Parlem amb Joaquim Garrigosa, qui des del mes de març del 2012 ocupa el càrrec de director de L’Auditori de Barcelona. La passió pel patrimoni, la gestió i la pedagogia musical, així com una ferma convicció sobre les responsabilitats culturals que es tenen amb els ciutadans, el fan encarar amb seguretat aquesta nova etapa dins la seua trajectòria en l’àmbit musical català.

Abans de director de L’Auditori, el seu recorregut professional  en el camp de la música ha sigut molt ampli. Com creu que ha influït tota aquesta experiència en la seua manera d’emprendre la gestió de L’Auditori?

Jo diria que la formació del meu ideari personal està absolutament condicionada per la meva història. La meva primera experiència musical va ser assistir als concerts de la Banda i l’Orquestra Municipals de Barcelona, per tant des de petit ja vaig sentir les emocions de sentir la música en viu, la qual cosa considero molt important. Més tard va tenir lloc el meu encontre amb el món coral, en primer lloc entrant a l’Escolania de Montserrat i, més avançats els meus estudis musicals, en la fundació de la Coral Càrmina juntament amb Jordi Casas.

També es va doctorar en musicologia...

Sí, paral·lelament entro en els estudis de música històrica, interessant-me especialment per la monodia religiosa, sobre la qual vaig realitzar la tesi doctoral, de manera que el patrimoni musical també m’ha suscitat un gran interès. Però la manera com em vaig guanyar la vida va ser exercint la pedagogia musical, primer amb la creació de l’Escola del Palau de la Música i després formant part del Conservatori de Vila-Seca, on vaig poder fer tota una construcció ideal del que per mi haurien de ser els ensenyaments musicals, posant en experiència molt del que avui s’entén com música comunitària, donades les característiques de la localitat. Finalment vaig poder participar en la programació de l’Auditori de Vila-Seca quan hi era director del conservatori on vaig poder plasmar les meves idees sobre l’organització artística d’un espai.

Com a estudiant de musicologia voldria demanar-li quina és la influència, en la seua feina, de la seva formació com a musicòleg.

La meva formació com a musicòleg no afecta directament en res a la meva labor com a director de L’Auditori, tot i que sí és  cert que m’aporta uns coneixements (que en tot cas no són exclusius de la musicologia) i unes metodologies de treball que m’ajuden a valorar la importància del patrimoni. És molt important en aquest aspecte tant la meva formació en musicologia com la del director del Museu, perquè, com ja he dit, una de les feines de L’Auditori és la de promoure el patrimoni musical en general, no només l’organològic.

Em podria aclarir la presència de la disciplina en la institució tenint en compte aquestes necessitats que esmenta?

Tot museu ha de fer investigació i la que es fa al Museu està enfocada, a més d’organològic i documental, des d’un punt de vista musicològic; però a més en el nostre cas, el fet que el centre Robert Gerhard estigui sota el mateix director que el Museu hauria de fer possibles uns serveis relacionats amb el patrimoni i la musicologia, que ens estem plantejant més de cara a possibilitar la recerca, que no a fer-la, amb l’objectiu de crear una xarxa de difusió del patrimoni musical català. No obstant això, no ens hem de confondre, ja que l’Auditori no és cap centre de recerca musicològica.

Quines característiques, a grans trets, podrien definir el seu model d’Auditori?

Moltes de les coses que, per mi, ha de tenir un Auditori com el de Barcelona ja les tenia, potser només calia endreçar-les una mica. L’Auditori té tres potes importants: una és el fet de ser la seu de l’Orquestra Simfònica de Barcelona, que alhora és Nacional de Catalunya, fet que no es dóna en molts auditoris europeus; una altra és el fet de ser una institució musical que treballa per oferir una programació pròpia, variada i de qualitat; la tercera és la defensa del patrimoni musical català, ja que hem de tenir en compte l’existència d’una institució com el Museu de la Música, que pot oferir el material (tant organològic com documental, d’enregistraments, etc.), i unes altres institucions que interpreten música i que se’n nodreixen.

