El passat 18 de desembre de 2012 es van encetar els grans conjunts amb el gran concert de la banda. Aquest cop, el director convidat va ser Jordi Francès Sanjuán, percussionista, compositor i director de renom internacional, que ens va oferir una magnífica direcció.

En aquesta edició la plantilla era molt àmplia, de setanta-vuit músics, amb la gamma completa de les famílies de tots els instruments de vent -repartida entre flautes, oboès, clarinets, fagots, saxos, trompes, trompetes, trombons, bombardins i tubes, diverses percussions i, a més, piano, orgue, arpa, violoncels i contrabaixos. Tot un Gran Conjunt, en majúscules, que va desbordar la sala Tete Montoliu, on no se  sabia si hi havia més persones en la banda que en el públic.

Les obres que varen interpretar van ser In memoriam, de David Maslanka, compositor nord-americà, i la Segona Simfonia “The golden age”, de Bert Appermont, compositor belga, tots dos contemporanis. In Memoriam (1989) va ser un encàrrec de la Universitat de Texas en memòria de Susan Eck Lichtenwalter, esposa del director de bandes Ray C. Lichtenwalter. Maslanka va triar un preludi coral de Bach, Wer nur donin lieben Gott lasst Walten ("Si tu, però, confies en que Déu et guiï"). L’obertura declamatòria de la melodia de l'himne pel metall i la percussió, i després pel conjunt complet, prepara l'escenari per a una obra dramàtica que capta tant el conflicte com la celebració de la vida humana. El cos principal de l'obra és una gran fantasia que entrellaça variacions sobre l'himne amb material temàtic relacionat. La seva conclusió tranquil·la ofereix a l'oient una sensació de pau i fortalesa com expressa el text de l'himne del segle XVII

Pel que fa a la simfonia The Golden Age, el seu títol serveix de metàfora per al món modern i, com a tal, té un cert to irònic: podem trobar reflectida en la música la dualitat de l'existència humana que s'executa com un fil a través de tota la simfonia. Fins i tot en les profunditats més fosques, sempre hi ha un raig de llum; en l’alegria, la llavor de l'aflicció, i el dubte està contingut també en el germen de l'esperança. Així és que cada resposta provoca una nova pregunta i la música en si és una expressió de l'impuls sense fi de l'univers.

En opinió d’alguns intèrprets, l’únic factor que va dificultar una mica els assajos va ser de caire organitzatiu: el no poder tenir les partitures amb més antelació. El motiu és que una de les obres, The Golden Age, no estava editada, però l'editorial va amagar aquesta informació fins a l'últim moment i es va haver de buscar una via alternativa, gràcies a l'amistat entre compositor i director. A més, les obres no eren fàcils, i van haver de passar els primers assajos llegint-les. Per tant, haurien aprofitat més el temps si haguessin pogut començar a estudiar abans, ja que el director també s’ho valia.

Tanmateix, el resultat va ser molt positiu, encara que pel públic hauria estat més agradable estar en una sala més gran per poder gaudir més amplament d’aquesta música i d’aquesta orquestra, per a les quals no trobo altre mot millor per a definir-les que “impressionants”.