L’any 1824, l’editor britànic John Sainsbury va publicar a Londres A Dictionary of Musicians from the Earliest Ages to the Present Time. Els seus dos volums recullen una breu història de la música i, per primera vegada en anglès, les biografies de nombrosos músics, seguint models d’obres precedents, en llengua francesa o alemanya.

Entre la multitud de noms del Dictionary es troba l’entrada “Petrides (the two brothers.)”, que representa el punt de partida d’aquesta recerca sobre els germans Joseph i Peter Petrides, trompistes nascuts a Praga, que es van establir a Londres el 1802. Abans, però, entre els anys 1794 i 1798, els germans van estar a la ciutat de Barcelona.

Al llarg d’aquest article, es ressegueixen les paraules de Sainsbury sobre els Petrides, fonamentalment les referides a aquesta estada a la capital catalana. [1] A aquestes, s’afegeixen noves dades i s’analitza l’impacte que la seva presència a la ciutat va provocar en l’activitat musical de la Barcelona de finals del segle XVIII.

La biografia dels trompistes es caracteritza pels seus constants viatges. Abans d’arribar a Barcelona, van visitar Praga, Viena i nombroses ciutats alemanyes i italianes. I després del 1798 van continuar amb París, Madrid, Lisboa i, finalment, Londres.

John Nixon, estudi de l’orquestra del King’s Theatre (1806) En aquest dibuix s’identifiquen tres músics: a l’esquerra, el flautista Anthony Ashe; a la dreta, els dos trompistes, Joseph i Peter Petrides.

El seu mode de guanyar-se la vida era el de presentar-se públicament als teatres d’òpera d’aquestes ciutats, actuant com a solistes durant els intermedis de les funcions i sovint eren contractats com a membres de la plantilla de l’orquestra. Per altra banda, la popularitat dels germans els portava a participar en concerts privats [2] i, fins i tot, a actuar al davant de les màximes autoritats dels diferents indrets.

Per terres italianes, la biografia dels Petrides és plena d’episodis anecdòtics i d’infortunis, com la suspensió d’un concert a la cort de Nàpols per la mort a la guillotina del rei francès Lluís XVI, cunyat de la reina de Nàpols!; l’actuació a Roma, on “van rebre moltes benediccions, però cap diner”; o la visita a Sant Pere del Vaticà, on van besar públicament els peus del Papa, de qui també van rebre la benedicció... papal.

Dos dies després d’aquesta, s’inicien els fets més greus i que determinen el futur immediat dels Petrides: la malaltia d’ambdós germans per causa d’unes febres i dos naufragis.

Justament després del segon d’aquests accidents marítims, provocat per un huracà (!), els germans arriben a Barcelona provinents de Gènova, encara convalescents i després de sis setmanes sense poder presentar-se en concerts públics ni privats, és a dir, sense ingressos.

Aquesta delicada situació personal i el context de guerra a Europa són els motius que van convidar als Petrides a establir-se a Barcelona, a més de l’afavoridor clima. Els constants viatges d’una ciutat a una altra s’aturen almenys per cinc anys.

A la capital catalana, la primera de les notícies dels germans data del 6 de maig de 1794. Es tracta d’un anunci sobre la funció d’aquell dia en el teatre barceloní, el Teatre de la Santa Creu. Aquest text publicat al Diario de Barcelona assenyala que la comèdia que es representa és farà “con Saynete y Tonadilla; y un Concierto que executarán los dos Profesores de Trompas, empleados en la Orquesta para desempeño de las Funciones.”

Aquests trompistes de l’orquestra, dels quals encara no es revela el nom, repeteixen el concert al dia següent, “en atencion del aplauso general que mereció ayer el concierto de Trompas”.

La fama dels Petrides a Barcelona comença a créixer entre el públic de la ciutat. Poc més tard, els anuncis notaran aquesta popularitat, com quan l’1 d’agost de 1794 el Diario informa que a l’intermedi de la funció hi haurà novament “un Concierto obligado por las dos famosas Trompas que sirven á este Teatro.”

Detall de la façana del Teatre de la Santa Creu (1788)

Però no és fins l’any següent que el diari barceloní dóna els noms dels trompistes. El dia 19 d’abril de 1795, l’anunci teatral recull que “los Sres. Pedro y Joseph Petrides, de nacion Alemanes, Músicos del Regimiento Suizo San Gall Ruttiman, bien conocidos por su singular habilidad, darán un Concierto de Trompas, con el que se persuaden complacer á este tan respetable Público, cuya benignidad ya tienen experimentada.”

A més del nom, i de la nacionalitat, s’afegeix l’associació dels músics al regiment suís de Saint‑Gall Ruttimann. [3] Aquesta pertinença al grup militar no l’esmenta Sainsbury; si bé l’arribada a Barcelona no sembla motivada pel trasllat dels soldats, no es pot descartar la seva incorporació a la banda militar del regiment, fet que representaria una altra de les ocupacions dels músics a la ciutat.