A banda dels propis concerts, L’Auditori realitza activitats encabides dins d’altres tipus de perfil, com ara l’educatiu. Com es situen respecte del panorama d’activitats pedagògiques, és a dir, qui hi col·labora, a qui van adreçades, quin pes tenen dins de les activitats del centre, etc.?

Un auditori no és una institució cultural fins que no entra en el camp de l’educació i de la responsabilitat social i, per això, la part del Servei Educatiu de L’Auditori i la de L’Auditori Apropa s’encarreguen d’atendre aquestes necessitats. Com a institució pública, és la nostra obligació treballar per educar el públic (i amb això no parlem només de nens petits), i que aquesta educació cultural, com a dret de tot els ciutadans, es pugui fer extensible a tothom, incloses les persones en risc d’exclusió social.

El fet que l’Escola Superior de Música i el Museu de la Música comparteixin lloc físic amb L’Auditori suposa una evident relació entre les institucions, però com es duu a la pràctica i quins són els valors que s’aporten?

El nostre pensament és que hem de crear aquí un “districte de la música”. Cadascuna d’aquestes institucions té models de relació diferents amb L’Auditori; per exemple, el Museu és Auditori, per tant nosaltres l’entenem com una cosa nostra. Amb l’Esmuc hi ha un veïnatge, però és un veí privilegiat perquè ocupa espais de L’Auditori i això ens ofereix una circumstància que no és freqüent en els diferents auditoris europeus i que ens dóna molts avantatges de cara a la col·laboració. Per posar algun exemple, hi ha diversos intèrprets de carrera internacional que han dut a terme masterclasses a l’Esmuc oferides per L’Auditori, aprofitant que hi venien a actuar (com el cas de Victoria Mullova, Lang Lang, l’Orquestra Simón Bolívar amb Gustavo Dudamel, etc.); d’altra banda hi ha les sales que cedim per diferents actes de l’Esmuc, com projectes finals i concerts dels grans conjunts. Aquestes activitats s’emmarcarien en el model de relació que pensem que hauria d’existir entre ambdues institucions i que estem en vies d’accentuar. D’altra banda, a l’edifici també està present la JONC, amb qui també hi ha una relació de col·laboració.

Com veu la relació entre la seua tasca de programar i la cada cop més baixa afluència de públic als concerts, especialment en alguns gèneres com la música contemporània?

Nosaltres estem convençuts que el producte que oferim és bo i que també ho és que la gent escolti música, sigui quina sigui, i per això ens preocupa que disminueixi el públic. Estem acostumats a una societat que tot ho posa fàcil, i la manera que el públic estigui atent a determinades experiències passa per la simplificació i, de vegades, la conseqüent pèrdua de qualitat, així que hem d’educar el públic en aquest aspecte. Nosaltres intentem equilibrar la proposta musical i sabem que no ho fem mai al gust de tothom, però no podem oblidar que hem de programar una gran diversitat de gèneres i alhora oferir una programació de qualitat i respectable.

Al costat d’això tenim el problema de la música contemporània, que principalment  és la separació que hem fet. Sí que és cert que durant els anys 70 i 80 es va produir una fractura important entre el públic i el compositor (no sé ben bé responsabilitat de qui), però que ha jugat en contra des d’aleshores, obrint la porta a un món molt especulatiu i de molt difícil comprensió. Crec que hem d’integrar-la en les nostres programacions però és ben cert que hem espantat al públic i refer-ho no és fàcil.

I com afronten aquest fet?

El nostre servei educatiu està molt centrat en acostar els nens i les famílies la vivència d’experiències musicals en directe, però el públic del futur no surt d’aquí, sinó d’un conjunt d’accions que haurien de despertar els nostres consumidors culturals, ja que actualment, tot i que som grans consumidors de música (no m’atreviria a dir d’emocions musicals), falta la vivència d’experiències musicals en col·lectivitat. No és el mateix sentir la cinquena de Txaikovski a casa des de l’ordinador que compartir unes emocions musicals amb dues mil persones més que presencien la interpretació en directe, i això és important que ho entengui gent de totes les edats, i també els estudiants de l’Esmuc que esperen que algun dia la gent vagi als seus concerts.