els musicòlegs m’heu deixat clar que la música no és un llenguatge universal però sí que penso que la veu ho és. El meu instrument, el puc formar i posar a prova com jo decideixi amb qualsevol música. He treballat diferents estils procurant fer un treball profund, sempre amb el respecte i admiració cap a la gent especialitzada de cada àmbit, i disposada a rebre crítiques.

Així doncs, millor que no et fem triar... o et puc posar entre l’espasa i la paret?

Bé, podria dir que el meu punt fort és el lied perquè m’hi he especialitzat durant deu anys. Fa un temps vaig apostar per endinsar-se en aquest món: m’he apropat a l’idioma –visc a Alemanya–, vaig fer el màster de lied i oratori a la Hochschule für Musik “Hanns Eisler” de Berlín i he fet molts cursos de perfeccionament. Ara bé, visc contínuament amb la sensació que si passo un temps fent lied tinc la necessitat de tornar al teatre, i després d’un temps d’òpera vull tornar als recitals...

Tastaolletes és qui comença moltes coses i no n’acaba cap. Tu, en canvi, ets una professional compromesa, una de les cantants amb major reconeixement dels companys, de la crítica, i fins i tot guardonada en prestigiosos concursos. Va, confessa’ns algun premi...

D’acord. El 2010 vaig ser premiada en un parell d’ocasions. D’una banda, una sorpresa amb un segon premi al Concurs d’òpera barroca P.A. Cesti, que va ser input positiu, un alè de que aquest repertori que m’atreia tant també podia defensar-lo; amb un mes de diferència vaig rebre un altre segon premi al Concurs Internacional de Lied d’Stuttgart, una fita personal de feia anys. Tinc un record molt especial del primer Premi al Concurs de Cant Joan Massià, que em va animar en un sentit moral i també amb mitjans per poder fer l’Erasmus en condicions.

Segurament aquest perfil obert t’ha permès accedir a més varietat de projectes, et sembla que és una bona estratègia en la conjuntura socioeconòmica actual?

I tant! Jo –toco fusta–, tinc feina, fora i també a Catalunya. Un exemple és el projecte “Residències musicals” on acabo de participar a La Pedrera: amb col·legues músics hem pogut presentar des del format més petit a duo fins a una formació de cambra més gran per adaptar-nos a la demanda de cada repertori, des del barroc fins a fusió. Jo penso que amb la veu, it’s up to you! (depèn de tu!). No s’ha de confondre vocalitat amb estil, una cosa és la fisiologia de la teva laringe, i l’altra és què sap fer el teu cervell. I amb humilitat per endavant pots aprendre el que sigui.

Com veus la situació de la música al nostre país?

T’exposo la idea de l’artista quilòmetre zero, que prenc de les noves tendències en comerç sostenible. Vivim en un país que inverteix molts diners en formar joves músics però que després no en recull el fruit, més aviat el recullen altres països que reben els nostres músics amb els braços oberts. A la vegada no crea una connexió entre el fruit de la inversió (músic) i el públic autòcton, tolerant una maquinària que deliberadament provoca que el públic prefereixi un nom estranger davant d’un d’aquí. Fins que s’assabenta que és el seu veí, o el fill de la tal. Aleshores reneix un sentiment de pertinença i curiositat, i has guanyat una nova persona a la sala. Consumir producte musical de qualitat de la terra no és provincianisme, és gaudir de que per una vegada han invertit bé els teus impostos. Per la nostra banda, però, cal que busquem nous formats perquè n’hi ha alguns, com el recital, que estan en el passadís de la mort.

Però tu tens mig peu a Berlín des de fa alguns anys...

Sí, evidentment no voldria haver fet un discurs que sonés provincianista, cal l’intercanvi. Per exemple, la música que jo canto és centreeuropea, he volgut apropar-me al bressol, la llengua i els seus grans personatges, i de fet ho considero una opció molt recomanable, gairebé diria imprescindible. Ara bé, he mantingut sempre el lligam amb el meu origen i treballo habitualment a Catalunya.

Has treballat entre grans figures de l’òpera. Com són de prop? Sembla que per assolir l’èxit en aquest context has de tenir un caràcter molt especial, com si haguessis de donar l’esquena a alguns valors de respecte i cooperació en les relacions interpersonals en pro de la pròpia carrera.

En absolut. Els grans de debò tenen una gran espiritualitat, per això ocupen aquest lloc. Penso que si no et presentes amb aquesta transparència al públic no aconseguiràs comunicar com ho fan els grans. Un exemple n’és Plácido Domingo, quan surt a l’escenari té una espiritualitat enorme, per això pot transmetre tant. Penso que l’actitud precisament és observar els altres per aprendre’n. Potser l’equilibri es troba d’una banda en no ser del tot naïf, entendre que per assolir l’èxit has d’estar atent a tot allò que passa pel davant, i d’altra banda no caure en el parany de l’extrema competitivitat. En realitat, la vida de molts músics passa per etapes difícils: sovint des de ben joves ens veiem obligats a deixar de fer activitats pròpies de l’edat per dedicar-nos exclusivament a la música, o marxem a un país desconegut a estudiar on a les 3 de la tarda ja és de nit. Ara bé, la música també pot actuar com a elixir de joventut si es viu amb passió i humilitat, tenim una gran sort.

Et podem veure properament en escenaris catalans?

Sí, dia 28 d’aquest mes a l’Auditori de Girona, en recital de cançó i òpera, o bé el 12 de maig al mateix auditori en el Requiem de Mozart, que es torna a representar el 13 de maig a l’Auditori de Barcelona. I, en un altre de coses, impartiré un curs d'Introducció al Lied i la Cançó Catalana a Terrassa.