Pel que fa al repertori d’aquestes actuacions als intermedis, els Petrides interpretaven principalment concerts per a dues trompes acompanyats de l’orquestra del teatre i també intervenien sols tocant duets de trompes. Si bé els trompistes en els seus inicis interpretaven concerts d’altres autors, també presentaven les seves pròpies composicions. De fet, el Diario destaca en els seus anuncis quan s’estrena un nou concert dels germans.

Un altre dels trets destacats en les peces dels trompistes és la utilització del recurs de l’eco, tota una especialitat que els va fer famosos arreu d’Europa. [4] L’ús d’una sordina els permetia produir efectes dinàmics dramàtics, que van sorprendre el públic.

El tercer element del seu repertori el conformen les cançons amb trompes obligades, com a número independent durant l’intermedi o part del programa d’una acadèmia, o bé incloent-les a l’òpera representada en aquell moment. En aquest sentit, destaca la col·laboració amb la principal figura de la Companyia Italiana, és a dir la prima bufa, Benedetta Marchetti. [5]

Però sense cap mena de dubte, el tret més espectacular de les activitats dels trompistes durant l’estada a Barcelona és la celebració de dos concerts a benefici.

Anunci teatral del Diario de Barcelona No. 44 (13/02/1798), on s’anuncia el segon dels concerts a benefici en favor dels trompistes en el qual participen els membres més destacats de la Companyia Italiana (la prima bufa i el primer tenor) i la de Ball. Cliqueu damunt de la imatge per veure més.

Aquest tipus de concert és aquell en el que els beneficis de la recaptació de l’entrada eren destinats a un artista (del propi teatre o de pas) o, en el cas concret del teatre barceloní, als responsables de l’Hospital de la Santa Creu, per al seu manteniment.

És excepcional perquè Barcelona havia començat a celebrar aquests beneficis poc abans, durant l’any 1791, i sempre havien estat destinats a cantants del teatre. Entre aquests artistes, els més importants, com la prima bufa o el primer tenor, en ocasions van gaudir de fins a tres beneficis. Però cap instrumentista els va rebre, excepte els Petrides. El fet de gaudir de dos concerts els situa a l’alçada dels cantants, un cas del tot inusual durant aquest període.

El primer va tenir lloc el 21 de febrer de 1797. El segon (l’anunci del qual es reprodueix a la imatge), un any més tard, el 13 de febrer de 1798. Aquest darrer esdevé a les acaballes de la temporada teatral i coincideix amb el moment en què desapareixen les notícies sobre els germans a Barcelona. Sembla ser un gest en el seu favor per part d’Antonio Tozzi, impresario del teatre, amb motiu del comiat dels germans.

Aquestes paraules no són de Sainsbury, sinó de Rafel d’Amat i de Cortada, Baró de Maldà, que al seu dietari anomenat Calaix de Sastre anota la participació dels Petrides a dues acadèmies diferents, el 29 de març de 1797.

La primera d’elles és la interpretació de l’Stabat Mater de Haydn a la Casa dels Velers de Barcelona. [6] La segona és l’acadèmia que es celebrava regularment durant els mesos d’hivern a la casa dels germans Prats, músics de la Catedral. En ella, la interpretació dels trompistes provoca no només l’admiració del públic sinó també dels altres músics professionals.

Els germans repetien el costum de participar als concerts privats en les ciutats que visitaven. En aquest sentit, Barcelona era una ciutat activa, amb nombroses iniciatives privades per part de moltes cases benestants.

Però els Petrides encara influirien en aquesta activitat. Durant el mateix mes de març de 1797, el Teatre de la Santa Creu celebra per primera vegada unes “acadèmies vocals i instrumentals”, conegudes amb el nom de concerts de quaresma.

El dia 2 s’anuncien al Diario un total de quinze concerts, “al uso de Madrid, Roma, Viena y Nápoles; siendo la Música Vocal Oratorios de Autores célebres; y la Instrumental Conciertos o Sinfonías concertantes”. No sembla casualitat que aquestes són les mateixes ciutats per les quals havien passat els Petrides (amb l’excepció de Madrid, que visitarien més tard, i que en definitiva era el referent quant a costums). Finalment seria una sèrie de setze concerts i en tots ells els trompistes actuen als intermedis amb un concert, amb duets amb eco o amb un rondó amb trompes obligades junt a la Marchetti.

Però l’any 1797 encara deparava un altre fet excepcional: l’estrena d’una òpera escrita per un autor català, Ferran Sor, al Teatre de la Santa Creu. [7] En el text de Sainsbury s’assenyala com va ser a Barcelona que els Petrides van conèixer Sor, que s’havia establert a Londres el 1815 i que l’abandonaria el 1823 amb gran fama com a intèrpret i compositor.

Així, els trompistes poden presumir d’haver conegut a aquest músic cèlebre (que en realitat tenia dinou anys, i no catorze) quan va estrenar Il Telemaco nell’isola di Calipso el 25 d’agost de 1797, en una funció en honor de l’onomàstica de la reina. La relació entre els Petrides i el jove compositor donà com a fruit almenys l’ària “Figlio, oh Dio!” amb un destacat paper per a les dues trompes.

