Els concerts de l'Orquestra Simfònica de l'Esmuc, dins del cicle de Grans Conjunts, acostumen a ser un regal d'excel·lència des del punt de vista de la interpretació, del treball del director convidat o del programa escollit. En aquesta ocasió, fidels a la tradició, s'han alineat planetàriament els tres elements per fer un concert de resultat més que professional.

Lutz Koehler, professor de Direcció d'orquestra de l'Escola, ha dirigit la formació i ha sabut combinar la magnificència del programa amb l'esforç dels dies d'assaig en què s'ha treballat de valent per obtenir aquesta quota d'èxit. Per suposat, cal puntualitzar que l'aptitud i la interpretació de tots els músics ha lluït, especialment per la seva energia, força i també per una il·lusió que vibra amb cada nota, amb cada moviment i amb la gratificant sensació que omple el jove intèrpret quan se sent segur del resultat final, quan assoleix el cim que esperava.

L'Obertura Manfred, considerada una de les millors obres simfòniques de Robert Schumann, va ser la primera andanada enèrgica de la vetllada. Els estudiants van saber interpretar la desesperació i les aventures metafísiques de l'heroi creat per Lord Byron, amb un protagonisme equilibrat de les diferents seccions orquestrals.

Amb el Konzertstück de Schumann per a quatre trompes, els solistes José Abreu, Alma Sarasola, Ismael Vidal i Pedro Blanco van retenir l'atenció del públic, pel repte interpretatiu que van haver de superar. Aquesta és una de les obres fonamentals del repertori per a trompa. Amb aquesta consciència, els solistes van tocar una obra èpica amb passatges vibrants i d'altres més lluminosos que encarrilaven el so cap un final gairebé de sentiment universal. L'equilibri, l'entrada i sortida de les trompes donava a aquesta peça un to de passió, de sentiment tel·lúric.

Després de la pausa, l'última obra del programa, la Simfonia Fantàstica de Berlioz —potser el treball més conegut d'aquest autor— va afavorir un ventall de sonoritats amb protagonisme per a tota l'orquestra.

L'obra de Berlioz va ser concebuda amb motiu de l'amor passional de l'autor envers la seva futura esposa, l'actriu Harriet Smithson, i descriu l'enamorament, l'obsessió i el drama romàntic. En el segon moviment, Un bal, les arpistes Esther Piñol i Helena Garreta van oferir una invitació a la dansa. A ritme de vals, amb la màgia cristal·lina de la seva sonoritat, es va il·lustrar la trobada inicial dels dos amants. El següent moviment constitueix bona part del nus argumental de l'obra amb el so de capvespre camperol, de suau calma, que sembla descriure la fi del dia, la felicitat. Pausadament, sense cap pressa i veient diferents tonalitats musicals, arriba la nit. I amb la foscor també arriba el picotejar de les cordes que semblen despertar el fantasma de la gelosia, de la desconfiança de l'amant envers la seva estimada.

El concert va concloure amb la percussió èpica de la mort de l'artista i la posterior reconciliació espiritual, amb campanes celestials i una mena d'aleteig d'ocells descrits pels violins, amb un final que convidava a l'aplaudiment i al goig musical. També, i això no ho podem oblidar, el concert ens confirma que som davant una fornada de músics que es deixa la pell en les seves interpretacions, que entenen que els Grans Conjunts són una peça fonamental en el desenvolupament formatiu que realitzen a l'Escola i en el camí cap al seu futur professional.