Les incoherències lingüístiques, com a mínim, m’intriguen. Vet aquí un exemple: si ‘Xostakóvitx’, per què ‘shakuhatchi’? És a dir, per què no ‘xakuhatxi’? No, no és que tingui massa temps lliure, és que vaig tardar a entendre els criteris de la transliteració dels noms russos, que tant afecten l’escriptura musical, i de cop topo amb aquesta flauta japonesa, que dins el seu nom aplega tot un munt de consonants ‘problemàtiques’, transliterades de manera inesperada. Són consonants que semblen onomatopeiques, orgàniques com el mateix aire dins l’instrument que toca el professor de l’Escola Horacio Curti, travessant els alvèols del bambú.

Havíem quedat que un dels criteris bàsics en l’adaptació dels neologismes provinents de llengües amb altres alfabets, com el ciríl·lic, és la conservació dels mateixos sons però amb la grafia adaptada a la nostra llengua. És per això que no escriurem Chaikovsky sinó Txaikovski, ni tampoc Shostakóvich sinó Xostakóvitx. Aleshores, tornem-hi, per què shakuhachi? Dels quatre sons consonàntics —tots sords­—, ens podem posar de seguida d’acord amb els del mig. Encara que ens la mirem una mica malament, la k té una certa tradició per representar les oclusives velars en català, sobretot en mots d’origen estranger. I la h l’hem hagut d’usar per incorporar un so fricatiu aliè al català, però molt present als neologismes que ens arriben de l’anglès i el castellà.

Fins aquí tot bé, però anem al cap i a la cua, aquestes sh i ch que, personalment, em feien mal d’ulls. L’entrellat està en el romaji, el sistema de transliteració de l’alfabet japonès al llatí. És un sistema que té una gran tradició des que, el 1867, el reverend J. C. Hepburn el va usar al seu diccionari japonès-anglès i basat, és clar, en l’ortografia anglesa. Gràcies a aquest sistema, 武満 徹 podem escriure-ho com a Toru Takemitsu, i 坂本 龍 一 ho llegirem com a Yūichi Sakamoto. Tant al mateix Japó com a fora, el sistema romaji Hepburn de transliteració s’ha convertit, en la pràctica, en tot un estàndard mundial. Com si fossin paquets de te o estampes japoneses, les paraules de l’orient ens arriben pels ports anglosaxons, allà ens les manufacturen i ens les trameten a la resta del món dins el seu embolcall. La sh i la ch del shakuhachi, doncs, són el segell del seu viatge, la marca al seu passaport de les fronteres superades, o l’aranzel que hem de pagar per tenir-les aquí.