Imagineu-vos un vespre de juny amb la fresca justa, una terrassa amb taules i cadires, cacauets gratuïts per a tothom, cerveses "de la terra" a bon preu i grans i joves del poble esperant que comenci el concert amb il·lusió i curiositat. Els músics són també a les taules, riuen i parlen. Un escenari els espera, però no hi ha pressa.
El tècnic dóna el vistiplau per començar, "tot a punt!" i el Pep Moliner, cap del departament de Música Tradicional de l'Esmuc, ens dóna la benvinguda al concert. Avui, dimarts 12 de juny, sentirem tres conjunts instrumentals ben diferents.
Els músics, preparats i esperant, tranquils, però engrescats.
Els primers a pujar a l'escenari són cinc grallers i un dolçainer de l'Esmuc que ens ben desperten a tots interpretant quatre curtes peces originals per fanfara, amb sonoritats pròpies de les trompeteries de les corts medievals.
La terrassa dels Jardins de Can Tinturé (Esplugues), on ens trobem, es va omplint de passejants curiosos.
El quintet d'acordions diatònics agafa el relleu i ens anima a ballar amb la dansa de Castellterçol. L'arranjament, on un mar de veus s'entrecreuen i s'entrelliguen, ens fa restar pendents i a l'aguait del moment en què, per fi, sona la coneguda melodia.
S'està fent fosc i s'encenen els llums de la terrassa.
Canvi d'aires. Héptimo, dels portuguesos Danças Ocultas, comença a sentir-se. Un bordó rítmico-harmònic insisteix en no parar de sonar en tota la peça, que des d'ell es construeix i en ell desapareix.
L'ambient s'ha calmat, el silenci i el so del vent imperen durant uns segons. Però quan sonen les primeres —i inconfusibles— notes d'Amparito Roca, última peça que toca el segon conjunt, un bon grapat de gent s'anima a taral·lejar sense complexos l'arxiconeguda melodia. A la vegada, unes balladores, ben divertides, s'animen a dansar en un estil, podríem dir, lliure (els passos semblen més propers a una rumba que a un pasdoble!)
Ja és de nit. Fa un aire i fa un fred perfectes.

Marcel Casellas, professor del departament de Música Tradicional de l'Escola, puja animat a l'escenari i ens presenta el tercer i últim conjunt de la nit. Gralles, acordions diatònics, flabiol i tamborí, saxo tenor, veus, pandereta, palmes, pandero quadrat i simbomba... Quina colla de músics! Ens explica que les peces que sonaran formen part de l'obra Eròtic-Giust, del conjunt Casellas Sextet Folk. Comencen amb Goigs a la verge que ho ignora i ens adonem ràpidament de la necessitat de deixar a un costat les divisions binàries i ternàries del temps, pròpies de la tradició musical "culta" occidental per endinsar-nos a un giusto-sil·làbic (mecanisme pel qual es fa coincidir a cada síl·laba del text una nota, que pot ser curta o llarga) ben comú a moltes melodies tradicionals de la Mediterrània. La lletra, per altra banda, ens deixa prou clar el perquè del títol del projecte.

Després dels goigs ens expliquen l'esdevenir d'una trobada nocturna amb La noia del caixer automàtic i canten la melancolia de la marxa de la companya, amiga i amant amb Cançoneta llunàtica.

Els més grans del públic semblen divertir-se, tot i que encara hi ha qui no sap si riure o no.
Els menuts, és evident, no entenen gran cosa.

Art de pintor ens parla de l'art que un pintor té, el qual sembla que, en aquest cas, no s'acaba amb el de saber pintar. L'última peça que interpreten, amb un erotisme ben pujat de to, és El cinèfilonanista: un amant del cinema i de les actrius de la gran pantalla, de les sales fosques i de la solitud de les darreres files de la sala.

El públic aplaudeix, els músics saluden, com és d'esperar, més d'una vegada i baixen de l'escenari. Sí, tot indica que el concert ha acabat. Però de nou comencem a sentir gralles i un acordió i un Marcel Casellas donant indicacions. En un tres i no res, munten una sessió d'improvisació, a partir de melodies tradicionals, que durarà ben bé una hora i que deixarà al públic embadalit.

Quina nit més agradable. Quina companyia més grata.

Ara sí, ja poden començar les merescudes vacances!