Fragment de l'ària "Figlio, oh Dio!" de Il Telemaco nell'isola di Calipso de Ferran Sor, cc. 24-34. Cliqueu damunt la imatge per veure més.

Però també va fructificar més tard a Londres, quan Sor estrenà el ballet Cendrillon al King’s Theatre, el 26 de març de 1822. Els Petrides eren membres de l’orquestra d’aquest teatre; a la peça hi ha també números destacats per a les trompes, i en especial un Pas de trois amb trompa i clarinet obligats que sorprenentment no es conserva a la versió parisenca de la partitura.

Com s’ha avançat, les darreres notícies sobre els trompistes a Barcelona són de febrer de 1798, si bé el tractat de Campo Formio és va signar el 17 de octubre de 1797.

Dos dies després del seu segon concert a benefici, el 15 de febrer de 1798, apareix el nom d’un dels germans, Joseph, en un altre anunci del Diario com a autor d’una peça que es balla en la funció d’aquella nit. I no s’hi ha trobat cap més rastre.

L’any següent es presentaren en públic a diversos teatres de París, i els seus viatges els portaran finalment fins a Londres. A la capital britànica, la carrera dels germans també resulta destacada, per la presència a les més importants orquestres i pels seus sous, que els van permetre retirar-se i tornar a Praga, fet molt inusual entre els instrumentistes de l’època.

Però el seu pas per Barcelona és d’una influència excepcional: per la fama entre el públic, per les seves privilegiades relacions amb l’impresario i la prima bufa; però sobretot perquè el seu bagatge professional els va impulsar al desenvolupament dels mateixos camps que ja havien conreat a altres ciutats i que resulten nous a la capital catalana, com són els concerts de quaresma i els concerts a benefici per a uns instrumentistes de l’orquestra del Teatre de la Santa Creu.

Aquesta mostra de talent i l’experiència musical arreu d’Europa els va convertir en agents actius del panorama musical i cultural de Barcelona, servint d’exemple per als instrumentistes locals, estimulant i contribuint al desenvolupament econòmic i social de la professió de músic.

Bibliografia

• ALIER AIXALÀ, Roger. L’òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l’òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1979.
• AMAT I DE CORTADA, Rafel d’ [Baró de Maldà] (Ramon BOIXAREU, ed.). Calaix de Sastre. Barcelona: Institut d’Història i Curial Edicions Catalanes, 1987-2003.
• COMELLAS I BARRI, Montserrat. L’activitat concertística a Barcelona durant la primera meitat del segle XIX. Aproximació històrica. Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona (Maricarmen GÓMEZ, dir.), 1997.
• DOLCET RODRÍGUEZ, Josep: “La producción de Sor para la escena” en Luis GÁSSER (ed.), Estudios sobre Fernando Sor. Madrid: Ediciones del ICCMU, 2003, pp. 149-180.
• FITZPATRICK, Horace. The Horn and Horn-playing and the Austro-Bohemian Tradition from 1680 to 1830. Londres: Oxford University Press, 1970.
• SALA VALLDAURA, Josep Maria. La cartellera del Teatre de Barcelona (1790‑1799). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Curial Edicions Catalanes, 1999.
• SACHS, Joel. “London: the Professionalization of Music” en Alexander RINGER (ed.), Man & Music, vol. 6: The Early Romantic Era. Hong Kong: Granada Group & The Macmillan Press Ltd, 1990.
• SAINSBURY, John. A Dictionary of Musicians from the Earliest Ages to the Present Time. Londres: Sainsbury & co., 1824.

[1] Els fragments utilitzats com a títols d’aquest article són extrets de l’obra de Sainsbury, si no s’especifica el contrari. Les traduccions són de l’autor.

[2] També coneguts com acadèmies. De fet, aquest és el nom que reben a la ciutat de Barcelona.

[3] El fet de presentar-los com a membres d’aquest regiment suís explica perquè – com veurem més endavant – el Baró de Maldà els identifica com a trompistes suïssos.

[4] Així ho asseguren alguns testimonis britànics com el dietari de John Marsch o un article d’Ignaz Pleyel a The Harmonicon.

[5] La Companyia Italiana era l’encarregada de representar les òperes. Benedetta Marchetti va ocupar el lloc més destacat com a prima bufa del Teatre de la Santa Creu des del febrer de 1796. Cal assenyalar que, molt probablement els Petrides ja la coneixien, havent coincidit durant els seus dies a Nàpols, on la Marchetti va estar activa almenys durant la temporada 1793-94.

[6] També coneguda com Casa de la Seda, és la seu del Gremi de Velers, edifici que es conserva al carrer Sant Pere més Alt amb la Via Laietana. 

[7] A més de l’òpera de Sor, Carles Baguer també va estrenar aquell mateix any La Principessa Filosofa, el 4 de novembre, onomàstica del rei.