Jordi Savall, a El So Original

Jordi Savall

Jordi Savall

L'altre significat de la paraula "mestre"

El músic internacional, català, incansable, impecable. El recuperador del passat, l'artista que trenca fronteres i construeix ponts, el receptor del premi Léonie Sonning... D'entre tots els epítets que solen acompanyar el nom de Jordi Savall a la premsa, però, sovint en trobo a faltar un que faci referència a una de les seves facetes que considero més valuosa, la d'educador. És clar que em refereixo a la seva voluntat de fer arribar la seva música i les seves idees al públic, de contagiar-lo del seu entusiasme, de divulgar, que demostra la cura que posa en la preparació de cada un dels seus projectes, a l'abast tant de l'acadèmic com del melòman. Però també em refereixo a la seva feina a les trinxeres, com a professor i organitzador de cursos, a Basilea, a Sant Feliu de Guíxols, a l'Esmuc...; l'altre significat de la paraula "mestre", el que no indica haver assolit l'excel·lència, sinó la voluntat de transmetre-la.

Per tant, només puc imaginar l'orgull que devien sentir Jordi Savall i els altres membres d'Hespèrion XXI i Le Concert des Nations (molts d'ells professors d'aquesta casa) en poder celebrar un concert com el del passat dijous 21 de juny a la sala Pau Casals de l'Auditori. Perquè els músics convidats, membres de la Tercera Acadèmia de Formació Professional d’Investigació i Interpretació amb instruments d’època (projecte organitzat per l'Esmuc i la Fundació CIMA), eren els seus mateixos alumnes, i van oferir una interpretació excel·lent, a l'alçada dels concerts als quals ens té acostumat el mestre d'Igualada.

Amb el títol L’Esperit i els sentits: els extrems retrobats, i format per danses del Terpsichore de Michael Praetorius i diverses canzoni da sonare de Giovanni Gabrieli i Giuseppe Guami, el concert proposat per Savall, el darrer de la sisena edició del cicle El So Original, ens acostava al naixement de l'orquestra barroca i de la música instrumental. L'elecció de les peces i els compositors és tan interessant com la música mateixa: es tracta de composicions publicades en un moment molt concret (entre 1612 i 1615), escrites per a conjunt instrumental a partir de patrons de dansa i de cançó i, per tant, divorciades de la seva funció original. Com molt bé exposaven les notes al programa de Josep M. Vilar, "danses que ja no es ballen" i "canzoni que ja no es canten", que esdevenen música instrumental per a ser escoltada. Les obres dels tres compositors estan, a més, relacionades entre elles: Praetorius esmenta les canzoni de Gabrieli a un dels seus tractats, mentre que tant Gabrieli com Guami havien viscut un temps a Alemanya, concretament Munic, on Orlando di Lasso era mestre de capella.

Un programa enginyós, doncs, ple de detalls interessants i que un cop esdevingut música feia palès allò que volia transmetre Savall, els punts de contacte entre nord i sud, entre l'espartana Alemanya i la fastuosa Venècia, entre música vocal i instrumental, entre passat i present. Es van trencar fronteres, es van construir ponts.

La sincera ovació del públic va arrencar dos bisos als músics i va allargar fins a les dues hores un concert que ja havia estat ple de moments memorables, com el joc virtuós entre violí i cornetto a una de les canzoni o la indispensable improvisació de Savall als canaris del Terpsichore. Com escau a la música d'aquest període, però, va resultar molt més destacable el conjunt, el que dóna veritable protagonisme al so, que tant cuida Savall (i amb excel·lents resultats). Tots els instruments tenien la presència justa, permetien gaudir de la textura de la música amb la veu personal de cada un d'ells. Potser afegiria, com a nota personal, que més d'un vàrem trobar a faltar els cromorns que prometia el programa, tot i que l'excel·lent paper de les gaites, que van sonar bellíssimes en aquell teixit orquestral, en va compensar sobradament la falta. I evidentment, no podia ser d'altra manera, també el conjunt de violes dirigit per Savall, un eco de l'omnipresència d'aquest instrument a la música europea del període.

En definitiva, haig de felicitar als alumnes de la Tercera Acadèmia (no se m’escapa que la majoria d'ells són eixits de l'Esmuc), no només per un concert excel·lent, sinó també per l'oportunitat que segurament ha suposat, tant de demostrar el seu talent com d'actuar amb altres músics de primera línia. I al mestre Savall, evidentment, per un altre pont ben construït. 

Comments

Música de dansa que ja no es balla

Bon dia, m'interessaria força d'aconseguir el text de presentació d'aquest concert, en particular pel què fa referència a la idea de que la música del Terpsichore no és per a ballar.
Us agrairé molt si me'l podeu passar, voldria fer una aportació en aquest tema.

Cordialment,

Carles Mas

Log in to comment.