Estrenar una obra nova pot donar molt més joc del que es pot imaginar. I això es va poder comprovar amb el Concert per a percussió de Guinjoan el passat divendres 11 de gener a la sala d'orquestra, que ens va oferir l'oportunitat de veure alguna cosa bastant inusual entre les persones a qui anava dirigida aquesta activitat: el diàleg directe entre músic i compositor, entre Miquel Bernat i Joan Guinjoan. Aquesta activitat, segons Pep Borràs, és una sinergia entre l'Orquestra de Cadaqués (que s'encarrega d'acompanyar el solista) i l'oportunitat d'aprofitar que Bernat és professor de la casa. Un solista que, en ser una estrena, no té més referència que la partitura; i un compositor que, en contacte amb el músic, pot modelar diferents aspectes de l'obra perquè aquesta sigui més lògica, més orgànica pel que fa al intèrpret.

En relació amb el primer, el fet de no tenir cap referència anterior al principi no li ha estat cap inconvenient: per ell cada obra és única, i la seva forma d'abordar-les és amb l'esperit d'haver de transmetre un missatge d'alguna cosa inèdita. En relació al segon, aquesta trobada li va permetre escoltar per primera vegada el que havia escrit (i reescrit, ja que va haver de canviar diversos aspectes tècnics de l'obra, perquè una de les seves màximes és que "qui mana és qui toca"). També aquest assaig li va permetre justificar-se davant dels que hi havíem assistit, ajudant-nos a desentranyar la peça, a entendre-la millor.
Respecte a l'obra, va explicar que ja la tenia pensada des de fa mig segle; això és perquè els tres moviments que la conformen suposen una ampliació de la seva obra Tensió-Relax, de 1972, afegint al set de multipercussió instruments de làmines i timbales que li donen el toc orquestral.

Va ser una trobada que ens va permetre conèixer la personalitat entranyable i propera de Guinjoan, les anècdotes sobre l'obra (com l'ús reiterat de les terceres menors, o la reubicació dels instruments perquè, si no, Miquel Bernat no arribava a temps a tots) que fan veure que predica amb l'exemple, ja que considera que "les idees que generen la composició poden néixer de les múltiples subtileses que envolten la nostra pròpia vida quotidiana", o gaudir de moments excepcionals com quan, en la cadència final, l’acumulació de sons, sumada als moviments de l'intèrpret per arribar a tots els instruments, oferien, a més, un espectacle gairebé coreogràfic que va fer que, tot i considerar-la un mera trobada per passar l'obra i rematar detalls previs a la seva estrena al Palau de la Música, els que hi érem haguéssim de premiar tots dos al final amb -igual que acaba l'obra- el nostre particular cop de plat final: un merescut aplaudiment.